Escoles que treballen per obrir la porta de tots els ‘armaris’

"Fins que vaig tenir 15 anys no vaig saber què era que t’agradessin les noies. No m’havien explicat mai què volia dir ser lesbiana, i l’únic que en sabia eren coses dolentes. Quan vaig descobrir que la meva sexualitat no era normativa, va ser un trauma. Un trauma pel qual cap nena no hauria de passar". Qui parla és la Katy Pallàs, que explica la invisibilització que ha patit la seva orientació sexual a les aules: ja fos quan era una nena o quan hi va tornar, anys més tard, com a mestra. L’homofòbia encara acompanya el professorat, que sent que s’ha d’amagar. "De vegades costa que l’entorn ens accepti, i hem d’obviar les nostres parelles de les converses, evitant, per exemple, parlar de què hem fet el cap de setmana", assegura.

Per a Pallàs, que també és presidenta de la FLG-Associació de Famílies LGTBI, que el professorat no pugui sortir lliurement de l’armari suposa una "pèrdua irreparable de referents per a l’alumnata. Aquesta mancança de miralls en la diversitat afectivo-sexual i de gènere entre els adults propers es retroalimenta amb l’absència de personatges obertament gais, lesbianes o trans entre els que s’estudien al currículum. La història està plena de noms d’homes, la majoria blancs i heterosexuals. Però fins i tot quan aquests personatges cèlebres eren homosexuals es tendeix a amagar aquesta part de la seva vida. "És impossible estudiar la poesia de Lorca sense deixar clar que era gai. Hi ha qui creu que obviar el fet que era homosexual vol dir que s’ha normalitzat la seva orientació, però res més lluny d’això", explica Katy Pallàs.

"Cal que se’ns visibilitzi amb una etiqueta, per després normalitzar la diversitat"

"Cal que se’ns visibilitzi amb una etiqueta, per després normalitzar la diversitat. Si no ens anomenen, deixem d’existir", assegura. La visibilització és, doncs, una de les eines primordials del col·lectiu que, entre altres coses, fa anys que lluita perquè els formularis i les comunicacions de les escoles siguin més inclusius. Substituir el "pare/mare" per "famílies" va ser un dels primers gestos que l’escola Sant Felip Neri de Barcelona va dur a terme, ja el 2015, per "donar resposta a una tipologia de famílies que no estaven sent ateses com ho haurien de ser. Estàvem obviant tota una realitat", reconeix Anna Regàs, directora del centre.

Aquesta escola va ser la precursora, ara fa sis anys, de la xarxa d’Escoles Rainbow, que aglutina centres de Barcelona que treballen amb una perspectiva inclusiva i transversal la diversitat afectivosexual i de gènere. De la mà de la FLG es va crear aquesta xarxa, que ofereix formació i recursos a escoles que tenen la voluntat de ser més inclusives i respectuoses. Així, la FLG facilita consells, tallers o lots de llibres per a totes les edats que tracten i visibilitzen tot tipus de famílies, cossos, orientacions i maneres de ser. D’aquesta manera, es convida a repensar els formularis, les agendes escolars, les festivitats que se celebren i els referents que es proporcionen a l’alumnat, per oferir un salt qualitatiu en l’atenció.

"Hem apostat pels referents positius, per tractar la diversitat com una opció vàlida, no com l’excepcionalitat"

"Sovint, quan es parla de diversitat, tendim a entendre-la com a diferència. Nosaltres hem apostat pels referents positius, per tractar la diversitat com una opció vàlida, no com l’excepcionalitat que ha de ser integrada en la normalitat", explica Regàs. Així, a l’escola Sant Felip Neri s’ha apostat per un tractament de la diversitat afectivosexual i de gènere fugint de la postura reactiva. I és que l’error que cometen alguns centres, segons opina Pallàs, és parlar de diversitat només quan hi ha diversitat. "Els nens i nenes tenen dret a conèixer totes les opcions i a saber que són vàlides. Les infàncies trans i homosexuals estan transformant el món educatiu, i pensar que si no en parlem no existeixen és una fal·làcia", assegura.

Homofòbia liberal

Una de les primeres coses que va fer l’escola Sant Felip Neri quan va començar a treballar la diversitat va ser passar un qüestionari a l’alumnat i el claustre, elaborat per la FLG, per identificar des d’on partien. "Allà vam veure el pes brutal que té l’homofòbia liberal", recorda la directora. Aquest tipus de discriminació es caracteritza per estar a favor de la diversitat sexoafectiva i de gènere, sempre que no es visibilitzi en excés. És per això que, segons Regàs, no hi ha més centres a la Xarxa d’Escoles Rainbow: "Hi ha qui es posa les mans al cap i pensa que només fem que parlar de sexualitat i que incitem els infants a tenir sexe i a fer-se gais, lesbianes o trans", explica la directora, amb un riure resignat.

Tant des de la FLG com des de Sant Felip Neri reconeixen que s’han trobat reticències amb alguns claustres i famílies a l’hora de plantejar un projecte de centre inclusiu. "Però aquesta negació ve del desconeixement i la ignorància. Un infant no es farà LGTBI perquè li expliquis que hi ha gent que és gai. Ser LGTBI no és una decisió, ho seran tant si en parlem com si no. Els escoltem o no. L’únic que podem decidir nosaltres és si els estalviem un patiment innecessari", afirma Pallàs.

L’homofòbia liberal, doncs, amaga la diversitat sota la catifa fins que ja no hi ha més remei que abordar-la. Però llavors ja és massa tard. "Si només parlem de diversitat quan un alumne surt de l’armari, problematitzem la seva experiència, i és molt greu per a un jove que la seva sexualitat no estigui representada enlloc", opina Laura Coll, cofundadora de la cooperativa Mandràgores, que realitza sessions d’educació sexual amb perspectiva feminista a centres educatius.

Coll explica que parlar sense tabús sobre la sexualitat, generant espais segurs, dona lloc que es mostrin les conseqüències d’aquesta invisibilització. "Hi ha noies lesbianes que no saben com tenir sexe. No tenen referents i no saben a qui preguntar", explica. D’aquesta manera, la vergonya i els prejudicis no venen només dels altres, d’aquella part de la societat que no entén una manera de viure fora de l’heteronormativitat, sinó que la culpa prové d’un mateix. "Si les pel·lícules, les cançons, els currículums o els nostres adults de referència no són diversos, és molt difícil que es vegin a si mateixos com a persones que poden desitjar o ser desitjades. Si la diversitat de cossos, de gènere o d’orientació no es mereix que ens la mostrin sent estimada, com volem que els joves se sentin segurs i lliures?", es pregunta Coll.

Tots aquests missatges que ens llença la cultura i la societat s’enquisten i, per això, a Mandràgores asseguren que l’educació sexual hauria de començar molt més aviat. Normalment aquestes sessions són dissenyades pels mateixos centres com volen i poden, i sovint estan planificades per a tercer d’ESO, el moment en què suposadament neix el despertar sexual. "Però les ­criatures es palpen, es masturben, s’autoexploren i es descobreixen molt abans, durant la primària i l’escola bressol", explica Coll.

El sexe, tanmateix, continua sent un tabú, inclús quan es tracta des de l’heteronormativitat. "Diem als joves que han de tenir por dels embarassos i de les ITS, deixant de banda totes les pràctiques sexuals i orientacions que no impliquen aquests riscos. Enfoquem l’educació sexual des de la por i la culpa, perquè el sexe encara ens fa por als adults", apunta Coll.

Per això a Mandràgores recomanen que, a l’hora d’abordar la diversitat a l’aula, el primer pas és que les persones adultes es donin "l’oportunitat de revisar-se i trencar tabús. Treballar amb joves obliga a estar en constant desconstrucció". Igualment opina Anna Regàs, que reconeix que és el claustre qui aprèn dels alumnes, cada cop que mencionen un nou tipus de relació que mai no havien sentit. "Obertes, tancades, lliures, poliamoroses, asexuals... El món canvia constantment, i els adults pensem que ho sabem tot, i no és així. Per nosaltres és un simple aprenentatge, però per a moltes persones, d’això els en depèn la felicitat. No som conscients dels privilegis que tenim", conclou Regàs.