ERC, tercer partit català que s’inspira en la Llei de Claredat del Canadà per resoldre el conflicte polític

El president del Parlament i dirigent d’ERC, Roger Torrent, ha sorprès aquest dijous proposant al Govern espanyol un pacte que fixi “amb claredat” les condicions per celebrar un referèndum que serveixi per solucionar el conflicte polític català. Les declaracions de Torrent, fetes en una conferència al Fòrum Europa, s’inspiren en la Llei de Claredat canadenca, aprovada el 2000 pel govern federal del país nord-americà. La rèplica de l’executiu estatal, ràpida i contundent, l’ha pronunciat el ministre d’Exterior en funcions, Josep Borrell: “no existeix cap possibilitat de celebrar un referèndum”.

ERC, però, no és ni de lluny l’únic partit català que ha apel·lat al model canadenc per resoldre el conflicte català. Catalunya en Comú va fer-ho els anys 2017 i 2018, però el primer a fer-ho va ser el PSC, tot i que ara la formació no vulguin ni sentir a parlar d’un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Va ser el 2016 i a través del seu primer secretari, Miquel Iceta. Abans del seu congrés orgànic, els socialistes catalans defensaven una reforma constitucional, que entre d'altres qüestions blindés l'autogovern català, com a via de solució al conflicte. Ara bé, si aquesta via fracassava, l'alternativa seria proposar "altres instruments democràtics", com ara "una llei de claredat com la canadenca, que establissin les condicions per, si fos necessari, verificar el suport ciutadà a una eventual secessió". La proposta s'havia d'incloure a la ponència política del congrés del PSC, però va generar un fort rebuig al PSOE i, finalment, els socialistes catalans van optar per retirar-la del document.

Catalunya en Comú va apel·lar-hi en el debat de política general al Parlament de l’any passat. La presidenta del grup parlamentari, Jéssica Albiach va instar el president de la Generalitat, Quim Torra, a abandonar "terminis i calendaris impossibles" que generen "frustració" i a treballar en un "pacte de claredat, com al Canadà" per definir, primer a Catalunya, com ha de ser un referèndum d'independència. Els Comuns van una proposta de resolució per tirar endavant aquest pacte de claredat a Catalunya, amb l'objectiu de traslladar-la posteriorment a les Corts espanyoles. El Parlament, però, va tomar la iniciativa.

En el programa electoral per a les eleccions al Parlament del 21 de desembre de 2017, Catalunya en Comú Podem ja apel·lava a una Llei de claredat. Dies abans dels comicis, l’aleshores líder del partit, Xavier Domènech, advocava perquè s'assolís primer un ampli acord a Catalunya sobre quina seria la pregunta del referèndum, quin resultat seria suficient i com s'implementaria i, posteriorment, s'hauria d'abordar la qüestió a les Corts espanyoles, intentant aconseguir les majories suficients per modificar una llei orgànica i, per tant, fer possible aprovar-hi també la Llei de claredat.

Actuacions unilaterals

Tant en el cas dels Comuns com en el dels socialistes catalans es presentava la Llei de claredat canadenc com una via acordada i de diàleg per resoldre un conflicte polític. La realitat, però, és que la normativa, aprovada el 2000 pel govern federal canadenc, no va ser fruit d'un acord amb l'independentisme del Quebec, sinó que va ser un gest unilateral, que responia a gestos unilaterals presos prèviament a la província francòfona.

Anem a pams. Sota el govern del Partit Quebequès (PQ), el Quebec va celebrar dos referèndums, el 1980 i el 1995, per definir la seva relació amb el Canadà. En ambdós casos, els va convocar de manera unilateral, sense negociació ni acord amb el govern federal, que bàsicament es va limitar a tolerar-los i a recalcar que els resultats no serien vinculants. En la segona ocasió, el no a la independència es va imposar per un marge molt estret: l'1,1% dels vots, menys de 55.000 sufragis.

Finalment, la reacció del govern federal canadenc va ser acudir als tribunal i el 1998 la Cort Suprema del país va dictaminar que el Quebec no tenia el dret a independitzar-se unilateralment, però alhora establia que si una majoria clara dels quebequesos votava per la secessió, el govern federal hauria de negociar la independència de bona fe. La resolució va ser celebrada per les dues parts i és l'origen de la Llei de claredat que el govern canadenc va aprovar el 2000.

A grans trets, la normativa estableix que la Cambra dels Comuns de Canadà -l'equivalent al Congrés- té la potestat de decidir si la pregunta d'un hipotètic referèndum és prou clara i, a més a més, pot determinar si a la votació hi ha hagut una clara majoria favorable a la independència, el que pot interpretar-se com l'establiment d'algun tipus de majoria reforçada que vagi més enllà de la meitat més un dels vots. Si es donen aquests dos supòsits, s'iniciarien les negociacions per a la secessió de la província, un fet que implicaria també aprovar una esmena a la Constitució de Canadà.

La normativa no tenia el suport dels independentistes quebequesos, amb qui no s'havia negociat. I, de fet, només dos dies després, el govern del Quebec, en mans del PQ, va respondre-hi aprovant la Llei d'autodeterminació, que a la pràctica estableix que per tirar endavant un referèndum sobre la independència la província francòfona no necessita l'autorització del parlament canadenc. Sigui com sigui, des del 1995 no s'ha celebrat cap més referèndum al Quebec, tot i que teòricament a diferència del que passava aleshores ara sí que hi existeix un marc legal canadenc que el faria possible.

Avui el suport a la independència és clarament més baix que dues dècades enrere, probablement també provocat per les millores en l'autogovern que hi ha hagut en aquest temps. Ara bé, si el que es vol és aconseguir un referèndum acordat, l'exemple més proper i real és el d'Escòcia, on sí que va poder-se fer una consulta legal i acordada amb el govern i el Parlament britànics.