Els refugiats a Atenes demanen llibertat de moviment

Si les barreres per entrar i viure a Europa ja no eren poques, cada vegada en són més. Mentre els organismes internacionals de drets humans denuncien la manca de voluntat política per ajudar els refugiats, la Unió Europea (UE) segueix prenent decisions que els complica més la seva lluita per una vida en pau. El darrer pas en aquesta direcció el va fer Alemanya, quan va demanar la reimplementació de la Regulació de Dublín, a patir de març, per tal de poder deportar al primer país d'arribada -normalment Grècia- tots aquells que sol·licitin asil a partir d'aleshores.

Aquesta norma havia estat suspesa pel Tribunal Europeu de Drets Humans el 2011, en considerar que les persones no podien ser tractades en les condicions apropiades dins un país que patia la pitjor crisi econòmica de la seva història. Gràcies a aquesta decisió judicial molts van ser els països -Àustria, Bèlgica, Regne Unit, República Txeca, França, Luxemburg, Holanda, Noruega i Suïssa- que van cessar les deportacions a Grècia. Però ara, amb la qüestió una altra vegada sobre la taula, la Comissió Europea creu que la situació al país hel·lènic ha millorat i, per tant, poden continuar les devolucions.

La lluita ara és a Atenes

En resposta a la reimplementació de les deportacions i a les demores de fins a dos anys per assolir (quan no és rebutjada) la reunificació amb els familiars que ja són a Alemanya, els refugiats atrapats a Atenes s'han mobilitzat. Des de l'1 de novembre, un grup de 14 mares i pares -set dones i set homes- romanen en vaga de fam a la Plaça Sintagma, davant del Parlament, demanant poder tornar a veure als seus. "Nosaltres som només alguns dels milers de refugiats que esperen a Grècia reunir-se amb els seus familiars arribats a Alemanya i altres països de la UE", explica en un comunicat aquest grup de persones, provinents principalment de Síria.

Al centre de la capital grega, també va ser el City Plaza -un hotel de luxe que va ser tancat durant la crisi i que ara, fa un any i mig, un grup d'activistes va reobrir per acollir a més de 400 refugiats- qui es va moure per donar informació als sol·licitants d'asil sobre la reimplementació de la Regulació de Dublín. Cinc activistes experts en assessoria migratòria van exposar-hi algunes claus per tal de facilitar als refugiats la sortida del laberint legal que els ofega i que els porta a mesures tan desesperades com la vaga de fam d'aquests dies a la Plaça Sintagma.

La història d'una llei injusta

Maria, assessora de migració a Frankfurt, explica que als anys 80, les fronteres internes d'Europa s'havien d'obrir a tothom, amb la signatura de l'acord de Schengen. "Però els governs van dir: 'tenim un problema. Els europeus es podran moure amb llibertat però també els refugiats i sol·licitants d'asil!'. És llavors quan es comença a treballar en aquesta llei, que es firmarà a Dublín el 1990", explica . La regulació determina que cada persona té dret a només un procediment d'asil dins Europa i que el país responsable de la seva situació serà el d'arribada. Excepte si ja es té un familiar dins d'algun país europeu, i llavors serà allà on es tramitarà l'acollida.

"La convenció de Dublín compta amb dues cares: l'amistosa, bolcada en la reunificació familiar -que ara s'està incomplint-, i la cruel, que decideix que has de retornar sempre al primer país que vas trepitjar", subratlla Maria.

No serà, però, fins al 2003 quan la regulació de deportació s'implementi efectivament, en el moment que la Convenció de Dublín va ser reemplaçada per la regulació de Dublín II amb la qual cada persona que sol·licita asil dins Europa ha de registrar la seva impremta dactilar, i amb ella, el seu destí. Milers de refugiats han estat deportats des d'aquest dia fins avui.

La història d'una resistència col·lectiva

Els assessors en migració que es van reunir en aquesta jornada informativa a Atenes es van conèixer a l'illa grega de Lesbos el 2009, quan l'afluència de refugiats de Síria es recruava i el "control de Dublín" era una de les preocupacions principals entre els nouvinguts. "Tots ens preguntaven com escapar de les empremtes digitals per tal de no haver de tornar als centres de detenció horribles on eren", recorda Marion, activista alemanya amb experiència en diverses organitzacions no governamentals i centres de recepció de refugiats. "Vam començar per buscar respostes. La cosa més important en aquest període era la creació d'una xarxa i així és com va néixer Welcome to Europe", relata Marion, una de les membres fundacionals d'aquest col·lectiu dedicat a la investigació i la difusió d'informació sobre migració a través de la seva web. El seu lema: "cada persona té el dret de llibertat de moviment i d'escollir on vol anar".

"Vam veure que les persones necessiten suport en cada pas del viatge, perquè hi ha tants papers petits que han de fer en cada una d'aquestes aturades... Així que des del 2009 al 2011 aquesta va ser la nostra feina", diu l'assessora alemanya. "Moltes persones han estat deportades en aquest període un, dos, tres, quatre cops, perquè anaven i tornaven enrere i després ho intentaven una altra vegada. Per a tots era molt dur de quedar-se aquí atrapats a Grècia".

La documentació del patiment als camps de detenció de les illes de l'Egeu o a Atenes per part d'activistes com els de Welcome to Europe va servir de prova davant les Corts europees perquè cada cop més casos es lliuressin de la deportació. Aquest testimoni de les condicions inhumanes en països de trànsit com Grècia o Hongria va ser crucial perquè, finalment, el 2011 el Tribunal Europeu de Drets Humans suspengués la Regulació de Dublín.

Les Church-Asylum

A Alemanya, expliquin les conferenciants a Atenes, hi va néixer una altra forma de resistència, dins les esglésies. Com que, d'acord a la llei de Dublín, les autoritats alemanyes han d'esperar sis mesos per deportar una persona després que el país de la primera recepció els accepti la petició, algunes esglésies donen asil a aquells que són sota amenaça de deportació i els amaguen de la policia fins que expira el termini. "Al nostre país no està gens ben vist que la policia entri en una església, és per això que els refugiats 'cercats' poden ser a resguard allà. L'anomenem 'Church-asylum' i són molt populars a Alemanya, fins i tot ara és cada vegada més difícil de trobar-ne una amb places lliures", assegura Salinia, assessora en migració i voluntària a l'hotel ocupat per a refugiats, City Plaza.

Un altre moviment social molt important es va gestar el 2015 a Hongria, quan més de 2.000 refugiats van emprendre una marxa a peu des de l'Estació central de Budapest fins a Viena, farts d'esperar que el govern hongarès tornés a permetre la sortida de trens, provocant amb aquesta acció massiva el col·lapse del sistema d'impressions dactilars.

Marion recorda el seu treball durant aquells mesos, quanva veure com les persones entraven als autobusos i escollien on volien anar. "Algú volia quedar-se a Suècia perquè tenia parents allà o a Frankfurt perquè és una ciutat gran", explica l'assessora. "Llavors vam poder entendre què significa en veritat la llibertat de moviment. Des del meu punt de vista, aquesta experiència és un exemple molt important de com seria el món sense aquest sistema de control de fronteres, i n'és una opció molt realista: els refugiats escullen el lloc on senten que poden viure i integrar-se millor. Això, en la nostra lluita, és una cosa que hem de tenir sempre al cap".