Ni privatitzar ni congelar: les alternatives per reforçar un model de pensions "sostenible" davant del discurs que "petaran"

El de les pensions apunta a ser un dels temes més espinosos de la campanya electoral. L'ha obert Vox i s'hi ha sumat el PP en la seva competència directa amb l'extrema dreta. Tots dos partits criden als quatre vents que el sistema ha col·lapsat. No en va, Santiago Abascal porta en el seu programa econòmic de 2025 la necessitat d'avançar cap a un sistema basat en la "capitalització" de les pensions. Els populars, per la seva banda, no acaben de dibuixar quina és la seva proposta i es queden en eslògans, tot i que subratllen la necessitat de canviar el model prenent com a referència les previsions de l'AIReF.

Però és cert que aquest organisme pronostica la fallida del model actual de pensions? Què diuen els seus informes? Si és així, com es pot arreglar el sistema? Hi ha opcions que no passin per establir un model mixt que obligui els treballadors a anar generant una borsa amb estalvis pel seu compte? Es pot enfortir el sistema actual sense recórrer a la congelació de les pensions per no posar en risc l'economia? La resposta és sí. Hi ha marcs alternatius als que proposen —de forma més cristal·lina o menys— les dretes.

El que no admet discussió és que l'AIReF no diu enlloc que el sistema de pensions hagi "trencat" ni que sigui un "zombi", com va afirmar l'ultradretà José María Figaredo, i tampoc que "vagi a petar", com va assegurar la portaveu del PP al Congrés, Ester Muñoz. L'AIReF va emetre, el 2023, un informe sobre l'impacte de les reformes en el sistema de pensions i, el 2025 i 2026, dues revisions sobre la regla de despesa, un mecanisme que va crear el Govern espanyol quan va reformar el sistema de pensions. La reforma de 2023 va establir una regla que compara la despesa pública prevista en pensions amb l'impacte de determinades mesures d'ingressos, tots dos calculats com a mitjana del període 2022-2050. La despesa descomptat aquest impacte no ha de superar el 13,3% del PIB.

De forma molt sintètica, el que diu AIReF és que, en aquests moments, la regla de despesa es compleix, però avisa que, en els propers anys, la sostenibilitat del sistema podria córrer perill. En aquest sentit, és útil analitzar l'últim informe d'aquesta autoritat, datat el maig de 2026. Emfatitza aquesta idea: "Es compleix formalment amb la regla de despesa de pensions, però això no implicava una millora del sistema ni garantia sostenibilitat". I reflecteix els seus càlculs. Situa la despesa mitjana en pensions entre 2022 i 2050 en un 14,6% del PIB i l'impacte de les mesures d'ingressos —en el mateix període— en un 1,6% del PIB, la qual cosa dona un resultat de despesa neta mitjana en pensions d'un 13% del PIB. Per tant, se situa per sota d'aquest 13,3% de mitjana de la regla de despesa, cosa que evidencia que no hi ha rastre d'aquesta "fallida" de la qual parlen les dretes. De totes maneres, AIReF llança un avís. "L'anàlisi de sostenibilitat", subratlla, "obliga a mirar més enllà d'aquest indicador".

Es refereix, fonamentalment, a dues qüestions. D'una banda, assenyala com una vulnerabilitat els "elevats nivells de deute" previstos per a l'economia espanyola el 2050, que se situarien en el 123% del PIB. Actualment, voreja el 100% del PIB. I l'altre gran element que posa sobre la taula és l'evident: l'envelliment de la població. En aquest sentit, assenyala que el percentatge de PIB que haurà de dedicar-se a les pensions el 2050 ascendirà al 16,4% del PIB. Per resumir-ho, el que diu l'AIReF és que, mentre que avui Espanya gasta gairebé el 13% del PIB en pensions, el 2050 en gastarà més del 16%. És molt important recalcar, amb tot, que la regla de despesa del 13,3% que no es pot superar és sempre en mitjana de 2022 a 2050, és a dir, que el fet que el 2050, com diu l'AIReF, s'assoleixi aquest 16,4% no converteix en insostenible el model.

Cal tenir en compte que, d'acord amb dades de la Comissió Europea, països com França, Itàlia o Austria dedicaven, ja el 2024, entre el 15% i el 16% del seu PIB a pagar les pensions, mentre que Finlàndia o Grècia superaven el 14%. 

La primera pregunta que cal respondre en aquest debat, amb tot, és la següent: és insostenible el model de pensions actual, tal com diuen PP i Vox? Carlos Bravo, secretari de Polítiques Públiques i Protecció Social de Comissions Obreres (CCOO), ho nega amb vehemència. "El sistema és totalment sostenible i les reformes que s'han anat duent a terme aquestes legislatures el reforcen", explica en conversa amb Público. "No importa que hi hagi un pic de despesa de PIB d'aquí a 15 o 20 anys", recalca, "perquè l'estimació del 13,3% és la mitjana". A més, recorda que, a partir del 2050, aquesta pressió disminuirà.

En la mateixa línia, l'economista Pau Llonch especifica que aquest "pic transitori" s'experimentarà entre el 2045 i el 2050 amb les jubilacions dels baby boomers. Llonch, que és membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa, explica que, "amb els supòsits de la mateixa AIReF, que marca un creixement real de l'1,3% anual, l'economia del 2050 serà, aproximadament, un 38% més gran que l'actual". En aquest escenari, "destinar tres punts del PIB més que ara als jubilats -durant aquest pic transitori- és perfectament assumible".

Aquesta és la clau també per a Bravo: "Mantenir el sistema durant el temps en què es jubilen les generacions més nombroses". La despesa pública en pensions no creix ad infinitum. A partir del 2050, superat el màxim associat a la jubilació de les generacions més nombroses, les projeccions preveuen una reducció del pes de la despesa en pensions sobre el PIB.

I, en qualsevol cas, el sindicalista i expert en pensions recorda que, en cas de ser necessari ampliar la font de recursos per assegurar les jubilacions sense comprometre l'economia, existeixen vies per complementar l'actual sistema.

Els que es beneficien de la capitalització

Llonch fixa el punt de partida del debat. "L'avís de l'AIReF", subratlla l'economista, "no cal entendre'l com una impossibilitat de pagar, sinó que el que cal preguntar-se és qui finançarà l'augment dels diners públics" que haurà de destinar-se a les pensions "i amb quin efecte sobre el deute". Aquesta és la pregunta: com i qui finançarà la principal necessitat de fons durant el temps en el qual calgui destinar més diners públics a les jubilacions. "Pagar les pensions és una decisió de distribució, no un problema aritmètic", rebla.

Andrés Villena, professor d'Economia Aplicada a la Universitat Complutense de Madrid (UCM), comença per rebutjar el viratge cap a la capitalització que proposa Vox, encara que recorda que, de facto, el sistema espanyol ja té una mica de mixt, amb molta gent "guardant diners al banc" per la "por que s'insufla des dels anys noranta" amb les pensions. Però el que Villena creu és que, en última instància, pel que aposta Vox és per un sistema de capitalització total: "Cotitzar menys, tenir un salari més alt, fer bosseta i ja veurem què passa en el futur". Però això, afegeix el professor, no funciona.

En definitiva, continua Villena, hi ha dos models de pensions: repartiment i capitalització. "Substituir l'un per l'altre", corda Carlos Bravo, "genera empobriment en la vellesa per a aquelles persones que no han tingut capacitat d'estalviar". El sindicalista creu que Vox està enarborant la bandera del col·lapse de les pensions i el canvi de model perquè vol "alimentar el conflicte intergeneracional", tenint en compte que "pensa que té més calat de vots entre els joves". Els populars van desvincular, el 2013, les pensions de l'IPC generant pèrdua de poder adquisitiu en els pensionistes durant els quatre anys en què va estar vigent la mesura.

Però, tal com postil·la Llonch, "aquest relat de la fallida del sistema de pensions té beneficiaris identificables". "Els plans privats", explica, "gestionen 145.107 milions d'euros i desviar cap a ells cotitzacions obligatòries ampliaria permanentment la base sobre la qual les gestores cobren comissions". I afegeix: "La mateixa AIReF va constatar que el 66% de la desgravació per a plans de pensions anava a parar al 10% dels contribuents amb més renda". Villena ho resumeix així: "L'estalvi privat és el que agrada als grans poders econòmics".

En aquesta línia, Llonch assenyala una incoherència del model de la capitalització: "Agreujaria el problema que presumeix resoldre". Es refereix al fet que "les cotitzacions que es desviessin cap a comptes individuals deixarien de pagar les pensions actuals, la qual cosa generaria un forat que l'hauria de cobrir l'Estat amb impostos o amb deute precisament durant el pic de despesa". "Qui invoca el deute del 123% que projecta AIReF per defensar la capitalització", culmina l'economista, "el que fa és proposar una mesura que l'augmentaria".

I ull a la dada que aporta Llonch, sobre la base de l'anàlisi que ha fet sobre la qüestió, a nivell global, l'Organització Internacional del Treball (OIT). Trenta països van privatitzar les pensions entre 1981 i 2014. El 2018, l'havien revertit ja 18 d'ells. "Fins i tot Xile", resol, "va haver d'introduir, el 2025, una cotització empresarial i una assegurança social de caràcter solidari".

Les pensions "es poden pagar": la pregunta és qui

Els tres economistes consultats coincideixen que, especialment en les pròximes dècades, hi haurà una tensió del sistema, encara que no una fallida. Carlos Bravo recorda que la Comissió Europea avalua cada tres anys les perspectives de despesa en pensions de tots els països de la UE, cosa que ja funciona com un mecanisme per detectar deficiències." "I si fes falta algun afegit", completa, "hi ha marge fiscal i marge per millorar les cotitzacions".

Les pensions se sustenten gràcies a les cotitzacions socials, els impostos i altres transferències addicionals. L'informe de maig d'AIReF concreta que el sistema haurà de rebre 2,3 punts de transferències en els pròxims 25 anys (fins a un 3% del PIB), la qual cosa, segons l'agència, "reduiria el marge per a altres polítiques o augmentaria l'endeutament".

Però Pau Llonch recorda que Espanya "recapta impostos i cotitzacions tres punts del PIB menys que la mitjana de la UE, una distància superior als 2,3 punts de transferències extra que preveu l'AIReF". Per tant, resol, "hi ha marge en la revisió dels beneficis fiscals regressius i en una tributació més progressiva de les rendes del capital i el patrimoni". En altres paraules, poden generar-se impostos per a les rendes més altes o les multinacionals. L'economista català tanca la qüestió: "Les pensions es poden pagar si es decideix finançar-les". "El debat real", remata, "és qui n'assumeix el cost: el conjunt de la societat mitjançant un sistema fiscal més just o els pensionistes mitjançant pensions més baixes i més exposades al mercat". És una qüestió ideològica.

Bravo i Villena també apunten a la importància de millorar la productivitat del país i els salaris. Les dues qüestions repercutirien positivament en el pagament de les pensions. "Es podria apujar el salari mínim perquè cotitzi més i, a llarg termini, portar l'economia espanyola a un model més productiu que de serveis; la generació de riquesa contribuiria també a enfortir el sistema". A més, posen sobre la taula elements com les migracions i la recent regularització de migrants que va aprovar el Govern espanyol i que ha tingut ja un efecte en les cotitzacions gràcies a l'aflorament de l'economia submergida.