La demanda de visats d'habitatges es trasllada des de Barcelona a la resta de Catalunya

L'any passat es van visar a Catalunya un total de 16.128 habitatges nous, una xifra que suposa un descens del 7,46% respecte al 2024. La dada, obtinguda de l'informe Edificació a Catalunya 2025, presentat recentment pel Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, mostra una tendència que sembla que es comença a consolidar: bona part de la baixada en el nombre de visats els aporta la ciutat de Barcelona, que pateix una caiguda del 39%, mentre que a tota la demarcació, la reducció és del 20%. A la resta de territoris, com les Comarques Centrals, les Terres de l'Ebre, Girona, Tarragona i Lleida, els registres de l'any passat van ser positius. 

Els arquitectes han detectat que el 2025 es van visar 1.195 habitatges a la ciutat de Barcelona, la xifra més baixa dels darrers 10 anys. En canvi, la resta de demarcacions obtenen dades positives, les millors des de la crisi de 2006. De fet, la superfície visada ha disminuït a Barcelona, L'Hospitalet de Llobregat, Terrassa i Sabadell, mentre que s'ha incrementat a Lleida, Esplugues de Llobregat, Sitges, Salou, Vila-Seca i Girona.

Del total de 16.128 habitatges nous visats a Catalunya, 2.314 són de protecció oficial, la majoria dels quals situats a la demarcació de Barcelona (1.860). A Barcelona ciutat, del total de 1.195 habitatges nous visats, el 50% (597) són de protecció oficial, distribuïts en 16 projectes. El Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC) atribueix aquest descens a la manca de sòl disponible a la ciutat, alhora que advoca per entomar un repte essencial, com són les accions de rehabilitació urgent davant un parc d'habitatge envellit.

El COAC atribueix el descens d'habitatges visats a Barcelona a la manca de sòl disponible a la ciutat

El COAC apunta a la necessitat de "continuar treballant per fomentar la sensibilització social sobre els beneficis de la rehabilitació, tant pel que fa a la sostenibilitat ambiental com a la millora de la qualitat de vida de les persones". Així, recomanen "impulsar campanyes informatives per explicar aquests beneficis, per donar a conèixer les ajudes disponibles i el procediment per accedir-hi, així com el valor afegit d'una edificació renovada en termes d'eficiència energètica, seguretat i confort".

Reforçar el parc d'habitatge públic  

Davant de la manca d'habitatge públic i de protecció oficial, el Sindicat de Llogateres reclama que "per fer créixer el parc públic, cal destinar com a mínim un 3% del PIB a inversió en polítiques d'habitatge, però no pot anar ni un euro públic que després no quedi protegit a perpetuïtat".

En un comunicat, l'entitat destaca que altres polítiques, com les ajudes a la rehabilitació o a la compra, també han de tenir controls i limitacions perquè no serveixin per a l'especulació amb el preu de l'habitatge. En la seva anàlisi del mercat de l'habitatge, el sindicat insta a "adquirir habitatge existent per incorporar-lo al parc públic, amb una atenció especial als milers de construccions que perdran la protecció oficial els pròxims anys, així com a l'habitatge buit en mans de grans tenidors".

En aquest sentit, sol·licita aprofitar les eines ja existents per mobilitzar els pisos buits, inclosa l'expropiació forçosa per incompliment de la funció social. L'entitat en defensa dels llogaters exigeix que tot l'habitatge protegit que es promogui ha de ser de titularitat pública o bé sota models cooperatius o mecanismes de cogestió.

En els casos en què la titularitat i la gestió de pisos protegits estigui ja en mans privades, reclamen que no suposi un abandonament de la responsabilitat de control per part de l'administració pública: "Hi ha d'haver un control públic molt més intensiu que eviti les condicions abusives, asseguri el manteniment dels edificis i garanteixi els drets dels llogaters", reafirma.

Accelerar el ritme de construcció  

Per la seva banda, el catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) José García Montalvo admet que un dels hàndicaps que presenta la construcció d'habitatge social és el ritme lent d'execució. Per esmorteir aquestes dificultats, reclama que els pisos protegits, que es van aixecar amb diners públics, es mantinguin sempre al parc públic: "No pot ser que al cap de 10 anys passin a mans privades i serveixin per a especular". 

Com a tasques pendents per a l'administració, Montalvo ressalta la contradicció que suposa per a determinats ajuntaments, com el de Barcelona, que la seva pròpia normativa de rehabilitació d'edificis, massa exigent, li impedeixi accelerar el ritme de construcció d'habitatge social.

Tirant la vista enrere, García Montalvo lamenta que si els consistoris haguessin adquirit al mateix preu els habitatges desnonats que les entitats financeres van transferir a la Sareb, el banc dolent, el parc públic s'hauria triplicat. En aquest sentit, insisteix que la política d'habitatge necessita planificació a llarg termini i que les polítiques de lloguer públic i social es mantinguin durant dècades.

Combinant les estadístiques dels arquitectes i la interpretació dels experts, acompanyades de les dades generals, sembla una mica utòpica la previsió de la Generalitat de Catalunya de construir 50.000 habitatges públics abans del 2030 i d'impulsar-ne 210.000 de col·laboració publico-privada els anys vinents per fer front a la crisi de l'habitatge.