Banca i energètiques guanyen 46.000 milions en nou mesos i revifen les crítiques a la injustícia fiscal

Al llarg d'aquesta setmana s'han fet públic els enormes beneficis de les grans empreses espanyoles en els primers nou mesos de l'any. Dir que són ingents o que segueixen batent rècords ja no és cap novetat. Bancs, elèctriques i energètiques acumulen uns guanys de tal calibre que molts ja no dubten a qualificar-los d'"obscens". Per posar una mica de context, convé posar les xifres sobre la taula. Són, senzillament, astronòmiques: entorn de 46.000 milions d'euros.

Els comptes surten gairebé sols. D'entrada, els sis grans bancs espanyols —Santander, BBVA, Caixabank, Sabadell, Bankinter i Unicaja— que cotitzen a l'Ibex 35 van guanyar 29.253 milions d'euros fins al setembre, un 15,09% més que en el mateix període de l'any anterior. Les grans empreses espanyoles del sector elèctric tampoc es queden enrere: Iberdrola, Endesa i Naturgy, Redeia (Red Eléctrica) van sumar 9.946 milions en beneficis en els nou primers mesos de l'any. Iberdrola va guanyar 5.816 milions, un 10% més; Endesa, 1.962, un 15% més i Naturgy, 1.758, un 5,4%; finalment, Redeia va guanyar 410 milions d'euros, un 5,3% d'increment.

La dada més cridanera, però, la trobem en els resultats d'empreses energètiques com Repsol i Moeve: les dues han disparat el seu benefici un 325% i un 481%, respectivament. Repsol va guanyar 5.006 milions d'euros fins al setembre davant els 1.177 del mateix període del 2025 i Moeve, 1.430 milions, una xifra que deixa gairebé en una anècdota els 246 que va obtenir en els tres primers trimestres del 2025. A aquestes xifres cal afegir els 204 milions de beneficis d'Enagás, l'única empresa del sector qua ha vist com els seus beneficis queien un 22,3% en aquests primers nou mesos respecte al mateix període de l'any passat.

No s'ha d'estar gaire avesat en economia per inferir que el fet que Repsol hagi multiplicat els beneficis per 4,3 i Moeve per 5,81 té una explicació tan senzilla com escandalosa: els preus dels carburants s'han disparat pel conflicte desencadenat al Pròxim Orient després de l'atac dels Estats Units i Israel contra l'Iran el 28 de febrer passat. En el que va d'any el preu de la gasolina ha pujat un 23,9% i el dièsel, un 36,3%. No obstant això, els marges d'aquestes dues companyies són molt majors. Alguna cosa més està passant.

Aquests resultats econòmics de banca, elèctriques i energètiques estenen la sensació que són elles i no les famílies, ni els treballadors, les principals beneficiàries del sòlid creixement econòmic dels últims anys. Per què passa això? "Tenim un sistema que és bastant pervers. El sistema està muntat perquè siguin les grans corporacions les que s'emportin els beneficis", respon Pepe Álvarez, secretari general UGT.

José Manuel Corrales, professor Economía Aplicada de la Universitat Europea de Madrid, acota els termes del debat: "El problema no és que les empreses obtinguin beneficis. La rendibilitat empresarial és legítima i necessària per a la inversió, la creació d'ocupació i el creixement econòmic. La qüestió és una altra: com es distribueixen aquests beneficis i, sobretot, quina contribució realitzen els qui tenen major capacitat econòmica al sosteniment dels serveis públics”.

Com deixa entreveure Corrales, una clau per interpretar els enormes beneficis de les grans empreses cal buscar-la en el favorable tracte fiscal que reben. En aquest sentit, hi ha una dada especialment significativa: segons els últims comptes consolidats de l'Impost de Societats, les 266 grans empreses espanyoles amb una facturació superior als 1.000 milions d'euros que van tributar el 2024, ho van fer a un tipus efectiu del 8,9% sobre els seus beneficis, enfront del 13,11% de mitjana. En el sector bancari, aquesta tributació efectiva amb prou feines va arribar al 7,97%. "Aquestes xifres conviden, si més no, a reflexionar sobre el funcionament i l'equitat del nostre sistema fiscal", conclou Corrales.

Igual que Corrales, les veus que reclamen una major aportació fiscal per part d'aquestes grans empreses són cada vegada més nombroses. Moltes d'aquestes veus demanen, a més, una reforma fiscal per aconseguir aquest objectiu. La realitat és bastant dura en aquest sentit: la recaptació de l'Impost de Societats encara no ha recuperat el nivell d'ingressos que va aconseguir l'any 2007 malgrat que els beneficis empresarials s'han duplicat des de llavors. Així ho certifica a Públic Nacho Álvarez, professor d'Economia Aplicada a la Universitat Autònoma de Madrid: "L'Impost de Societats ha vist com s'ha reduït notablement la seva capacitat recaptatòria en les últimes dècades. Avui recaptem pràcticament el mateix que recaptàvem en 2007, encara que el resultat comptable declarat per les empreses en l'impost ha passat de 220.000 milions d'euros en aquest any, a més de 400.000 milions en 2025".

"Altres països del nostre entorn van experimentar, després de la crisi financera de 2008, una caiguda similar en la recaptació, però tots ells s'han recuperat. Espanya no, som una anomalia el context de la UE. El principal motiu que explica això és que se segueixi permetent avui la utilització d'exempcions vinculades a les bases imposables negatives d'anys anteriors, sense límit temporal", abunda Álvarez per il·lustrar aquesta anomalia.

Comparació amb les rendes del treball

Però l'anomalia és encara més gran si s'analitza la recaptació i altres impostos. El que passa amb l'Impost de Societats no ha passat amb altres impostos. El cas més evident és el de l'Impost de la Renda de les Persones Físiques (IRPF). Ja fa anys que IRPF va deixar enrere la seva xifra de recaptació de l'any 2007. L'any 2025, l'IRPF va recaptar el doble que en els temps previs a la crisi.

Aquesta última dada demostra molt clarament que l'Estat grava molt més les rendes del treball que les rendes de capital. Però això no és casual, respon a una lògica."Des de l'economia política, això posa de manifest una asimetria que hem d'abordar, mentre les rendes del treball i el consum suporten una part important de l'esforç tributari, determinats grans grups empresarials disposen de mecanismes de planificació fiscal, deduccions i estructures societàries que els permeten reduir considerablement la seva tributació efectiva", apunta Corrales.

"No podem demanar als treballadors, a les famílies i a les petites empreses que contribueixin al sosteniment de l'Estat mentre algunes de les majors corporacions del país aporten proporcionalment molt menys del que es podria esperar de la seva capacitat econòmica. La fiscalitat no és solament un instrument per a recaptar. També és una eina de redistribució de la riquesa, d'igualtat d'oportunitats i de cohesió social", abunda Corrales en aquest sentit.

José Manuel Corrales: "La prosperitat privada ha d'anar acompanyada de responsabilitat fiscal i d'una contribució justa al benestar col·lectiu"

"Necessitem un sistema tributari que garanteixi que cadascú contribueixi d'acord amb la seva capacitat econòmica, que combati l'enginyeria fiscal i que eviti que la competència empresarial es construeixi sobre una carrera a la baixa en la contribució tributària. En definitiva, no s'ha de qüestionar que les empreses guanyin diners, sinó que la prosperitat privada ha d'anar acompanyada de responsabilitat fiscal i d'una contribució justa al benestar col·lectiu. Perquè el creixement econòmic només té veritable sentit quan els seus beneficis es tradueixen també en prosperitat compartida", conclou Corrales.

Encara que potser a Espanya és més evident, aquesta injustícia fiscal descrita en els paràgrafs anteriors no és exclusiva del nostre país. Fa uns dies, l'economista Clara E. Mattei va estar a Madrid promocionant el seu llibre Escapar del capitalismo (Capitán Swing). En conversa amb Público, Mattei va deixar una reflexió que reflecteix el que està succeint en la nostra societat: "La majoria de nosaltres sobreviu únicament treballant en ocupacions que no ens agraden, per a tercers, sense arribar a conservar el valor del nostre propi treball. A més, hem delegat la presa de decisions a les corporacions globals, que prioritzen sempre l'obtenció màxima de beneficis. Els hem cedit les decisions clau sobre les nostres condicions materials de vida".