DONES A LES SÈRIESCarrie Bradshaw ha mort

S’ha acabat. S’han acabat les sèries on les dones eren, únicament, el contrapunt de l’home. S’han acabat les sèries protagonitzades per dones que semblen homes. S’han acabat les falses protagonistes que, en última instància, estan al servei dels homes. O de dones més joves. S’han acabat les Meredith Grey i les Samantha Jones. Bé, potser no del tot. Però anem per molt bon camí. Cada cop hi ha més protagonistes alliberades, que es busquen i es troben, que lluiten i fracassen i ho tornen a intentar. Heroïnes reals i imperfectes que no volen ni necessiten ser rescatades. Dones empoderades.

Des de The good wife i The good fight, passant per Girls, Jessica Jones, Insecure, The Fall, o Orange is the New Black i Glow, en els darrers anys i fins i tot mesos han sorgit un grapat de ficcions protagonitzades (i sovint creades) per dones reals. Dones en les quals la mainada pot emmirallar-se. Sèries que incorporen noves perspectives de gènere al fort imaginari col·lectiu que genera la televisió.

Si per casualitat dones protagonistes tenien alguna característica negativa, ho “compensaven” sent molt guapes i tenint un cos normatiu

The good wife, creada el 2009, és, encara ara, una de les millors metàfores de l’evolució de la dona en les sèries nord-americanes dels darrers anys: La protagonista, Alicia Florrick, deixa de ser l'arquetip de dona florer per esdevenir una advocada d'èxit i alliberada que manté a la seva família. El més interessant de la sèrie és, precisament, l'arc de transformació que pateix la pròpia Alicia al llarg de les set temporades. Si bé és cert que, en tot moment, relaciona el model de dona ideal amb la que té una carrera professional d'èxit, la normalització de la mirada femenina en les sèries de televisió no hauria estat possible sense ella. 

A The good wife, a més, li hem d'agrair una altra gran sèrie: The good fight. L'spin off estrenat aquest 2017 i protagonitzat per tres dones: una negra, una lesbiana i una que passa dels 60 anys. I, per cert, no és mare. Això sí: malauradament, als Estats Units només es pot veure al servei de vídeo per demanda de la CBS: la plataforma CBS All Stars.

Seguim trencant tòpics. Tradicionalment, si fem un repàs per les grans sèries protagonitzades per dones, ens trobarem que totes elles, o com a mínim la gran majoria, es redueixen a una (o més) característica positiva. I si per casualitat tenien alguna característica negativa, ho “compensaven” sent molt guapes i tenint un cos normatiu. No fos cas. 

Les protagonistes de Girls, en canvi, són profundament imperfectes. Egoistes, irritants, reals. A Girls, de fet, tot és real: els cossos, la relació d’amistat entre elles (perquè la vida no és Friends) i, fins i tot, el sexe. La sèrie creada per Lena Dunham ha aconseguit el que, fins fa no gaire, semblava impossible: que les dones reals estiguem representades a la tele. I, alhora, ser la veu d’una generació.

Dinamitant el test de Bechdel

L’encarregada de fer un pas més enllà, però, ha estat Orange is the New Black. La sèrie, creada per Jenji Kohan (a qui devem, per cert, una gran antiheroina: la Nancy Botwin de Weeds) està, com sabem, protagonitzada gairebé exclusivament per dones. Dones reals, de diferents orígens, realitats i sexualitat. I no només això: també normalitza la reassignació de gènere i ens obliga a canviar la nostra (sovint equivocada i profundament classista) percepció d’altres realitats socioeconòmiques. Orange is the New Black no només passa el test de Bechdel: el dinamita. I ja era hora.

Tot això, però, no hauria estat possible sense unes poques sèries que, fa més de 15 anys, van començar a trencar tòpics. Fem una mica d’història: El 10 de març de 1997 la típica animadora nord-americana es revelava i, farta de ser l’eterna víctima, li arrancava el cap al monstre. Literalment. Buffy Cazavampiros, creada per Joss Whedon, explicava la història d’una estudiant de secundària que és escollida pel destí per ser la Caçadora i salvar el món de les forces del mal. Una dona forta i independent (avís: característiques positives) envoltada d’altres dones fortes i independents i, curiosament, d’un home (Xander) que necessita ajuda constantment. Buffy no només va revertir el clitxè de la dona rossa i fràgil de les pel·lícules de Hollywood,-sobretot les de terror-, sinó que ho feia des d’una cultura, la friqui, tradicionalment masculina.

'Las chicas Gilmore' va ajudar a normalitzar el feminisme en la televisió

Una altra sèrie que, com Buffy, es va dedicar a tirar per terra totes les convencions de gènere va ser Alias, produïda per J.J Abrams i protagonitzada per una agent secret que combina les missions amb la seva vida d’estudiant. I tot tractat amb total naturalitat. Finalment, no podem oblidar Las chicas Gilmore (2000), d’Amy Sherman-Palladino. Una sèrie que en el seu moment va ser injustament catalogada de “sèrie per a dones”. Una etiqueta que, per cert, mereix un article a part. 

Las Chicas Gilmore és sinònim de diàlegs ràpids i intel·ligents,-que passen de sobres el test de Bechdel-, i de dones fetes a si mateixes. Adolescents que volen ser com Christiane Amanpour i, atenció espòiler, decideixen abandonar el típic príncep blau per seguir la seva pròpia carrera. Mai va ser radical, però va trencar una bona pila d’estereotips i, alhora, va ajudar a normalitzar el feminisme en la televisió. Va col·locar els ciments de la nostra habitació pròpia.