Dona treballadora: el capital o la vida

Shirley Sandy va arribar de Bolívia a Barcelona fa tretze anys. Època precrisis. El tren va passar de llarg de Barcelona i va caure gairebé per casualitat a Vilafranca del Penedès. La nit en la que va arribar no coneixia a ningú, no tenia clar on estava o a què es dedicaria. La seva primera feina va ser com a treballadora domèstica 24/7 cuidant d'una mare i filla dependents. 1.200 euros.

“Un sou boníssim”, explica a Públic per telèfon. Sandy va anar saltant d'una feina a una altra —sempre com a treballadora domèstica, sempre sense contracte, sempre sense cotitzar—. Un treball invisible prolongat durant gairebé una dècada. Fa quatre anys que Sandy va obtenir, per fi, la residència i un contracte legal.

Dona, migrant i mare soltera. Sandy reuneix tres dels principals factors de risc de pobresa a Espanya, segons l'informe d'Intermón Oxfam Veus contra la precarietat: dones i pobresa laboral a Europa de 2018. La feminització de la pobresa s'ha cronificat en els últims anys. I l'últim informe publicat per l'INE, amb dades de 2016, situa una bretxa salarial de més del 22% entre homes i dones.

Quan la filla de Sandy va fer cinc anys, la seva mare va decidir enviar-la a Bolívia davant la incapacitat de mantenir-la. La feina de treballadora domèstica li feia impossible la conciliació —gairebé a cap de les feines li deixaven portar la nena—; i el sou precari tampoc li possibilitava pagar per les cures una altra persona, que gairebé segur acabaria sent una altra dona.

“La meva filla té 12 anys i vol venir, però sap que no podré atendre-la”, explica. Sandy guanya 800 euros nets netejant i atenent persones dependents, 450 euros els destina a pagar el lloguer. “El fet que les tasques domèstiques i de cures no remunerades recaiguin asimètricament sobre les dones redunda que elles han de fer malabarisme per equilibrar la seva vida laboral amb la familiar”, explica Mercedes d’Alessandro, economista feminista argentina i impulsora del portal Economia Femini(s)*ta.

D’Alessandro actualitza en el seu llibre les tesis que ja van reforçar en els 70 les feministes marxistes italianes: la importància crucial que té el treball domèstic amb relació al capital. Aquesta economia invisible és la que fa que possible el manteniment de l'actual sistema socioeconòmic.

Els paranys del mercat

La feminista i crítica teòrica estatunidenca Nancy Fraser desenvolupa en profunditat aquesta idea en l'assaig De com cert feminisme es va convertir en criada del capitalisme. I la manera de rectificar-ho. Fraser analitza les conseqüències del moviment emancipatori de les dones promulgat durant la segona onada feminista: en comptes d'aconseguir la igualtat de gènere, les dones van sucumbir davant els paranys del sistema neoliberal convertint-se en les criades d'aquest.

Després de la Segona Guerra Mundial es van dibuixar dos possibles escenaris: el primer prefigurava un món feminista basat en la democràcia participativa i la solidaritat social. En el segon, es prometia una nova forma de liberalisme que promovia l'individualisme i la maximització de beneficis amb la complicitat de les dones. Per a Fraser sembla clar que ens trobem en el segon. Les cures invisibles es mantenen com a còmplices ocultes del capitalisme i no només no s'ha posat el focus en el seu valor; sinó que segueixen estigmatitzades.

“El treball domèstic es presenta com una ocupació servil i degradant que embruteix i apropiat per a dones sense inquietuds intel·lectuals o ambició”, explica Paula (nom fictici). Paula té 31 anys i viu a Suïssa on exerceix de treballadora domèstica cuidant de dos nens i netejant una casa. Va emigrar d'Espanya el 2016 després d'anys postcrisis en els quals va haver de deixar els seus estudis universitaris a mig fer. La seva primera feina fora d'Espanya va ser d'aupair a Holanda amb un d'aquests programes internacionals.

“Vaig passar mesos dient que no tenia una feina de debò, que ‘només era aupair’. El treball domèstic i de cures es presenta així com una diversió lleugera, apropiada per a jovenetes amb ganes de viure aventures exòtiques en un entorn estimulant”, denuncia. La veritat és que la major part de companyes d'aquest programa eren noies joves menors de 25 anys.

Algunes fugien espantades, explica, en descobrir que es tractava d'un treball de debò. L'experiència de Paula és simptomàtica d'una societat en la qual el treball domèstic i de cures encara no s'entén com un treball real. O es devalua fins al punt de convertir-lo en ‘experiència juvenil’; o, quan la dona aconsegueix una edat, s'assumeix que és el treball que li correspon.

Paula és molt activa en xarxes socials on fa pedagogia sobre el desprestigi diari que viuen les cuidadores. “Quan explico la quantitat d'hores que li fico a la casa, em pregunten: ‘Però aquests nens no tenen mare?’ Bé, clar que la tenen. Està fora, treballant per guanyar tones de bitllets i poder pagar-me a mi”, argumenta a Públic. Paula té clar que, si es fes una vaga real de cuidadores i empleades domèstiques a tota Europa, el mercat col·lapsaria. D'aquí neix precisament la idea que per segon any consecutiu els moviments feministes cridin a la importància de parar aquest 8 de març.

Les últimes recerques coincideixen a assenyalar-ho una mica de forma clara: la bretxa salarial són els fills. Segons dades mundials de l'Organització Internacional del Treball, la bretxa creix un 10% a partir dels 30 anys, data clau per a moltes dones que decideixen tenir fills. Als 40, les dones ja cobren un 15% menys. Abans d'aquesta edat, els sous de dones i homes encara estan més igualats.

“El meu marit no arribava a casa fins a dos quarts de vuit de la tarda i els nens s'estaven criant amb els avis. El meu esgotament físic i mental era tal que no vaig veure una altra opció que prendre'm la reducció de jornada”, explica María G., impulsora del portal @ReduzcoMiJornadaNoMiValia. María, que treballa en el sector del màrqueting, defineix directament com a “parany” aquesta opció que les empreses et venen com a conciliadora.

Diversos col·lectius, com el de María, denuncien que aquestes reduccions de jornades amplifiquen la bretxa i configuren el temut sostre de cristall. “Em van canviar de departament i aquests anys he estat fent tasques mecàniques o que no requereixen qualificació. Se m'ha invisibilizat i menystingut”, apunta María, qui recorda que les reduccions de jornada les solen agafar les dones —només la sol·liciten el 2% dels homes, segons un estudi de la Universitat Complutense de Madrid de 2017—.

“Alguns companys s'alegren que se m'hagi ‘castigat’ per poder gaudir dels meus fills. Perquè, clar, una es demana reducció de jornada per a treballar menys, anar-se de compres o tirar-se al sofà a veure la tele”, explica a Públic de forma irònica. María reconeix que aquesta reducció de jornada dels seus 40 anys està sent determinant per al seu present i futur. Ja és més pobre que la seva parella a causa de la reducció de jornada; continua treballant a casa, però ningú li ho paga i, si més endavant volgués reprendre al complet la seva jornada, les seves oportunitats no serien les mateixes.

El peix que es mossega la cua. I una pregunta crucial: si María decideix continuar treballant com fa sempre, i la seva parella també, i no vol carregar les cures a les àvies o pagar per ells: Qui s'encarrega, llavors, de cuidar? I el més important: hi ha espai, si més no, per al desig de cuidar?

Cap a una economia procomú i feminista

El discurs oficial és que el 2008 esclata una crisi econòmica. Però, què és l'economia? Només el que ocorre en els mercats financers? Què passa a les llars, al carrer, a la vida? Quan ampliem la mirada, ens trobem amb una crisi que impossibilita sostenir els cossos en un sistema cada vegada més inhumà: ocupacions que no permeten conciliar, precarietat que impedeix la maternitat, impossibilitat d'accedir a un habitatge, etc.”, explica Silvia L. Gil, Doctora en Filosofia, especialitzada en Teoria Feminista i pensament polític. I apunta una mica més enllà: la crisi de cures no es pot sinó entendre juntament amb la crisi ecològica, els desplaçaments massius de poblacions, la crisi de salut i fins i tot la crisi de sentit. No comptem, afirma Gil, amb eines per anomenar el que succeeix.

“Quan analitzem la cura, el conflicte hegemònic entre capital i treball es desplaça i ens situem entre el capital o la vida”, subratlla Gil. Per aquesta filòsofa vivim en un moment de transició on “el feminisme irromp com a alternativa especialment innovadora”.

Paula explica a aquest diari que la mateixa essència del treball domèstic fa especialment complexa l'autoorganització. És un treball que aïlla. “Les Kellys encara ho tenen més fàcil perquè treballen en un mateix espai. Per a la resta, que cuidem de portes endins, és complicat”. A vegades, el cafè del matí, després de portar els nens al col·legi, és per a moltes treballadores domèstiques o mestresses de casa l'únic moment en el qual socialitzen amb altres companyes. “A vegades s'ha criticat això com si fos un capritx. El treball m'ha canviat la perspectiva i he entès més a la meva mare, que va ser mestressa de casa”.

Sandy, la dona boliviana que desitja portar la seva filla, forma part de Libèl·lules, un col·lectiu de dones migrants que es reuneixen per lluitar pels seus drets i exigir, entre altres reclams, la ratificació del conveni 189 de la OIT per a l'ampliació dels drets de les treballadores de la llar. Són poc més de 20 dones. A les reunions n'assisteixen 10. “Els horaris que tenim són incompatibles. Donem suport a la vaga del 8 de març, però algunes no podem fer-la”. En situacions d'extrema vulnerabilitat, la participació política també és un privilegi.

Per a Gil el “feminisme ha de continuar desmuntant sentits comuns, aprofundint en l'anticapitalisme i creant les condicions per ampliar els marges i els subjectes de la política”. I en aquest sentit l'economia feminista és essencial. “Però no com a mitjà per conciliar la vida familiar i laboral en un mercat cada vegada més voraç, sinó per qüestionar d'arrel què entenem per treball”.

Gil conclou: “El feminisme és capaç de fer una cosa imprescindible en aquest moment de devastació: proporcionar un nou sentit de vida a partir del dolor i la violència escampades pel món. Dit d'una altra manera: fer de la vulnerabilitat una eina per al canvi”