Dona de més 85 anys, vídua i que cobra la pensió mínima, el perfil habitual de les persones que moren soles a Barcelona

Cada any, a Barcelona i a Catalunya, hi ha persones grans que moren soles a les seves llars, sense la presència de ningú durant els últims moments de vida. Aquesta realitat és el resultat de la manca d'una xarxa familiar, la pèrdua d'amistats o la falta de recursos per accedir a un acompanyament digne, entre altres qüestions, i és una problemàtica estesa al Japó, on s'anomena kodokushi, que significa, literalment, mort solitària.

Esther Pascual, coordinadora de l'Àrea Social de la Fundació Avismón ―una entitat que ofereix servei d'acompanyament a gent gran per pal·liar la soledat―, assenyala que algunes de les persones a qui acompanyen "verbalitzen la por a morir soles i ho verbalitzen com una injustícia". Tot i que assegura que tenen constància d'aquests casos "molt sovint", és difícil traduir aquesta realitat en una xifra concreta que permeti entendre la dimensió del problema.

Tant des dels Bombers de Barcelona com des dels de la Generalitat, que són els encarregats d'accedir a les llars en què se sospita que hi ha hagut una mort, expliquen que comptabilitzen de manera genèrica les vegades que accedeixen a habitatges i hi troben un cos, però no diferencien entre si es tracta d'una mort natural, un homicidi o un suïcidi, entre altres possibles casuístiques. Així mateix, els Mossos d'Esquadra coincideixen en la dificultat de trobar xifres disponibles sobre aquests casos de morts solitàries.

A Barcelona, cada any moren entre 120 i 150 persones grans en soledat

Sandra Escapa, sociòloga i professora de la Universitat de Barcelona, insisteix, també, en el fet que "no es pot determinar una xifra clara" de les persones grans que han mort en soledat. "A Barcelona, les xifres totals es mouen entre els 120 i els 150 casos anuals, i la mitjana d'edat de les persones que els Bombers troben quan accedeixen a les llars és elevada, entre els 70 i els 80 anys, per la qual cosa aquestes dades podrien funcionar com a referència", detalla.

Segons Pascual, poden passar entre dos i quatre dies fins que es troba el cos, però hi ha vegades en què la tasca d'entitats com la Fundació Avismón permet evitar aquestes situacions. "Intentem estar molt presents en la vida de les persones que acompanyem: les truquem un cop a la setmana, sempre a la mateixa hora, per la qual cosa si no localitzem a algú, se'ns encén una petita alarma", explica. Altres vegades, és la mateixa persona que comunica a l'entitat que no es troba bé i demana que l'acompanyin al metge.

La soledat no desitjada

Les relacions socials i familiars, així com la intensitat i la freqüència d'aquestes relacions, tenen un gran pes en l'envelliment saludable. Quan una persona té unes expectatives de companyia que la realitat no li ofereix, la qualitat de vida i la salut es veuen afectades. "Nosaltres atenem aquesta soledat no desitjada, causada per pèrdues familiars i de la xarxa d'amics, però també per la jubilació, que provoca un canvi radical en la vida de moltes persones, o la pèrdua de les capacitats i la mobilitat", diu Pascual.

Dues de cada cinc dones barcelonines de més de 75 anys viuen soles

D'altra banda, Aïda Solé, demògrafa i professora agregada a la Universitat Pompeu Fabra, destaca que la soledat afecta més les dones que els homes, ja que tenen més longevitat i, per tant, passen més anys soles que els homes. De fet, a la Fundació Avismón el perfil que més es repeteix és el d'una dona de més de 85 anys, vídua i que cobra una pensió mínima, perquè "moltes vegades no han cotitzat", subratlla Pascual. Segons l'informe del 2023 de l'Agència de Salut Pública Catalana, dues de cada cinc dones barcelonines de més de 75 anys viuen soles.

Sobre aquesta particularitat, Solé explica que les persones amb més nivell socioeconòmic tenen més recursos per tenir un bon acompanyament al final de la seva vida, tant a casa com en una residència per a gent gran. Tot i això, "tenir una bona xarxa social que permeti un envelliment actiu, sobretot després de la jubilació, que suposa un terç o més dels anys de vida, és tant o més important que el fet econòmic".

Tenir una bona xarxa social que permeti un envelliment actiu és tant o més important que el fet econòmic

"Cada vegada preocupa més"

La soledat no desitjada és una qüestió que preocupa cada cop més i, per tant, des de les administracions cada vegada es duen a terme més estratègies per combatre-la. La sociòloga Sandra Escapa, que col·labora en el disseny de l'Estratègia municipal contra la soledat de l'Ajuntament de Barcelona, explica que ja fa temps que es treballa per pal·liar la soledat de les persones grans, com ara amb el programa Àpats en companyia o amb el projecte Radars, que s'articula amb la creació d'una xarxa de barri amb els veïns, els comerços, les farmàcies, voluntaris, entitats i equipaments per detectar canvis en les dinàmiques de les persones grans de l'entorn i informar-ne els Serveis Socials. A més, "des dels Centres d'Atenció Primària, també es comença a tenir més en compte i es comencen a fer prescripcions socials", explica.

Menys naixements i més llars unipersonals

El canvi demogràfic que experimenta actualment Catalunya posa sobre la taula el futur de les persones d'edat avançada. Segons la demògrafa Aïda Solé, el fet que un 20% de la població catalana té més de 65 anys, que l'esperança de vida cada vegada sigui més elevada (actualment a Catalunya se situa al voltant dels 80 anys) i que la taxa de fecunditat (d'1,11 fills per dona avui dia) disminueixi des de fa anys "explica la composició de com serà la població en un futur".

Així mateix, que hi hagi menys naixements implica que les composicions de les llars seran diferents en els propers anys. Segons les previsions de l'Institut d'Estadística de Catalunya, les llars unipersonals representaran el 27,3% del total el 2034, passant de 799.000 el 2024 a 915.000. A més, l'augment més elevat de llars unipersonals correspondrà a les persones de 60 a 79 anys (21,1%) i les de 80 anys o més (28,9%), i el 2034 hi haurà 183.000 llars formades per persones soles de 80 anys o més, de les quals el 76,1% serien dones.

Un problema social

Però estem conscienciats sobre què significa viure sol i afrontar una mort solitària? Segons Esther Pascual, de la Fundació Avismón, "la pandèmia va suposar un gran boom de voluntaris a l'entitat, ja que va conscienciar sobre què vol dir no poder sortir al carrer ni socialitzar amb normalitat". "Fa alguns anys, quan parlàvem de soledats no desitjades, calia explicar-ho més i ara, en canvi, està a l'ordre del dia, tot i que queda molt camí per recórrer", afegeix.

Per la seva banda, Sandra Escapa alerta que, quan parlem de soledat no desitjada, "la imatge que ens ve al cap és d'una persona gran, però les xifres també apunten als infants, joves i adolescents, que viuen una soledat que costa més d'entendre". Sigui com sigui, "la soledat no desitjada no s'ha d'entendre com un problema individual, sinó com un problema social", conclou Escapa.