Una dona de 97 anys, desnonada per error, encara espera que l'Administració li torni mobles i objectes

La foto amb el marit el dia del seu casament, la mantellina de la seva mare i el quadern que omplia amb els seus records des feia set anys. De tot el que tenia la Rosario Bravo Marín aquestes son les tres coses que li fan saltar les llàgrimes.

Quan s’entra en el terreny de les coses úniques no hi ha compensació econòmica que valgui. Sobretot si es tenen 97 anys i t’han desnonat per error.

El passat 19 de febrer van entrar al pis de la Rosario per error. Ella viu al sobreàtic primera d’un immoble de l’Avinguda de la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat i el dia en qüestió estava a Terrassa a casa del seu fill. Va ser aquest qui va rebre l’avís d’una veïna, l’alerta no era en va. Quan l’Emiliano Bravo va entrar al pis de la seva mare hi faltaven la meitat de les coses. El pis és de lloguer, la Rosario hi viu des del 1961, aquest Nadal va fer 60 anys que es va instal·lar en aquest pis humil i de menjador petit però de taula prou gran per poder-hi acollir als fills, nebots, néts i besnèts.

Ens trobem amb la Rosario el dia que li porten el llit del seu dormitori. Quan parla se li trenca la veu. Entre llàgrimes diu que se li han emportat tota la vida. Dorm poc i malament perquè li van venint al cap les coses que se li han emportat. Està desfeta i assegura que només pensa en donar les gràcies si li tornen alguna de les seves pertinences personals. La conversa avança i ella recorda que li falten els seus estris de costura, el pessebre, el seu nen Jesús…

Un error amb molts punts foscos

Un dels seus fills, l’Emiliano Bravo explica sense amagar la indignació que al pis de la seva mare no hi falta tot, que bàsicament s’han emportat les coses que tenen un valor. I això el fa dir que li costa de creure que els objectes de la seva mare hagin anat a parar a un punt verd o a una deixalleria. "Falten la tele, el microones, els llits, els matalassos i un parell de medalletes d’or. Les coses materials que falten estan valorades en uns 23.000 euros, la meva mare no tenia joies com les senyores de La Bonanova", detalla visiblement dolgut. Quan se li pregunta com ha pogut passar una cosa així, Emiliano Bravo explica que els hi asseguren que es tracta d’una errada judicial, però ell, amb el paper a la mà del llançament judicial, fa notar que l’acta estava redactada prèviament a l’entrada del pis perquè s’hi pot llegir que a l’immoble no hi havia res en el moment d’entrar. És a dir, el document estava redactat i signat prèviament a l’execució del llançament.

D’aquest malson ja fa un mes i a la Rosario encara no l’ha trucat cap de les parts responsables, ningú li ha donat explicacions, ningú li ha demanat perdó. La propietat del pis i Finques Gual s’han rentat les mans, això sí, s’han afanyat a rotular els pisos després del què ha passat per evitar futures errades. Els únics que han demanat perdó a la Rosario son els veïns ja desnonats de l’àtic primera. Se senten culpables d’aquest terrible error. "Són les úniques persones decents en tot això, bé, ells, l’alcadessa de l’Hospitalet que ens ha enviat un llit, i el portaveu d’ERC a l’Hospitalet", puntualitza l’Emiliano. Un altre dels aspectes foscos que destaca el fill de la Rosario en tot això és que l’empresa que es va emportar les coses no es troba al Registre Mercantil. Evidentment aquest detall, entre d’altres aspectes estan en mans dels advocats, però no tot té un preu, i la Rosario cada vegada veu més lluny recuperar els seus obectes personals més preuats.

"Cuanto he luchado yo por esta casa", diu amb la mirada molla per les llàgrimes. Respira fondo. Plora. S’ha passat la vida netejant les cases dels altres, treballant molt dur i fins i tot passant gana. Es va quedar vídua molt jove, el seu marit va morir als 33 anys quan el seu fill petit, l’Emiliano tenia 7 mesos. Ella ha pujat als seus dos fills sola, i vol destacar que "de vegades no teníem res per menjar però mai hem deixat de pagar el lloguer. En la meva vida no he vist un cinema, no he anat al teatre, només he treballat". A llegir i escriure en va aprendre tota sola i parlant de llibres sembla que escampa la boira. "He llegit El Quijote, eh? i m’agraden molt els llibres del senyor que va escriure Los pilares de la tierra". Però l’evasió li dura molt poc i la pena li torna a la cara. Ja fa un mes i escaig que li han robat el que amb gran esforç ha atresorat al llarg de la seva vida, i no té ni esma per animar-se a obrir un quadern nou i tonar a escriure el que ha estat la seva vida.