Diada Nacional de CatalunyaL’independentisme omple el carrer i apel·la a la “unitat” entre retrets als partits

Un any més, l’independentisme ha aconseguit que l’assistència de la manifestació de la Diada es compti per centenars de milers, però menys que en altres ocasions: fins a 600.000 persones segons la Guàrdia Urbana han assistit a la cita organitzada per l’ANC a la Plaça Espanya de Barcelona, el que suposa una davallada respecte el milió que va informar la policia municipal l’any passat. També lluny de la de 2016, fins ara la menys concorreguda, amb 875.000 persones. El desinflament no només ha arribat a les xifres. Frustració i desconfiança són paraules que s’escolten en les converses dels manifestants sobre els líders polítics mentre esperen que arribi l’hora 17.14 per començar a corejar el tradicional càntic per la independència de Catalunya.

Si en altres ocasions la manifestació de la Diada volia interpel·lar l’Estat espanyol i fer una demostració de força, enguany els concentrats han centrat el missatge cap “als seus”, els partits polítics independentistes. La convocatòria omplia de gent els carrers Tarragona, Creu Coberta, la Gran Via de les Corts Catalanes, l’avinguda Paral·lel i l’avinguda Maria Cristina, formant un estel a vista d’ocell i escenificant una diversitat que troba una cruïlla, com la diversitat d’espais polítics que formen l’independentisme i que demanen que resolguin les seves diferències per caminar plegats.

Però la realitat, de vegades, és més capritxosa. Mentre la marea turquesa -formada per gent que amb disciplina militant vestien la samarreta de l’ANC- feia crits per la unitat i recordava que “ho vam fer” ja fa dos anys, ERC i JxCat es miraven l’acte polític des de dos punts diferents de la manifestació, en comptes de fer-ho junts com a socis de Govern. I no és per menys, ja que només començar els parlaments, les referències a les desavinences que fa temps demostren tenir els dos principals partits de l’independentisme han estat constants. Constants, i reforçades per un públic en comunió amb la crítica. Els comuns, per tercer any consecutiu, no hi ha acudit.

“Deia Joan Fuster que la política te la fas o te la fan. És hora d’arremangar-nos i fer política. Només així tindrem l’Estat que volem”, deia el cantautor Lluís Llach des de l’escenari. “És que ja fa 30 anys! Tenia 14 quan vaig anar a la primera manifestació independentista a cridar ‘Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia’”, responia una senyora del públic. L’ANC ha centrat gran part dels discursos a reivindicar “la lluita no-violenta” i l’organització ciutadana, amb moltes referències a la campanya Eines de País, que impulsa un consum dirigit a empreses compromeses amb la independència.

La diada “més difícil”

La cloenda de l’acte ha estat a càrrec dels dos líders de les grans entitats sobiranistes: Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural, i Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC. “Sabeu millor que ningú que hi haurà una sentència dura i llarga. Busquen venjança i escarni. En Jordi Cuixart, que hauria de ser aquí, sempre ens diu una cosa: si ens condemnen, que ningú tingui cap dubte que ho tornarem a fer!”, exclamava Mauri entre aplaudiments. El silenci ha estat el gran protagonista d’aquesta concentració, que només es trencava quan hi havia una referència als presos independentistes. Per la seva banda, Paluzie ha utilitzat el seu torn de paraula per llegir unes paraules de l’expresident de l’ANC i pres polític, Jordi Sànchez: “Us encoratjo a rebutjar el xantatge de l’Estat a través del nostre empresonament”, llegia, mentre el públic responia cridant “llibertat presos polítics”.

Paluzie, però, també ha recollit la tesi principal de la convocatòria i ha enviat una dura crítica al Govern de la Generalitat i als grans partits indepedentistes: “Aquesta és la diada més difícil. Perquè després d’haver aconseguit celebrar el referèndum amb tot l’Estat en contra, després de veure com tenim presos i represaliats, veiem que, dos anys més tard, no tan sols no hem avançat, sinó que a més hem fet passes enrere”. I afegia: “Als nostres dirigents, us demanem que no ens desarmeu”, en referència a la renúncia a la via unilateral, segons ella “la via que ens ha permès arribar més lluny que mai”.

Frustració i lleialtat entre els assistents

“Jo tinc molta decepció. No s’ha fet res en dos anys des de l’1-O”, explica la Dolors Guinart, una manifestant de l’Hospitalet de Llobregat que no amaga el seu desànim. Com Guinart, la majoria dels assistents es mostren especialment crítics amb els partits polítics i demanen fórmules diferents per protestar: “Hem d’anar tots a per totes. A mi m’és igual que torni a venir un piolín a pegar-me”. Es mostrava en sintonia amb el que havia expressat minuts abans Paluzie: “No només amb manifestacions arribarem a la independència, però també amb manifestacions”, deia des de sobre de l’escenari.

El mateix pensen la Matilde Domènech i el Pere Ponsà, que s’han desplaçat des de Tarragona per assistir a la concentració expressament: “Tenim molta indignació a sobre. El que necessitem és una rebel·lió total. Mobilització permanent per parar el país”, diu Domènech. “A mi m’és igual deixar-me el sou d’un mes per una vaga general”, afegeix el seu company. Afirmen que no volen ni sentir a parlar d’eleccions: “Si votem, és per marxar. I ja ho vam fer, això. El 21-D ja vam votar en unes eleccions autonòmiques. Si tornem a fer-ho, sortirà el mateix!”, defensen la parella.

Davant de tant emprenyament, per què segueixen assistint a les diades any rere any? “La gent es tira al carrer a defensar els presos perquè ho estan injustament”, opina la Lola Mangues, qui ha fet el trajecte des de Lleida en un dels 22 autobusos organitzats per acudir a la cita. Mangues tampoc està d’acord amb una nova convocatòria d’eleccions, i fa una crida ineludible a la unitat: “Els partits són el menys important. No s’haurien de moure per interessos partidistes. A mi no m’importa que em peguin, però sí que ho facin per res. M’agradaria que els polítics fossin sincers, perquè em sento com si m’haguessin enganyat. Fins que no expliquin la veritat del que ha passat, jo no em creuré a ningú”.