Deu anys de la investidura de Puigdemont: del referèndum a l'exili, passant pel caos en l'espai postconvergent

El 10 de gener del 2016, Carles Puigdemont va ser investit president de la Generalitat de Catalunya amb 70 vots a favor -els dels diputats de Junts pel Sí i la CUP- i 63 en contra. Una investidura que arribava després de setmanes intenses de negociacions i de fortes tensions, sobretot entre els anticapitalistes que van decidir vetar pel càrrec el fins aleshores president i líder de l'antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Artur Mas. Quan l'escenari d'una repetició electoral ja sobrevolava a l'horitzó, la pressió d'alguns actors independentistes -com una ANC que liderava Jordi Sànchez- va mantenir una negociació que acabaria amb l'aval, in extremis, al nom de Carles Puigdemont.   

Ja feia mesos que Puigdemont, que el 2011 s'havia convertit en el primer alcalde de Girona que no pertanyia al PSC des de la recuperació de la democràcia, havia anat pujant esglaons dins l'escada de CDC. En un moment d'ebullició del Procés, que encarava els seus anys més trepidants, quan va ser investit com a líder del Govern presidia l'Associació de Municipis per la Independència (AMI).  

L'antic periodista assumia el càrrec amb un full de ruta clar: la independència en 18 mesos. Però deu anys després, es manté a l'exili belga -a l'espera que se li apliqui la Llei d'amnistia pesa sobre ell una ordre de detenció si trepitja l'Estat- i el seu espai polític ha passat per canvis, escissions i redefinicions que encara duren avui dia. I no només això: ara Junts està a l'oposició i les seves perspectives electorals es veuen amenaçades pel creixement de l'extrema dreta independentista, que representa Aliança Catalana.

El context d'acceleració del Procés va transformar ràpidament el perfil de Puigdemont -que, això sí, sempre s'havia situat entre els sectors independentistes de CDC-, i el juny del 2017 va convocar oficialment el referèndum de l'1 d'octubre. Després de les grans mobilitzacions i la repressió policial es va arribar al 27 d'octubre, en què es va aprovar la simbòlica declaració d'independència.

Tot i que no tenia cap transcendència legal -la declaració ni tan sols es va arribar a publicar al DOGC- va desfermar una gran repressió de l'Estat. Sota el Govern de Rajoy, hi va respondre amb la intervenció de les institucions catalanes a través de l'article 155, la detenció i empresonament dels membres de la Generalitat que van quedar-se a Catalunya -com l'aleshores vicepresident, Oriol Junqueras- i la marxa a l'exili de la resta. El mateix Puigdemont va instal·lar-se a Bèlgica, on resideix des d'aquella tardor de fa més de vuit anys.

Crisi al seu espai  

Els anys més intensos del Procés també va desfermar una crisi política estructural de l'espai polític representat per l'antiga CDC, que en certa manera encara es manté avui. Després que es trenqués la històrica aliança amb l'avui desapareguda Unió Democràtica -amb qui durant dècades va formar l'aliança de CiU-, en el seu intent de fugir l'ombra de la corrupció del pujolisme i del cas 3%, CDC va mutar l'estiu del 2016 en el PDeCAT.

El nou partit, però, va quedar desbordat per la irrupció de Junts per Catalunya com a marca electoral, concebuda inicialment com un instrument al servei del lideratge de Puigdemont. Amb aquesta marca, i un Puigdemont a Bèlgica de cap de llista, el partit va concórrer a les eleccions del 21 de desembre del 2017, en què va veure's superat per Ciutadans, però on va quedar per davant d'ERC i la majoria independentista permetria, mesos després, la sorprenent investidura d'un outsider com Quim Torra.  

El PDeCat va quedar progressivament arraconat mentre Junts per Catalunya es consolidava com a partit. La situació acabaria amb un trencament absolut que es visualitzaria a les eleccions catalanes del febrer del 2021, quan Junts i el PDeCAT van concórrer en llistes separades i els pèssims resultats dels segons -zero diputats- van accelerar el camí cap a la seva futura dissolució.

Des d'aleshores, l'espai liderat per Puigdemont ha viscut una successió de canvis orgànics. Amb el temps, Junts s'ha transformat d'una coalició electoral -en bona part alimentada per formacions minúscules- a un partit estructurat, no sense dificultats per equilibrar i funcionar en l'àmbit intern. El mateix Puigdemont ha anat alternat rol: durant un parell d'anys (2022-2024) va cedir la presidència orgànica a Laura Borràs per marcar distàncies institucionals i centrar-se en el Consell per la República. La condemna per corrupció de Borràs i la nul·la influència social i política del Consell van portar Puigdemont a recuperar la presidència de Junts l'octubre del 2024.

El repte electoral  

Paral·lelament, Puigdemont ha mantingut una trajectòria política condicionada per la seva situació judicial. Detingut a Alemanya el març del 2018 i empresonat durant 12 dies a Neumünster abans de quedar en llibertat sota fiança, el seu cas ha passat per tribunals de diversos països europeus. Les negatives reiterades a l'extradició han consolidat el seu relat de persecució judicial i han mantingut una certa presència del conflicte català a escala internacional. Alhora, la seva absència física de la política catalana, també l'ha acabat desgastant de manera clara.

Amb tot, fins ara s'ha mantingut com l'únic líder possible de Junts i electoralment el partit ha resistit, a l'espera del que succeeixi en el següent cicle amb les urnes, que encararà amb uns pèssims pronòstics a les enquestes. Als comicis al Parlament del 2021 va situar-se com a tercera força, però amb 32 escons va quedar tot just a un del PSC -l'opció més votada- i ERC, mentre que el 2024 pujaria al segon lloc i n'obtindria 35, si bé més lluny dels socialistes, que van enfilar-se fins els 42.

En aquests darrers anys el seu espai ha viscut moments d'una influència mínima, especialment visible quan, a partir de l'octubre del 2022, Junts va trencar amb ERC i va sortir del Govern d'Aragonès i, a més a més, els seus vots no eren decisius al Congrés. Ara bé, els comicis estatals del juliol del 2023 van retornar-lo al primer pla polític, ja que els set diputats de Junts a la cambra baixa van tornar-se decisius i van permetre la investidura de Pedro Sánchez

Avui, deu anys després de la seva investidura, Puigdemont afronta un escenari més complex que mai. La seva possible tornada coincideix amb un independentisme més atomitzat que mai i amb l'aparició d'Aliança Catalana, que disputa els vots a Junts amb un discurs racista i primari que s'alimenta, en part, del malestar dels decebuts amb el Procés. 

En aquest nou mapa, el repte de l'expresident ja no és només tornar, sinó decidir si el seu lideratge serveix per reconstruir un espai en transformació o per resistir davant una extrema dreta que l'esmena. Fins ara, ha anat salvant el partit mantenint-se per sobre dels 30 diputats, però les últimes enquestes el situen, fins i tot, per sota dels 20. Un hipotètic resultat que, probablement, desfermaria una crisi sense precedents entre els postconvergents.