Desenes d’autocars 'pugen' a Perpinyà per enfortir una manifestació que es preveu històrica

Els carrers de Perpinyà es preparen per acollir aquest dissabte una petita onada de manifestants de Catalunya. Un mínim de 40 autocars estan ja programats per "pujar" a la Catalunya Nord i retornar al mateix dia. I podrien ser alguns més. Aquest desplaçament polític multiplicarà sensiblement l’afluència a la manifestació central, que arrencarà a les 16 hores (a diferència del sud dels Pirineus, les manifestacions es fan més d'hora). Dels dos o tres milers de persones de cada any, s’espera almenys duplicar aquesta xifra. I és que, tradicionalment, eren poques les entitats que hi organitzaven busos, com ara la CUP i alguns més.

Enguany, en canvi, l’ANC s’hi ha sumat efusivament, a més a més d’altres iniciatives del món independentista com Pugem a Perpinyà. Un dels seus ciberactivistes explica que després d’organitzar la marxa a Brussel·les de l’hivern passat, van considerar que tocava mobilitzar-se a la Catalunya Nord. "I recordar que som Països Catalans", remata l’anònim activista ("no volem protagonisme individual, no em citis"). Els autocars i la marxa de cotxes convocats per Pugem es toparan a l’estació de serveis de Porta de Catalunya, a La Jonquera, per entrar juntes a Perpinyà.

No només hi haurà manifestants, ja que tant l’ANC com la CUP aprofitaran per a realitzar sengles trobades de militants. L’entitat de la societat civil reunirà la seva directiva nacional durant el matí, mentre que la CUP, a la mateixa hora, celebrarà el seu Consell Polític, que debatrà si es presenta a les eleccions europees de 2019, comicis als que va participar només en el llunyà 2004.

Però l’expectativa de veure demà una petita marea d’estelades per Perpinyà no ha de ser confosa amb la fotografia fixa de la Catalunya Nord. Ni tampoc amb el contrari. De fet, les derivades del procés independentista al sud dels Pirineus també arriben fins al nord. És corrent veure-hi llaços grocs i fins i tot alcaldes amb carnet de partits estatals francesos han mostrat el seu rebuig a l’empresonament de polítics catalans. Un paisatge més amable per a l’independentisme.

Tot i així, Dolors Serra, veterana activista del Casal de Perpinyà, ho matisa: "Els llaços grocs, com a acte solidari, enforteixen el sentiment de lluita pels drets democràtics, no especialment l'independentisme". I el periodista Aleix Renyé, resident a la Catalunya Nord des del seu exili l’any 1981, ho ratifica: "L'ús de llaços i la redacció de manifestos és una mostra que la defensa dels presoners polítics a l'estat espanyol ha arribat a sectors no específicament catalanistes. Però això no vol dir que estiguin d'acord amb la reivindicació independentista, ni al nord ni als sud".

Ressorgeix l’anticatalanisme?

De fet, tots dos coincideixen a destacar el caràcter jacobí dels partits francesos. "És una cosa amb la que els nord-catalans ens hi enfrontem des de sempre", explica Renyé, "és transversal a tots els partits i -sense cap sorpresa-, qui més combatiu és amb les reivindicacions catalanes és l'ex Front National, que ara es diu Rassemblement National". Tot i que Dolors Serra, antiga bibliotecària, sí que ha detectat un cert repunt de l’anticatalanisme: "És evident que quan no manifestes les teves opinions, el teu contrari fa el mateix. Tenia menester de manifestar-se l'anticatalanisme abans? No, però ara sí que ho fa, encara que caldria analitzar el per què i el com". Renyé afegeix, sobre l’estil macronià de tractar el que alguns anomenen despectivament el patué del Sud: "Macron no és ni millor ni pitjor que els presidents anteriors. O sigui, està tancat a qualsevol reconeixement o promoció de la identitat catalana".

Una situació de minoria que també es viu a les Illes Balears i el País Valencià (reivindicades per l’independentisme històric com a Països Catalans), on part de la població catalanista se sent oblidada per "Barcelona", tal com sempre s’ha utilitzat la referència omnipresent de Madrid, com a personificació a la qual fer retrets. I fora d’ella, els territoris perifèrics. De fet, una de les persones que llegirà el manifest final de la marxa és Tomeu Martí, destacat activista per la llengua a Mallorca, qui avança: "Sense dubte, aprofitaré per reivindicar que les futures institucions republicanes es facin amb el mapa dels Països Catalans al cap, malgrat que sembla que, per ara, s’estiguin articulant de forma que les Illes, el País Valencià i la Catalunya Nord quedem com ‘catalans de l’exterior".

"Ignoren que existeixi la Catalunya Nord"

Martí, antic coordinador de l’Obra Cultural Balear (OCB) i actualment director d’Ona Mediterrània, també farà un reconeixement a la feina dels activistes del Nord per garantir l’èxit de la logística del referèndum de l’1 d’octubre. I és que malgrat els independentistes de les perifèries es puguin veure emmirallats els uns amb els altres, no ho és tant en les seves relacions amb la comunitat autònoma de Catalunya. Dolors Serra ho corrobora: "Ens topem amb la ignorància de l'existència mateixa de Catalunya Nord per part d'una majoria de la població del Principat. Molts ens han descobert recentment per qüestions com les de les urnes, per exemple. I hi ha una certa intranquil·litat perquè es parla poc de Països Catalans, i molt poc del nord". Malgrat tot, conclou, "el fet de ser a l'altra banda de la frontera ens atorga un cert protagonisme, no mancat d'èpica i lirisme, a vegades, una rereguarda indispensable mentre duri el procés, com ho hem estat al llarg de la història".

Precisament Aleix Renyé va publicar l’any passat el mordaç assaig Catalunya Nord, La llesqueta del septentrió, en el qual descriu l’arquetípic "sud-català" (en oposició al català del Nord) com a poc menys que un ignorant que aprofita un dia festiu al calendari espanyol (i festiu al francès) per fer un o dos dies de visita a Perpinyà, més preocupat en comprar formatges francesos que en conèixer la realitat. Sense oblidar que fracassarà en els intents de parlar en català "amb la caixera del supermercat i el cambrer del restaurant" i tornarà al Sud amb una certa decepció lingüística.

I possiblement, si té una mica més de coneixement, passarà per la Llibreria catalana, ubicada (potser en un acte de resistència) davant el gran edifici de la FNAC. Una petita anècdota que il·lustra molt bé el desconeixement envers la realitat perpinyanesa: Un escriptor independentista -que escriu en llengua castellana-, aprofita la visita a Perpinyà per visitar la llibreria i oferir-se a presentar-hi el seu darrer llibre. La llibretera respon: “Doncs no és que hi hagi cap regla en contra, però no té massa sentit presentar un llibre escrit en castellà. Aquí, en tot cas, es parlaria francès”. Touché.

Justament dimecres es va celebrar un debat a quatre veus (un menorquí, una valenciana, un principatí i una catalana del nord) sobre les tensions centralisme-perifèria. La veu principatina era la de l’exdiputat de la CUP David Fernàndez, qui a a més a més de constatar algunes similituds entre perifèries, creu l’independentisme molt "sovint ha desenfocat la realitat de la Catalunya Nord, a excepció de l’esquerra independentista i el teixit social i cultural". I explica: "Sovint s’obliden tantes continuïtats i resistències; el ressò de la crueltat de l’exili del 1939 –els camps de concentració d’Argelers i Sant Ciprien–, la memòria de la maternitat d’Elna, el paper en la resistència antifranquista, l’acollida d’exiliats també durant la transició...". Només li queda afegir: "Hi ha poca memòria".

Una continuïtat en creuar la frontera de l’Albera (equivalent molt més desconegut que “lo Sènia no és frontera”) i aturar a Servera (tot i que una majoria de principatins ho pronunciï en francès). Seguir les passes de l’exili republicà per Cotlliure, petit poble costaner que acull la tomba del poeta Antonio Machado (“incierto es el futuro, pero lo es más el pasado”), i que avui dia pateix una forta pressió turística. Seguir cap a les platges d’Argelers que cita Fernàndez, on avui dia és difícil de trobar plaques memorialístiques que en facin referència. Continuar a la Maternitat d’Elna, sempre plena de visitants del Principat en ponts i festivitats. I acabar el camí a Perpinyà, on demà se celebra la manifestació.

Es recupera la relació Nord-Sud?

Podria semblar, doncs, que s’estigui recuperant una certa relació. Segons David Fernàndez, "hi ha hagut una solidaritat en un doble sentit: Catalunya Nord va ser clau el paper desplegat en la custòdia i refugi de les urnes de l’1-O. I això ha fet retornar aquesta terra al debat i fins i tot diria que ha fet que molts catalans redescobreixin que existeix. Alhora, també es percep una empatia de la població de la Catalunya Nord contra la repressió de l’Estat espanyol. Que 129 ajuntaments nord-catalans donen suport als presos polítics catalans ho demostra".

Un darrer apunt: Llavors, augmenta o retrocedeix la identitat catalana? Per pura qüestió estadística, sembla que la transmissió de la llengua podria anar enrere. I és que el creixement demogràfic l’aporta en major mesura les persones migrades des de França que no pas el creixement natural de la població autòctona. A més a més, i tal com es pot llegir a La Llesqueta del Septentrió, "l’autoodi ensenyat a la mainada a les escoles franceses ha fet el seu efecte". Per contra, iniciatives com La Bressola són un far d’esperança per a la comunitat de parla catalana. Renyé tendeix a pensar que els darrers 20 anys han portat "una revifalla sentimental (prepolítica), però no ve acompanyat d’un reviscolament de l’ús familiar, social i públic de la llengua".