Silvio Rodríguez, el combat no s'atura

Te doy una canción 

Como un disparo

Como un libro, una palabra

Una guerrilla

Como doy el amor.

Cantar amb el puny aixecat. Cantar convençut que una cançó encara pot ser una forma de resistència, un vehicle poderós per desvetllar la mirada, mantenir-nos alerta i combatre l'amnèsia contemporània. Una veu contra la injustícia, la violència, la infàmia i l'oblit.

Silvio Rodríguez continua cantant tot allò que molts han deixat de creure, de defensar o, simplement, de recordar. Ho fa tossudament, des de fa més de mig segle, amb paraules carregades d'amor i de ràbia, de rebel·lia i d'esperança. Cançons que parlen d'un món que podria ser diferent i de la necessitat de no resignar-nos.

"Prefiero hablar de cosas imposibles, porque de lo posible se sabe demasiado".

A les Rambles, abans del concert, un grapat de manifestants anticastristes ja cridaven consignes antiwoke i donaven algunes pistes de com aniria la vetllada. El concert va transformar el temple de la burgesia catalana en un acte a favor de les llibertats, dels oprimits i dels oblidats. Un teatre que va tremolar amb crits com "¡Viva Fidel!", "¡Cuba sí, nazis no!" o "¡Viva la revolución!", just abans que Joan Isaac i Sílvia Comes pugessin a l'escenari per cantar unes versions en català de les cançons del seu estimat amic Silvio.

Entre el públic, molts cabells blancs. Homes i dones que van descobrir aquelles cançons a finals dels anys setanta, quan aquest país sortia d'una dictadura i els anhels de llibertat, justícia i transformació social trobaven en les paraules del trobador cubà un mirall a l'altra banda de l'Atlàntic.

I és quan apareix Silvio, amb texans i una gorra on es pot llegir "Aprendiz". La gent s'aixeca, molts amb el puny alçat, banderes de Cuba i Palestina, reproduccions del Che Guevara. Una festa revolucionària en tota regla. I ell, a l'escenari, amb la seva guitarra, la seva eina per matar feixistes, com la de Woody Guthrie.

"Iba matando canallas

con su cañón de futuro".

El cantant cubà, figura imprescindible de la cançó d'autor llatinoamericana, va començar ahir a Barcelona la seva nova gira. El retorn arriba després de la publicació de Quería saber, l'àlbum editat el 2024, i amb Silvio Rodríguez celebrant més de cinquanta anys de trajectòria musical. Cinc dècades que han convertit la seva veu i la seva guitarra en una part indestriable de la història de la cançó d'autor.

Poc després de començar el concert, el cantant va llegir un extracte de l'assaig Maestros ambulantes, de José Martí, "l'apòstol" de la nació cubana i fundador del Partido Revolucionario Cubano: "Se necesita ser bueno para ser feliz", però també "se necesita ser próspero para ser bueno", va recordar Silvio, en clara al·lusió al bloqueig que pateix el seu poble des de fa més de seixanta anys.

Silvio representa l'esperit de lluita i de resiliència, el símbol d'un artista compromès, infatigable i coherent, una figura que es fa més gran amb el temps. Per això la gent l'estima i el respecta, no només pel que canta, sinó per ser com és: un home íntegre que no ha renunciat als seus principis morals ni polítics.

"Dicen que me arrastrarán por sobre rocas cuando la revolución se venga abajo... yo me muero como viví".

Acompanyat per set músics, per l'omnipresent Niurka González, la seva dona, a la flauta i el clarinet, i per Malva, la filla de tots dos, a les veus i els teclats, Silvio va fer un ampli repàs de la seva llarga carrera musical. Les que sonaven amb més força eren els grans clàssics, corejats amb emoció per bona part del públic. Les llàgrimes parlaven de moltes coses alhora. Dels somnis que un dia vam creure possibles, de les utopies que hem anat deixant pel camí, de la distància enorme entre allò que imaginàvem i la realitat del present. Vivim temps estranys, atrapats massa sovint en un pensament binari que ens obliga a escollir bàndol, a desconfiar del canvi, a tenir por de perdre allò que tenim. I, gairebé sense adonar-nos-en, acabem renunciant a imaginar alguna cosa millor. La nostàlgia dels somnis perduts.

"Les revoluciones no son perfectas, son necesarias".

Silvio Rodríguez va créixer en una Cuba convulsa, ferida per les desigualtats, la dependència econòmica i dècades d'intervencionisme nord-americà. Va néixer l'any 1946, tretze anys abans del triomf de la Revolució. Fulgencio Batista seria l'última expressió d'aquell món. La dictadura, la repressió, la corrupció i la subordinació als interessos econòmics estrangers acabarien alimentant un malestar que venia de molt més lluny.

"La vida no vale nada

si la dejas morir de a poco,

si no la defiendes con el alma".

El concert transitava entre la música, les emocions i la lluita. Silvio també va llegir el poema Halt!, de Luis Rogelio Nogueras, qui, després de visitar Auschwitz, commogut per l'horror, interpel·lava el poble jueu preguntant-se com "olvidaron tan pronto el vaho del infierno". I més cançons: A dónde van, La canción del elegido, Ojalá, La belleza, d'Aute, Por quien merece amor, El reparador de sueños, el Necio, Venga la esperanza... 

Ell va creure que la cultura podia participar en la construcció d'un món diferent. Que una guitarra i una veu podien arribar allà on no arribaven els discursos. Que la poesia encara era capaç d'interpel·lar la consciència.

"Lo más terrible se aprende enseguida,

y lo hermoso nos cuesta la vida".

Les seves cançons no moren perquè continuen habitant-nos. Són refugi contra la desesperança, memòria de les utopies humanistes que hem anat deixant pel camí i recordatori d'una idea tan senzilla com incòmoda: que resignar-nos no és una obligació i que encara podem imaginar i construir un món més just, més digne i millor.

Solo quiero cantar

Y no importa la suerte

Que pueda correr una canción.

Unos dicen que aquí

Otros dicen que allá

Y solo quiero decir

Solo quiero cantar

Y no importa que luego

Me suspendan la función.