Miles Davis, 100 anys

Inconformista, innovador, camaleònic, iconoclasta, elegant, introspectiu... Endinsar-se en les sonoritats de la música de Miles Davis és entrar en un univers obert, sense marges, on la música flueix per aigües movedisses, inestables i canviants. Escoltar la seva obra esdevé una epifania, un experiència transformadora, un portal d'on els insubordinats s'atansen a l'infinit.

Guiat per la intuïció i la rebel·lia artística, Miles va transitar per territoris inexplorats, transformant estils i creant-ne de nous, sempre a l'avantguarda i en una recerca constant de contemporaneïtat. Inclassificable, depassa els límits del jazz per abraçar la música clàssica, les soleas flamencas i les escales modals, sempre creant noves sonoritats. Explorar sense límits, cercant l'inexplicable: aquells instants on la creativitat es mou entre el risc i la bellesa, la radicalitat i l'excés, fent de l'art una eina profundament subversiva.

Miles Dewey Davis III va néixer el 26 de maig 1926 a Alton, Ilinois, ara fa exactament cent anys. Als dotze anys ja tocava la trompeta i, amb només 17, havia format la seva primera banda a Sant Louis. Un dels moments decisius de la seva joventut va arribar quan l'orquestra de Billy Eckstine va passar per la seva ciutat. Eckstine el va convidar a tocar amb la banda i així li va donar l'oportunitat de compartir l'escenari amb Charlie Parker i Dizzy Gillespie, dues figures essencials del bebop. Poc després, Miles marxaria a Nova York per continuar els estudis musicals i començar a forjar el seu propi camí.

Ben aviat va començar a perseguir un so més despullat, menys vertiginós, més emocional, fent servir sovint la sordina (Harmon Mute). D'aquesta recerca en va néixer Birth of the Cool, un punt d'inflexió que va redefinir la idea de modernitat en el jazz i va obrir la porta al que s'anomenaria cool jazz.

Als anys cinquanta va construir quintets llegendaris i va trobar en músics com John Coltrane una intensitat nova, gairebé espiritual, que el jazz encara no havia explorat plenament. Era una època de creativitat incessant, però també de tensió interior, com si Davis sempre visqués un pas per davant del seu propi temps.

"El silenci és el soroll més fort, potser el més fort dels sorolls". Miles Davis

El silenci era essencial en la seva música. La tela invisible sobre la qual es dibuixen les melodies, on les notes suren, suspeses en el buit. En aquest espai liminal és on apareix la sorpresa, l'esgarrifança de l'inesperat. Miles Davis va ser un mestre de l’espai i la contenció: no omplia compulsivament els compassos, sinó que deixava respiracions, pauses i buits que generaven tensió i expectativa.

En lloc de competir amb el ritme, jugava amb ell. La seva manera de frasejar era molt melòdica i sovint construïa les improvisacions com si expliqués una història, amb frases breus, precises, guiades més per una lògica emocional que no pas pel virtuosisme tècnic. Només cal escoltar la seva improvisació de Ascenseur pour l'échafaud, gravada mentre veia les imatges en temps real de la pel·lícula de Louis Male: una música, plena de tensió, misteri i vertigen. Pell de gallina, estupor i fascinació.

En la música modal va trobar el llenguatge perfecte per continuar experimentant: un espai obert, gairebé infinit, que el conduiria inexorablement cap a la seva obra mestre. El 1959 va enregistrar Kind of Blue, un disc majestuós que no només va definir una època, sinó que va canviar per sempre la manera d'entendre la música: l'espai, el silenci i la intuïció convertits en llenguatge universal. I, fidel al seu esperit inconformista, aquell mateix impuls el va portar, anys després, a trencar-ho tot una altra vegada.

Encara recordo perfectament la primera vegada que vaig escoltar In a Silent way i Bitches Brew. Em va explotar el cap, literalment, descol·locat, esmaperdut. Aquests àlbums van canviar la meva vida per sempre. Miles Davis a finals dels seixanta va revolucionar de nou la música electrificant el seu so i va obrir les portes del jazz fusió. Bitches Brew (1970) va ser una obra fabulosa que va expandir definitivament els límits del gènere. La incorporació d'instruments elèctrics —guitarres, baixos elèctrics, teclats— va ser un dels punts més polèmics. Per a molts puristes, això no era jazz; per a Davis, era simplement el futur. El resultat va obrir la porta al que després es coneixeria com a jazz fusió. Davis no evolucionava: es reinventava sense demanar permís. 

Miles Davis no sempre era profeta a la seva terra i patia el racisme en una societat molt conservadora. Va viure episodis personals de discriminació i violència policial. Un dels més coneguts és el 1959, quan va ser colpejat per la policia davant del Birdland Jazz Club a Nova York mentre intentava entrar-hi, tot i que era el cap de cartell. La seva vida personal va ser intensa i sovint turbulenta, amb períodes de silenci, addiccions a les drogues i retirades que semblaven finals, però que sempre acabaven sent nous començaments. Fins i tot en el silenci, la seva figura era persistent.

Als anys vuitanta Miles va tornar amb una força renovada, connectant amb noves generacions i demostrant que el seu llenguatge no pertanyia a cap època concreta. Era, simplement, contemporani de qualsevol futur. És quan sovintejaven les seves visites memorables a Barcelona, envoltat de músics extraordinaris com John Scofield, Al Foster, Mike Stern, Bill Evans o Marcus Miller entre d'altres.

Va morir el 1991, quan encara explorava nous camins i tenia entre mans un projecte amb Prince. Fins al final va mantenir intacta aquella necessitat irreprimible de buscar noves formes d'expressió, de trencar límits i desafiar etiquetes.

Considerat un dels músics més influents del segle XX, a l'alçada de figures com Igor Stravinsky, Miles Davis continua sent avui una presència viva. Ja fa més de tres dècades que ens va deixar, però la seva música sembla encara vinguda del futur. En la seva obra hi batega l'orgull de la negritud i una idea persistent: l'art no és un lloc on arribar, sinó un espai que s'està fent constantment, en moviment. Un agitador imprevisible i radicalment lliure, que va dibuixar les més belles notes que mai van sortir d'una trompeta. L'eternitat convertida en so.

"No hi ha notes equivocades en el jazz,                                       només oportunitats d'alguna cosa nova".

Miles Davis