Martí Perarnau: "Ayuso actua amb maldat perquè no busca el benestar de tothom, sinó el benefici propi"

Un disc bel·ligerant, signe dels temps, que planta cara a Isabel Díaz Ayuso i al neoliberalisme salvatge. Després de publicar l'últim àlbum de Mucho el 2019, Martí Perarnau IV (Manresa, 1985) torna amb força, tot i que en realitat mai se n'havia anat: en aquest interval ha produït PUTA, ha composat dos discos amb Zahara sota el nom de _juno i ha experimentat amb el techno en el seu segon projecte paral·lel, Perarnau IV. ¿puede Martí bajar a jugar? (Gozz Records), que surt a la venda el 23 d'octubre, també parla de la memòria històrica, de la masculinitat tòxica i de l'edat de la innocència. Les lletres són directes, explícites i dures, però l'embolcall electrònic i pop incita al ball contestatari.

A les fotos de promoció porta una samarreta de I ♥ Madrid, tot i que sembla que ja no l'estima tant.

No, ja no l'estimo tant. Madrid va ser la ciutat on vaig venir als set anys amb els meus pares, perquè jo sóc català, i la veritat és que em va abraçar amb la seva cultura i els seus concerts, cosa que va suposar una formació increïble. Me'n vaig anar fa tres anys, als 38, perquè vivia al passeig del Prado i ja no podria pagar el lloguer.

Madrid em va donar la puntada de peu: el que va ser un amor adolescent amb la ciutat després es va convertir en una relació tòxica

No s'estava gens malament al passeig del Prado

No s'hi estava malament, però tampoc s'hi estava gaire bé, perquè era com viure en una autopista. A més, el pis tampoc era increïble. Vaja, que la situació de la vivenda es va fer insostenible per a mi i, com a tantes altres persones, Madrid em va donar la puntada de peu.

Tot es va tornar hostil per a vostè.

És clar, el que va ser un amor adolescent amb Madrid després es va convertir en una relació tòxica. Ara li agraeixo tot el que em va donar, encara que no em fa especial il·lusió venir perquè sento que, d'alguna manera, ha canviat bastant. És a dir, no només he canviat jo, sinó també la ciutat.

Barcelona és masculina o femenina?

Ara mateix crec que Madrid és masculí. Cap a malament. Sento Madrid una mica més machirulo que abans.

Com els homes que retrata a ¿Cómo están los máquinas? 

Una mica, sí.

Les lletres de la música comercial espanyola masculina segueixen tenint una narrativa bastant passada de moda

Mucho no publicava un nou disc des de 2019. Fins que se li va encendre la bombeta, comentava que no tenia res a aportar a la música com a home de quaranta anys, les cançons del qual li resulten "molt avorrides i molt poc nutritives per al cervell". Hi ha un estil de quaranta anys?

Més que un estil d'uns quaranta anys, crec que hi ha un estil masculí preponderant en això que en diuen indie, que ara és una mena de nou pop comercial espanyol. Solen ser lletres que no aprofundeixen gaire i parlen de desamor i d'homes que se senten abandonats. No sento que hi hagi gaire diferència entre la narrativa de les lletres que feien els Hombres G i les que es fan avui. De fet, les lletres de la música comercial espanyola masculina segueixen tenint una narrativa bastant passada de moda.

A ¿Cómo están los máquinas? critica aquests "homes de merda", violents i "còmplices d'una conducta criminal".

És clar. Aquesta estrofa no ve d'una experiència concreta que vaig tenir, sinó d'un cúmul d'experiències que he tingut durant la meva vida, perquè jo he estat músic de moltes bandes, he estat molt relacionat amb molts grups diferents i conec l'escena musical espanyola. Em va venir aquesta estrofa recordant experiències en furgonetes de bandes de rock i com els homes parlen de les dones, de l'estil: "Mira qué buena está esa, me la voy a follar". Aquesta cosa del rock tan antiga que ve del que hem vist fins i tot en els documentals de Mötley Crüe o Guns N'Roses. Aquesta actitud tan masculina i violenta cap a les dones era una cosa que vaig viure i vaig presenciar des de molt jove. Llavors, encara no tenia l'educació suficient o no em veia capaç de retreure'ls la conducta.

La seva relació amb Zahara ha influït en la visió dels homes i de si mateix?

Sí, és clar. Vaig començar a tocar amb ella fa molts anys i només el simple fet de conèixer-la em va fer replantejar-me moltes coses. El moment clau va ser coproduir PUTA amb ella, veure el seu procés creatiu i conversar. Realment, ha dut a terme una tasca educativa i pedagògica amb mi i ha fet que obrís els ulls i que pogués tenir una perspectiva de com els homes gaudim d'un privilegi de naixement en aquest sistema heteropatriarcal. M'ha canviat moltíssim no només a nivell humà —com em veig a mi mateix i què he hagut de canviar en la meva conducta—, sinó també a nivell compositiu. A més, m'ha fet veure les dificultats que tenen les dones en comparació amb nosaltres. En l'àmbit musical, he estat testimoni de com és de difícil per a una dona i de com és de fàcil per a un home. Això se m'ha fet tan evident que em resulta molt sorprenent que no ho vegin els meus companys. Per això sóc tan bel·ligerant amb l'assumpte.

Per cert, què tal al poble?

Molt bé, m'ha canviat la vida. Em porto molt bé amb la meva solitud, tinc una gran relació amb mi mateix i he descobert qui sóc realment. M'ha anat molt bé. Descobrir que sóc un autèntic malalt de l'estudi de gravació i un artesà de les cançons em fa realment feliç.

Al camp va reconnectar amb la seva infància, una experiència que inspira el títol a l'àlbum: ¿puede Martí bajar a jugar?

També és la primera cançó i, sobretot, el títol que li vaig posar a la carpeta abans de saber que seria un disc. Eren les meves sessions d'experimentació, on jugava a l'estudi i descobria coses noves que no em permetia fer en altres àlbums.

La seva música evoluciona del pop a l'electrònica, on també juga molt, de manera que al final resulta una electrònica que ensopega, ortopèdica, mecànica...

Realment va ser així, perquè tenia les cançons fetes i sentia que no sonaven com jo imaginava, ni prou reals. Aquí va ser quan vaig muntar el meu petit parc d'atraccions a l'estudi i vaig convertir aquestes cançons que, a priori, eren més electròniques, en això que dius tu: una cosa ortopèdica. O, més ben dit, electromecànic, perquè m'agradaria que tinguessin aquesta sensació de la tecnologia dels setanta i els vuitanta, amb aquelles màquines tan belles. Tot el procés l'he fet jo sol en l'estudi: composició, producció, mescla, etcètera.

Per què manté el nom de Mucho?

Perquè quan escolto una cançó en què canto jo, tant és quina sigui la vestimenta, realment em sona a Mucho. Fa molts anys vaig tenir un viratge cap a l'electrònica que vaig sentir com un gir cap a mi mateix i cap al que més m'ha definit. De fet, la meva infància va estar molt marcada per Blur, Oasis i David Bowie, però també per la música d'Aphex Twin, per aquella primera indietrònica de Lali Puna i The Notwist, i fins i tot pels Radiohead de Kid A, no d'OK Computer. A més, Low és el grup que més vegades he escoltat i vist en directe, de manera que, sense adonar-me'n, podria dir que és el meu favorit.

Quan ve a tocar a Madrid, li agrada fins i tot menys que quan va decidir marxar?

M'agrada una mica menys, sí, perquè ara arribo en cotxe per l'A-2 i sento que hi ha molta violència. No només en la conducció madrilenya, sinó també en la conducció humana o, almenys, en l'espanyola. A mesura que arribo, sento l'estrès de la ciutat, perquè el meu cos es tensa.

El techno, per naturalesa, és una música ballable i de protesta, encara que no tingui lletra

L'incomoda més el seu alcalde o la seva presidenta?

M'incomoden de la mateixa manera, encara que ja no estic empadronat a Madrid.

El seu disc és un atac frontal contra Isabel Díaz Ayuso.

És curiós, perquè les lletres responen a l'escriptura automàtica. En funció de com em despertava als matins, em posava a escriure sense jutjar el que hi havia en el paper, i no ho llegia fins passats uns dies. La gran majoria de les lletres vénen de textos així. Em resulta molt violent el discurs tan trumpista d'Ayuso. En ella hi ha clarament maldat perquè no busca el benestar de tots, sinó el benefici propi, igual que Trump. Això em va fer molt de mal i aquestes lletres van sorgir d'aquest dolor.

Entrar per la carretera a Madrid no li resulta agradable, però despertar-se pensant en Ayuso...

Utilitzo les lletres per treure el meu enuig i després poder viure tranquil la resta del dia [riu]. De fet, en el disc sembla que estic molt cabrejat, però després, en persona, sóc bastant alegre i optimista.

Compte amb aquesta lletra: "En el centro siempre han trabajado para la reina. / Aunque por aquí la suelen llamar: ‘sí señora, presidenta’ [...] / La colmena saca veneno por la boca de la presidenta. / Sus súbditos trabajan a ciegas, se mueren olvidados en las residencias. / La vida en automático, el zumbido infinito de sus alas alojado por siempre en la memoria. / Las mieles del dolor han dejado un boquete del tamaño de Dios". Veu Ayuso com l'encarnació del mal, per sobre de Santiago Abascal i altres dirigents conservadors?

Els veig a tots per igual. Jo tinc molta por. I se'm fica la por al cos amb el feixisme i amb tot el que sigui una reedició del franquisme. Fent aquest disc, em recordava molt de la meva àvia i de com va viure amb Franco. M'explicava que el seu germà va estar en un bosc amagat uns quants anys. Això va marcar molt la meva infantesa i, estant al poble, no només vaig reconnectar amb la meva infància a nivell musical, sinó també amb el que em deia ella. Llavors, totes aquestes retòriques franquistes em fan pànic. No puc entendre que ningú vulgui tornar a una època en què s'exercia violència contra els teus conciutadans.

De fet, en la cançó ¿puede Martí bajar a jugar?, diu: "El pozo donde nuestras abuelas ahogaron sus gritos por no haber podido luchar". Aunque es más explícito en no soy español: "Una grande y libre, pero solo para los elegidos, una fosa común para todo el resto". Unos "elegidos" que "son herederos del miedo con privilegios y apellidos compuestos, españoles de verdad, de nacimiento".

Aquí queda tot dit. No tinc res a afegir [riu].

L'embolcall electrònic i pop de les cançons no impedeix que l'oient repari en unes lletres explícites i dures.

Em surt natural, ho porto fent tota la meva vida i ve precisament de les meves influències de jove. Del Kid A i altres discos en què hi ha molt contrast entre el líric i el musical, cosa que em resulta molt atractiu. Em passa amb James Murphy, de LCD Soundsystem, que fica lletres canyeres o mig iròniques, però la música és de ball. I em passava amb Radiohead quan feien cançons anticapitalistes i semblava que eren balades de desamor, encara que en realitat parlaven dels yupis prenent cocaïna.

Cavalls de Troia.

Efectivament.

Per exemple, a la escoba del sistema, canta: "Estaba privatizando hospitales, dice que la libertad es caerme muerto en los bares". Per què Ayuso surt indemne fins i tot de la mort aliena?

No en tinc ni la més remota idea. Amb Trump passa el mateix. Crec que hi ha molta gent molt descontenta en aquest planeta que troba algun tipus d'alleujament en aquest tipus de discursos i pensa que potser la solució va per aquí. I encara que després quedi demostrat que no, Trump és triat de nou president malgrat intentar donar un cop d'Estat amb l'assalt al Capitoli. I a Ayuso la porten votant... Bé, és que no és només ella, sinó tota la tradició del PP madrileny privatitzador. Ja vam tenir Alberto Ruiz-Gallardón i Esperanza Aguirre. Des que vaig venir a Madrid, sempre ha governat el PP. Llavors, clarament hi ha una cosa ideològica que sembla molt difícil de canviar.

Zahara m'ha fet veure com els homes gaudim d'un privilegi de naixement en aquest sistema heteropatriarcal

La protesta és ballable? Bé, en realitat ja ho diu en el títol de la cançó es pot ballar fins i tot quan el diable està trucant a la teva porta.

Sens dubte. Sóc molt fan del techno i de ballar techno. Ve d'una minoria de Detroit que feia una música que no encaixava en el sistema. El techno, per naturalesa, és una música ballable i de protesta, encara que no tingui lletra. Casualment, aquesta absència de lletra la fa una música encara més reivindicativa. També apel·la a la comunitat, a ser tu mateix i a no jutjar els altres. Els seus valors són molt progressistes. I, per això, en el techno hi ha protesta.

Us ha agradat la pel·lícula d'Oliver Laxe?

Sí. La vaig viure molt, la veritat. Em va provocar sensacions que no sabia que es podien experimentar en una sala de cinema. Realment, durant els deu primers minuts em vaig sentir en una rave. Tenia ganes d'aixecar-me de la butaca i ballar. A més, les parts dramàtiques de la pel·lícula em van impactar.

És possible recuperar la innocència de la infància quan mira el món amb tanta ràbia?

Sí. Gràcies a la meditació que faig dues vegades al dia he aconseguit escoltar-me a mi mateix. Això em permet connectar amb la meva infància i deixar aquesta ràbia enrere. Pot sortir a les cançons o en una conversa, però no la porto amb mi tot el dia, ni em pertany. Així puc viure feliç tot i que fora sembla que el món s'ensorra.

Encara li queden ganes de baixar a jugar?

Tota l'estona. Amb aquest àlbum he descobert que em flipa fer discos i barrejar-los. Llavors, vull seguir jugant moltíssim a l'estudi, amb obres meves o alienes. A més, em queda molt per aprendre.