D''El Lladre de bicicletes' a 'Temps moderns': el retrat de la classe treballadora al cinema

Fins a la mort del feixista Benito Mussolini, la pobresa i la delinqüència estaven prohibides en el cinema italià. Sobrevivien amb comèdies blanques rodades als estudis de Cinecittà, fundada de fet pel dictador. A partir de 1945, la reacció a aquests anys de foscor va ser extraordinària, va néixer el neorealisme italià i va revolucionar el cinema mundial. Es van rodar algunes obres mestres i entre elles, El lladre de bicicletes, el tristíssim retrat de la pobresa i la desesperació d'un home sense feina.

"Vius i pateixes". En tres paraules, el personatge principal d'aquest drama, Antonio Ricci (interpretat per Lamberto Maggiorani), explicava l'amarga realitat de milions d'obrers pobres al món. Vittorio de Sica va guanyar l'Oscar, el Globus d'Or, el BAFTA i uns quants premis més, però, sobretot, va retre un magnífic tribut a tots els treballadors de la història, d'aleshores i d'ara. No quedarà mai vella aquesta immensa pel·lícula.

Sempre Ken Loach

Cert que des d'aquells anys les condicions laborals han millorat substancialment en bona part del món, però cert és també que el capitalisme ferotge va guanyant la partida i ofegant els obrers cada dia una mica més en la precarietat i l'angoixa. Podria escriure's la història d'aquest progrés i també d'aquesta regressió, veient les pel·lícules de Ken Loach, un dels artistes més fermament compromesos amb la classe obrera de la història.

El cineasta britànic ha explorat els avenços del capitalisme i les seves conseqüències en la qualitat de vida de les persones, la deshumanització dels entorns laborals, l'agressiva cobdícia dels empresaris, la condició de marginalitat dels immigrants... però també els moviments de solidaritat i l'activisme.

Per Riff-Raff, Plouen pedres, Pan y roses, La quadrilla, En un mundo libre, Buscant l'Eric; Jo, Daniel Blake; Sorry, We Missed You, El viejo robre.. desfilen miners, aturats, immigrants, obrers ferroviaris i de la construcció, netejadores, carters... i ells són els herois.

"El sistema d'explotació ha arribat a la perfecció, l'obrer obligat a explotar-se a si mateix", sentenciava el 2019, en una entrevista amb Público, a propòsit de l'estrena de Sorry, We Missed You, coescrita amb el seu còmplice habitual, el guionista Paul Laverty. Llavors, es lamentava Loach que la solidaritat hagués "mort com a fonament social" i deia: "Avui la desocupació és menor que fa uns anys, però s'ha incrementat aquest tipus de treball que no et permet viure. Milions de persones coneixen aquesta història".

Cineastes de classe obrera

El cinema ha estat, segueix sent-ho, territori de les classes altes. La veu de cineastes de classe treballadora amb prou feines s'ha escoltat en més de 130 anys. I, encara que aquesta revolució ha començat tímidament, encara les històries les expliquen els altres. Tot i així, al cinema hi ha uns quants títols imprescindibles que s'han aventurat en el món dels obrers. La primera projecció pública de la història, el 1895, estava protagonitzada per treballadors, Sortida dels obrers de la fàbrica, de Louis Lumière (1895), i des de molt aviat, cineastes com Sergei M. Eisenstein o Charles Chaplin se'n van ocupar també.

El primer, el 1925, va rodar La vaga, el seu debut en el llargmetratge, on denunciava la repressió contra els treballadors que protestaven per les seves condicions i la connivència dels empresaris amb les forces policials. I, per descomptat, Chaplin va fer Temps Moderns (1936) , genial retrat de l'alienació dels treballadors.

"La insígnia honorífica dels miners del carbó"

Encara avui es discuteix si va ser just Oscar que Que verda era la meva vall, meravellós melodrama de John Ford, li va arrabassar a Ciutadà Kane, d'Orson Welles. El debat podria ser etern, però el que és indiscutible és l'ànima i la humanitat immensa que hi havia a la pel·lícula guanyadora. Una família de miners de gal·les, en la qual la confiança dels fills per la unió sindical els enfrontava al seu pare, un bon home treballador, narrada des del record del membre més jove. "Jo feia les petites tasques que podia mentre el meu pare i els meus germans es netejaven la pols de carbó de l'esquena. La majoria sortiria d'ells, però en alguns es quedarien per a tota la vida. És la insígnia honorífica del miner del carbó".

Miners en vaga eren també els protagonistes de Germinal (Claude Berri, 1993), amb Gérard Depardieu encapçalant el repartiment, com va fer anys abans a Novecento (1976), al costat de De Niro, on Bernardo Bertolucci feia un retrat de la Itàlia feixista, de l'enfrontament de classes i de la lluita del moviment obrer des de la història d'amistat del fill d'un terratinent i el d'un bracer.

Un pagès i el fill de la marquesa eren els amics de la bellíssima Lazzaro feliç, història d'uns desheretats i d'un home essencialment bo, atrapats en un món aliè al seu temps, de regles feudals, d'explotació i pobresa. Alice Rohrwacher va guanyar el premi del guió a Cannes amb aquesta història, un relat que conté ressons de Fellini, d'Ermanno Olmi, de Visconti

Altres retrats dels treballadors han anat ocupant espais al cinema. Los lunes al sol, El buen patrón, Mundo grúa, El precio de la ambición (Glengarry Glen Ross), The Full Monty, Norma Rae, Recursos humanos, Símbolo de fuerza (F.I.S.T.) ... impossible referir-se a tots ells, als quals, a més a més, s'han d'anar sumant cada any noves pel·lícules i esperant la ràpida arribada de les genuïnes veus obreres al cine.