Gaudí, un arquitecte compromès: "Va renunciar al seu sou per pagar els obrers de la Sagrada Família"

Antoni Gaudí (1852-1926) va ser un dels arquitectes més destacats del Modernisme català i va assolir un ampli reconeixement internacional amb les seves obres. La Sagrada Família, la Pedrera o la Casa Batlló són emblemes de la seva genialitat professional, i fins i tot hi ha qui coneix altres obres menys populars fora de Barcelona. Tot i això, de la seva vida privada —més enllà de ser un home de fe— se'n sap més aviat poc. O, almenys, se n'ha parlat poc. Qui era Antoni Gaudí? Amb qui es relacionava? Quins eren els seus valors polítics?

L'arquitecta i investigadora italiana Chiara Curti, resident a Barcelona, intenta respondre aquestes preguntes al seu darrer llibre, El meu Gaudí, una biografia escrita pels seus amics (Triangle Postals). L'obra desmunta alguns mites sobre Gaudí i n'ofereix una visió més íntima i humana. Considerada una experta internacional en l'arquitecte, Curti conversa amb Públic sobre la seva dimensió espiritual i personal, així com sobre el seu compromís polític i social, coincidint amb el centenari de la seva mort. Gaudí va morir amb 74 anys després de ser atropellat per un tramvia.

"A l'inici, tothom dubtava si era l'home correcte per dissenyar la Sagrada Família, però, al final, va ser considerat un sant que, com Sant Francesc, era molt radical amb la seva fe", explica l'experta. Gaudí era un home senzill, amb una vida relacional plena al Poblet, el nucli de població entre el barri de Sant Martí de Provençals i el carrer Wad-Ras de Barcelona, on actualment se sitúa el centre penitenciari homònim.

"Existeix el mite que era un home molt religiós i introvertit, però feia molta vida a Poblet, la zona geogràfica més pobra de la ciutat. Això no sortia al diari". Curti assegura que Gaudí es relacionava amb treballadors i paletes, i que va ser testimoni en diversos casaments del barri. "Un testimoni és un amic, no és qualsevol persona", insisteix.

Malgrat no deixar massa documentació escrita, hi ha una anècdota que, segons l'experta, reflecteix perfectament el compromís social de Gaudí. L'any 1914, en plena expansió de la burgesia catalana gràcies al paper de Catalunya com a centre industrial durant la Primera Guerra Mundial, la Sagrada Família va deixar de rebre donacions. "Això demostra que la Sagrada Família es finançava principalment amb les aportacions de la classe obrera, que va haver de prioritzar les necessitats bàsiques quan la situació econòmica va empitjorar, i no amb grans fortunes".

En aquell moment, continua Curti, el dèficit econòmic era de 30.000 pessetes, i el bisbe Enric Reig i Casanova va manar aturar la construcció de la Sagrada Família. Gaudí va voler impedir-ho, "però no tant per aconseguir el seu somni, sinó perquè no volia que ningú perdés la feina". L'experta sosté que l'arquitecte, que era ric aleshores, "va renunciar al seu salari per pagar el sou dels obrers". 

La Societat Cooperativa La Obrera Mataronense

Segons una investigació de Núria Poch sobre la vinculació de Gaudí amb Mataró, la primera obra atribuïda a l'arquitecte va ser la casa de Salvador Pagès, un dels principals impulsors del moviment cooperatiu a la Catalunya de finals del segle XIX. Ambdós homes van mantenir una relació personal i professional estreta durant els anys de joventut de l'arquitecte, i van treballar plegats en un gran projecte per a la classe treballadora.

Influït per les seves idees socialistes, Pagès va fundar la Societat Cooperativa La Obrera Mataronense i va encarregar a Gaudí la construcció d'una nau industrial que seguís el model de les colònies obreres, amb equipaments socials —escola, biblioteca i casino— i una trentena d'habitatges per als cooperativistes. Del conjunt ideat només es van materialitzar dos cases, uns sanitaris i una nau destinada al blanqueig de cotó, però, segons Curti, demostra que Gaudí "era un arquitecte que construïa per a la vida". "Entenia que la creació arquitectònica no es podia separar de la vida que s'hi feia dins", insisteix. En l'actualitat encara es conserva part de l'edifici, que ha estat rebatejat com Nau Gaudí.

"La idea era singular: una cooperativa en què els obrers fossin alhora treballadors i propietaris de l'empresa. La proposta s'inspirava en el socialisme marxista, però amb la qüestió de la propietat, els socialistes hi veien una concessió burgesa i la burgesia hi veia igualment un perill socialista. Els anarquistes no s'hi reconeixien. Per això, no va trobar prou suports i va fracassar abans de culminar-se", afegeix Curti.

L'arquitectura al servei de la classe obrera

A banda d'aquest projecte, Gaudí també va treballar en una altra obra que repercutia directament en la classe obrera: les escoles provisionals de la Sagrada Família. El 1909, l'arquitecte va projectar i construir espais educatius amb l'objectiu d'escolaritzar els infants del barri al voltant del temple i els fills dels treballadors de l'obra.

"Després de la Setmana Tràgica, les escoles públiques es tanquen i les religioses s'han cremat. No hi ha escoles i, si soc una persona amb pocs recursos i no tinc on portar el nen, hauré de quedar-me a casa, no podré treballar i empitjorarà la meva situació. Gaudí construeix la Sagrada Família a la família pobre, a la família migrant", explica Curti. De fet, l'experta assegura que el quadre de Joaquim Mir, La catedral dels pobres, és una imatge que representa molt la realitat del moment. La Sagrada Família comença a erigir-se el 1882 i l'obra pictòrica és de 1898.

La mateixa Fundació de la Sagrada Família explica en la seva pàgina web que l'arquitecte "tenia molt en compte els obrers que treballaven amb ell i les seves famílies". "En una època en què no hi havia pensions ni subsidis, Gaudí es va ocupar de facilitar les feines menys dures als treballadors més grans" per tal de "garantir la seva continuïtat laboral", continua el text.

La dimensió política i catalanista de Gaudí

Antoni Gaudí viu una de les èpoques més convulses de la història de Catalunya i Espanya amb la Restauració Borbònica, la Primera Guerra Mundial o el cop d'Estat de Primo de Rivera, entre altres esdeveniments polítics i socials. "Mai es va posar en política perquè no volia, una actitud de compartia amb Joan Maragall. Encaixava dins del regionalisme, un moviment que no existeix actualment. Era molt proper a [Francesc] Cambó. No era separatista com a tal, era regionalista, una manera de pensar molt de la època", argumenta Curti.

Sovint ressona l'anècdota que Gaudí fou detingut per parlar en català davant la policia, però no s'expliquen tots els detalls. L'11 de setembre de 1924, l'arquitecte va voler assistir a una missa en record dels caiguts del 1714 a l'església dels Sants Just i Pastor, a Ciutat Vella. El règim del moment, encapçalat per Primo de Rivera, era molt repressiu amb el catalanisme, i per això la policia volia impedir l'entrada dels devots al temple. Una vegada els agents van barrar el pas a Gaudí, explica Curti que l'home, empès pel seu "temperament" i "radicalitat", va entossudir-se a mantenir la llengua. Per aquest motiu, va ser dut al calabós durant unes hores i va haver de pagar una multa.

Gaudí va ser un home "complex" que no va deixar informació escrita sobre la seva personal o el seu compromís polític. No obstanta això, Curti apunta que "les accions van parlar per ell". L'abril de 2025, el Papa Francesc va declarar-lo "venerable", avançant un pas més en el camí a la seva beatificació, llargament reclamada pels seus seguidors.