Fermin Muguruza: "Els nostres akelarres antifeixistes han animat la gent a sortir al carrer a protestar"

Acaba de presentar MuguruzaFM 40 Tour al Doc'n Roll Film Festival de Londres i aterra a temps per assistir a la seva estrena aquest divendres als cinemes Golem de Madrid, on també es projectarà aquest dissabte. Fermin Muguruza (Irun, 1963) repassa al documental la gran gira organitzada per celebrar els seus quaranta anys de carrera musical, ara en solitari i abans al capdavant de Kortatu i Negu Gorriak. El músic basc inaugura la sèrie d'entrevistes Yo me mojo, on personalitats de la cultura reflexionen sobre les eleccions generals del 29-N

Per què cal votar el 29-N?

Cada vegada que em pregunten per què cal votar el 29-N, dono una resposta diferent, però avui he trobat precisament la raó de més pes: la portada de la revista TMEO. S'hi pot llegir: "No votis". El pare d'una família nombrosa, de dretes i de l'Opus Dei diu: "Tu tranquil, que ja hi anem nosaltres després de missa". La qüestió és que tots aquests aniran a votar i, llavors, crec que una de les grans raons a tenir en compte és aquesta: anem a votar nosaltres també.

Ja heu decidit el vostre vot?

Sí, òbviament. Jo voto EH Bildu.

Quines raons seran clau en la seva decisió?

Des de fa anys, EH Bildu treballa en la idea d’un front ampli, tot i que ara hi hagi altra gent que estigui utilitzant aquestes sigles. Sempre hem estat molt atents a la política a l’Amèrica Llatina i a les diferents aliances. De fet, tenim molta relació amb el Frente Amplio de l’Uruguai. I considero que un front ampli en què convergeixin diferents partits i també una massa de persones independents, entre les quals m’incloc, és una iniciativa realment necessària. Quan parlem d’EH Bildu, m’agradaria remarcar que és una gran coalició de la qual formen part una escissió del PNB, Eusko Alkartasuna (EA); una escissió també molt important dins l’esquerra abertzale, Aralar; una escissió d’Izquierda Unida, Alternatiba, i l’esquerra abertzale històrica. Totes aquestes agrupacions s’han unit en aquest front ampli que s’anomena EH Bildu, que vol dir unir Euskal Herria. Treballa des del municipalisme, a les diputacions i a l’oposició, donant veu precisament a la gent que no en té, com passa al Parlament Europeu. És un projecte engrescador, malgrat totes les autocrítiques que ens puguem fer i de saber que, quan formes part d’un front ampli, tots hem de cedir en una sèrie de principis.

Òbviament jo voto EH Bildu, és un projecte il·lusionant

Fermin Muguruza: quaranta anys ja a la carretera.

La gira de l’any passat és la mare de totes les gires. I el documental que hem fet explica què ens porta a fer-la, com es duu a terme, quins problemes tenim durant el trajecte, quins monstres intenten atacar-nos i enfonsar la nostra nau. Quan faig una gira d’aquestes dimensions, després sempre em prenc un descans. Han estat pràcticament dos anys de gira: el 2024, de preparació, logística i assajos; el 2025, de concerts. I aquest any l’he dedicat a visualitzar i editar tot el material enregistrat. Al setembre es va projectar al Festival de Cinema de Sant Sebastià i aquest divendres 13 de novembre l’estrenem en algunes sales de cinema. Acompanyaré el documental en diferents presentacions fins al març del 2027 i aleshores faré una aturada d’un o dos anys. No tornaré a primera línia fins que no tingui material nou o un disc nou, que m’encantaria fer. Aquesta gira també ha estat de comiat, perquè no faré concerts de grans dimensions, però m’agradaria tornar a un format més petit. El primer motiu és l’edat: tinc 63 tacos i l’última gira ha requerit molta energia, a banda que tinc problemes a les articulacions i soc asmàtic crònic. A més, vull reivindicar un format de cançons més intimista i escurçar una mica la durada. Ara bé, tot això són especulacions, perquè d’aquí a tres anys qui sap on seré… Ara és necessari i saludable allunyar-me dels focus, perquè en els dos últims anys, a més dels concerts, he fet més de 150 entrevistes.

Vostè ha volgut explicar la seva pròpia història: la lluita pel relat.

Per explicar les nostres pròpies històries, últimament faig servir aquest proverbi africà que va popularitzar Eduardo Galeano: "Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de caça continuaran glorificant el caçador". Molta gent que ha vist el documental em parla de la dimensió de la meva feina, que sempre ha quedat, d’alguna manera, en una zona fosca o més enllà del que serien els grans titulars. Per exemple, si Leiva actués al Japó, probablement seria notícia a tot arreu, oi? En canvi, jo fa 26 anys que hi actuo i, de sobte, la gent em diu: «No sabia que tenies tant de públic al Japó». Avui faig gires per tot l’Amèrica Llatina i per Europa, una cosa que faig des que vaig començar amb Kortatu i després amb Negu Gorriak, per no parlar de la meva carrera en solitari, també pels Estats Units i el Canadà. El que passa és que, com li deia a algun periodista, «no m’has vist en grans programes». Ara que es parla molt del programa de David Broncano [per la polèmica participació de Santiago Abascal], el 2018, quan vaig estrenar Black Is Beltza, em va convidar a La Resistencia. Aquella mateixa nit, després de gravar amb Broncano, vaig participar a La hora cultural, del Canal 24 Horas de TVE. El presentador va demanar disculpes per si [la meva presència] havia ofès algú i, des d’aquell moment, ja no he tornat a Televisió Espanyola. I l’any passat, quan vam omplir el Movistar Arena de Madrid amb 15.000 persones, es va proposar fer una entrevista a La Revuelta i, bé, semblava que no era el moment i no hi vaig aparèixer… Perquè jo no aparec en aquesta mena de programes. És molt important que la feina que he fet tingui un llegat i un espai on quedi recollida. Per això aquest documental és precisament una gran arma contra l’oblit i també serveix per demostrar que es pot cantar en basc arreu del món des del circuit independent i l’autogestió. Per això espero que la gent vagi als cinemes, perquè ens hi juguem molt aquest cap de setmana i, si no funciona, desapareixerem. En canvi, les pel·lícules sobre infiltrats i policies al País Basc són a totes les cartelleres i tenen pressupostos milionaris, de manera que aconsegueixen un munt d’espectadors. Per tant, si esteu una mica cansats de veure aquesta mena de pel·lícules, aneu a veure aquests documentals tan modestos, però que expliquen alguna cosa veritable.

No he tornat a TVE des que un presentador va demanar perdó per entrevistar-me

Quin poder té avui la música antifeixista?

Tota la gira portava el segell d’Akelarre Antifascista. D’alguna manera, també era una reapropiació de la paraula akelarre, que s’estava utilitzant de manera pejorativa. Li vam posar aquest nom perquè la música antifeixista té un poder que es manifesta en aquesta unió, en aquesta trobada, en aquesta abraçada intergeneracional i en el fet de cantar i ballar plegats. Estava convençut que la gira deixaria empremta i que els concerts han animat la gent a tornar a sortir al carrer per protestar i dir «prou». Com deia Samuel Beckett: «Primer balla. Després pensa. És l’ordre natural». Cal prendre consciència, i al documental queda clar que la música antifeixista és imprescindible i que, en aquest moment, gaudeix de bona salut.

- No es perdi l'entrevista completa a Fermin Muguruza