Entrevista a Gustau Nerín i Alba Valenciano-Mañé"Els museus tenen una crisi respecte quin és el seu paper actual i quin tindran en el futur"

Espectres a la vitrina. Museus de Catalunya davant la colonialitat (Manifest) és una obra col·lectiva que reuneix els estudis de 14 autors, amb la voluntat de replantejar el present i el futur dels museus catalans, després de mostrar-ne les seves vinculacions colonials amb el Marroc, les Filipines o Guinea Equatorial. Uns treballs que posen en qüestió diversos personatges mitificats i que fan qüestionar la manera com s'ha escrit la història i la perspectiva des de la qual veiem el món. Entrevistem dos dels autors del volum, la doctora en Antropologia Social Alba Valenciano-Mané (1984) i l'antropòleg i historiador Gustau Nerín (1968).

Com neix 'Espectres a la Vitrina'?

Alba Valenciano-Mañé: El llibre sorgeix d'un projecte molt més ampli: Traficants. Museus i col·leccions de Catalunya davant la colonialitat, que va néixer el 2022.

Gustau Nerín: Va sortir una convocatòria de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament que semblava que encaixava amb una inquietud que havíem tingut tot l'equip de Traficants des de feia temps. Arreu del món s'estaven començant a fer preguntes sobre què passa amb els museus, i es va plantejar que potser calia veure què havia passat amb els museus catalans i, fins a quin punt tots els debats que hi havia en altres llocs europeus eren debats que podien ser transferibles a un cas català.

El projecte què engloba a part del llibre?

A. V.M.: El llibre és una mena d'estat de la qüestió que recull les idees principals que hem descobert amb la recerca.
G. N.: Arran de la investigació hem fet tota una tasca divulgativa amb un documental, i fins i tot un joc d'ordinador. 

Són els museus catalans colonials?

Un dels problemes dels museus és que es van fer durant el període colonial i pensant en una població que era molt diferent a la que tenim ara

G. N.: Un dels problemes que tenim amb els museus és que es van fer durant el període colonial i pensant en una població que era molt diferent a la que tenim ara. Evidentment, el món ha canviat molt, per exemple, si anem a un museu militar contínuament ens trobem amb discursos que parlen de l'enemic. La definició del marroquí com l'enemic, als anys 30 es veia la mar de normal, però avui en dia és bastant ofensiu. O si mirem col·leccions filipines, hi ha moltíssimes armes, perquè es van construir en un moment en què Espanya estava en guerra amb moltes societats filipines i es dona la imatge d'una societat violenta.

És una realitat molt desconeguda, per què?

A. V. M.: Des de fa molt de temps tenim els museus abandonats, també perquè parlem de museus molt específics que no són grans museus. Parlem de museus etnològics, museus de ciències naturals que tenen molt pocs visitants. Dic que els hem abandonat i ho hem fet nosaltres, els visitants i la ciutadania, però també els acadèmics que fa molt de temps que ens vam separar d'aquella ciència colonial que, evidentment, vam refutar a nivell científic. Vam considerar que no tenien el mateix valor que havien tingut a mitjans del segle XX, però no vam fer res més amb aquelles col·leccions.

I com neix la preocupació per aquests grans abandonats?

A. V. M.: Sobretot arran del moviment Black Lives Matter, de tot el moviment antiracista que hi ha hagut la darrera dècada i després que Emmanuel Macron, l'any 2018, fes unes declaracions a Ouagadougou [capital de Burkina Faso] dient que França retornaria tot el patrimoni espoliat durant la colonització als països africans independents. I a partir d'aquí, s'ha generat a Europa tot un debat sobre aquest patrimoni, sobre el fet colonial i sobre la reparació de la violència colonial, on els museus han estat al centre. Això ens ha fet retornar a aquests museus que teníem abandonats.

I com hi heu retornat?

A. V. M.: Hi ha una disciplina que s'ha anat desenvolupant els darrers anys arran de tot aquest debat que és la provenance research, la recerca de procedència. Nosaltres el que hem fet és recerca de procedència als museus catalans que no s'havia fet fins ara, però que sí s'estava fent a altres museus europeus.

La idea mateixa de museu neix en un context on el colonialisme és imperant

És possible un futur amb museus descolonitzats?

A. V. M.: La idea mateixa de museu neix en un context on el colonialisme és imperant. El museu etnològic, el museu de ciències naturals, és aquesta idea del museu universal capaç de contenir en un edifici el coneixement sobre tot el món: cultures, espècimens, plantes, tot. Recollir la diversitat global i jerarquitzar les societats en funció del seu nivell d'evolució i desenvolupament. Aquestes idees ja no tenen cap mena de sentit.

De fet, què vol dir descolonitzat? Per a nosaltres, la feina que hem fet és recerca de procedència sobre les col·leccions, no és descolonitzar. En certa manera hem portat la història colonial de nou damunt la taula. Això sí que ens pot permetre fer uns museus diferents, més representatius de la població que tenim i que ens expliquin moltes més coses de les que ens han explicat fins ara.

Per tant, és possible aprendre per no repetir l'error als nous museus?

G. N.: Els museus tenen una crisi respecte quin és el seu paper actual i quin paper tindran en la societat del futur.

Per què parleu d'Espectres a la Vitrina?

G. N.: És una metàfora que recuperem i que en el fons vol dir que tots aquests objectes arriben d'uns contextos molt allunyats i desconnectats de la realitat que tenen al seu voltant.

De manera individual, Gustau Nerín, has investigat Jordi Sabater Pi, qui va portar a Barcelona ni més ni menys que l'emblemàtic Floquet de Neu, però resulta que té una història força fosca darrere.

El Zoo de Barcelona va ser una institució que es va lucrar de manera desmesurada amb l'espoli colonial

G. N.: Jo arribo al Floquet de Neu perquè portava molts anys fent investigacions sobre Guinea Equatorial i quan em vaig involucrar en aquest projecte, ho vaig fer a partir del que m'era més proper. Amb el cas del Floquet de Neu tenim una documentació molt completa, i això permet fer un seguiment molt rigorós de com va ser tot el procés. Per tant, està molt documentat que el Zoo de Barcelona va ser una institució que es va lucrar de manera desmesurada amb l'espoli colonial. I que, a més, ho feia d'una manera absolutament contrària a l'ordenament legal. Fins i tot pels estàndards de l'època, allò era una il·legalitat flagrant.

Què és el que més et va sorprendre de la teva investigació?

Sabater Pi estava implicat amb un espoli massiu d'espècies animals a costa del Zoo de Barcelona

G. N.: El que més em sobta és que estem en un país terriblement acrític. La documentació que vaig trobar sobre Sabater Pi està perfectament disponible i l'ha consultat moltíssima gent. Només començar a llegir aquesta documentació, des del minut zero, et trobes amb evidències que Sabater Pi estava implicat amb un espoli massiu d'espècies animals a costa del Zoo de Barcelona. Això que era tan evident als arxius, quan comences a passar la bibliografia, els vídeos que se li han fet a Sabater Pi, et trobes que, voluntàriament, havien decidit ignorar aquestes informacions per donar una imatge favorable del personatge. Això parla bastant de la nostra societat.

En el teu cas, Alba Valenciano-Mañé, investigues el museu de la pell de Vic, per què aquest?

A. V. M.: El museu de la pell de Vic era un total desconegut per part meva. El que em va semblar és que era un museu típic dins del panorama museístic català. Catalunya té una tradició de col·leccionisme burgès bastant important, hi ha moltes col·leccions que les van fer industrials burgesos que tenien la inquietud i la necessitat de col·leccionar i que, després, van convertir aquest afany en una tasca filantròpica i van donar les col·leccions o les van cedir a organismes públics.

En el cas del museu de la pell de Vic va ser Andreu Colomer Munmany, empresari pelleter de la ciutat i un dels propietaris dels grups industrials de la pell més rellevant, qui va tenir la inquietud de crear aquesta col·lecció. Això fa que la col·lecció respongui, únicament, als gustos personals d'aquest senyor, no hi ha cap rerefons científic no hi ha raonament artístic ni humanístic, és el gust personal d'aquest individu que ha acabat formant part del patrimoni públic del país i de la ciutat de Vic. Això ens sembla interessant perquè no és l'únic cas.

Quines implicacions té això?

A. V.M.: Doncs, per exemple, que hi ha una part de la col·lecció que ha estat donada per part de Colomer Munmany i és de la Generalitat, però hi ha un acord que diu que quan la família hagi de fer pagaments d'impostos de successions pot vendre's peces de les que ja son al museu. Aquestes peces es valoren no per la quantitat de visitants, ni per l'interès públic que tinguin, sinó en funció d'un mercat de l'art que està controlat i gestionat pel mateix col·leccionisme burgès que ha donat les peces a la titularitat pública. Per tant, aquesta tensió entre mercat de l'art i interès patrimonial públic hi és.

I hi ha sigut sempre?

A. M. V.: Sí, de fet, i això es vincula amb la visió colonial des de la qual s'han fet els museus.

G. N.: Hi ha molts objectes de diferents cultures que van ser creats per a col·leccionistes europeus. És a dir, que als països africans, a Guinea o al Marroc de principis del segle XX hi havia artesans que es dedicaven a produir objectes per a col·leccionistes europeus. No tots els casos són objectes absolutament originals i vitals per a aquestes societats.

La ciència i els museus formen part d'unes estructures de dominació

Per què és important llegir el llibre i seguir el projecte de Traficants?

G. N.: El llibre et facilita evidenciar fins a quin punt la ciència i els museus formen part d'unes estructures de dominació, i que per una part totes aquestes cultures han col·laborat amb la injustícia històrica respecte altres societats.