Cultura“Quan es fa bé, el punk continua sent perillós”

Deu anys. Aquest és el temps que fa que la banda d'Orange County (Califòrnia) The Offspring no tocava a Barcelona. Però això canviarà aquest dissabte quan Dexter Holland (cantant i guitarra), Noodles (guitarra), Greg K. (baix) i Peter Parada (bateria) trepitgin l'escenari de la IV edició del Barna'N'Roll que se celebrarà aquest cap de setmana a la capital catalana. Als californians els acompanyaran entre altres la mítica banda de punk-rock canadenca Propagandhi, els italians Talco, els suecs The Baboon Show o els catalans Panellet.

Els de Califòrnia acaben de començar la seva gira europea i malgrat els 34 anys que fa que toquen en directe no hi ha res que els hi agradi més: “De moment està anant tot molt bé”, explica amb energia Noodles [de nom real Kevin John Wasserman], guitarra del grup i probablement un dels responsables del gran esclat del punk-rock a principis dels 90. “Els viatges en una gira a vegades poden ser pesats”, confessa, “però cada nit que tenim un concert és fantàstic”. És el que més els agrada fer i això es nota quan ho explica: “gaudeixo molt tocant en directe, és més immediat, la connexió amb el públic és més directa”. I a més, la ciutat li encanta: “vaig venir de vacances fa uns tres anys amb la meva família. M'encanta Barcelona, crec que és una de les ciutats més maques de tot Europa”.

Però deu anys són molts anys. Què han fet Offspring durant tot aquest temps? “Treballar molt dur”, afirma Noodles, “hem estat gravant molt des de llavors”. Tot això malgrat que Dexter Holland es va agafar una temporada per acabar el seu doctorat, “ara li diem Dr. Dexter”, fa broma Noodles, però la veritat és que “hem estat girant molt, almenys dos mesos cada estiu i quan no ho fèiem gravàvem”. Per escoltar el seu últim disc però ens hem de remuntar fins al 2012, Days go by (Columbia) malgrat han anat treien singles de tant en tant. El darrer la versió punk-rock de 311 Down. 

Ver vídeo

Però només és qüestió de temps, i que trobin una discogràfica que els satisfaci, per escoltar noves cançons dels californians: “hem acabat ja el nou disc”, explica el guitarra principal del grup, “ara mateix estem negociant-ho tot, però no sabem encara quan el publicarem”. “Volem algú que pugui treure el disc a totes les plataformes digitals i potser treure'l també en vinil, volem treballar en una discogràfica en la qual puguem confiar i que editi el nou disc de la manera que volem”, afegeix.

Durant aquests set anys no han estat parats, la feina a l'estudi ha estat constant: “tenim tantes cançons gravades ara mateix que podríem treure gairebé dos discs”, confessa Noodles. Cada disc de The Offspring sempre té algunes cançons que se surten una mica del seu so punk-rock. Aquelles més acústiques o en les que intenten barrejar altres estils musicals com l'ska o el reggae. “Ara teníem moltes cançons d'aquest tipus que ens agraden molt i vam anar a l'estudi a gravar-ne també de més directes amb el so i l'esperit característic d'Offspring. La veritat és que està sent un any molt divertit”.

I tot això amb el seu productor de confiança Bob Rock (Metallica, Aerosmith, The Cult, Bon Jovi, Mötley Crüe, entre d'altres). Sí, el mateix que intenta mediar amb Metallica a l'imprescindible documental Some kind of moster. “És fantàstic, ens portem molt bé amb ell, és una de les persones més maques del món i és súper fàcil de treballar-hi, és capaç de collar-nos sense canviar-nos, treu el millor de nosaltres”.

Ver vídeo

25 anys d'’Smash’

25 anys. El passat abril Smash (Epitaph 1994), que juntament amb Nervermind (Geffen 1991) de Nirvana i Dookie (Reprise 1994) de Green Day, va canviar la història del punk-rock, complia ni més ni menys que un quart de segle. I sembla que va ser ahir. “Van ser temps molt bojos i feia una mica de por”, confessa el guitarra d'Offspring, “mai vam esperar fer diners o que això es convertís en la nostra feina”, però quan va passar “va ser com un d'aquells somnis que se't presenten un cop a la vida”.

Noodles recorda com de la nit al dia tot va canviar. Van deixar les seves feines, en el cas de Noodles de conserge, i van començar a fer concerts per tot el món sense temps per mirar enrere. “No va ser una cosa que va anar a poc a poc, l'any i mig que vam estar de gira amb Smash va ser de bojos”. De cop i volta tot es va tornar real. “Sempre havíem tocat per passar-nos-ho bé i ara hi havia gent que depenia de nosaltres... Va ser una mica estrany per a tots nosaltres”. Avui en dia, Smash continua sent el disc d’una discogràfica independent més venut de la història, amb 16 milions de còpies venudes a tot el món.

A partir de llavors tot va anar rodat. El següent disc Ixnay on the Hombre (Columbia 1997), que no va ser tan gran com Smash (no ho podia ser) i després Americana (Columbia 1998), “que també va ser una bogeria”. Però per què va passar tot allò? D'on va sorgir aquell èxit mundial inesperat? “Crec que en Dexter és un gran compositor i escriu molt bones cançons”, afirma Noodles, però també hi va jugar un paper molt important el moment i el context: “hi ha moltes bandes amb grans compositors de cançons que mai arriben on vam arribar nosaltres, crec que vam estar al lloc correcte al moment correcte”.

El punk-rock ha canviat molt en aquests 25 anys. I la pregunta és recurrent. Continua sent perillós, continua desafiant allò establert? Noodles no dubta: “Quan es fa bé, el punk continua sent perillós. He anat a concerts últimament i continua havent-hi un element de perillositat, hi ha ràbia, energia, agressivitat... El punk és qüestionar les coses que passen. El punk avui dia són Rammstein per exemple, has vist el que van fer? Ha estat fantàstic. Els podries classificar com un grup de metal industrial, però coses com el que van fer per mi també són punk. M'encanten”.

Precisament amb el títol concís de Punk es va estrenar fa pocs mesos la sèrie documental al canal Epix, produïda entre altres per Iggy Pop, on apareixia Noodles, confirmant la importància de la banda en la història recent del punk: “Va ser un honor aparèixer al documental amb llegendes que estimo i respecto tant, i també amb tants amics com en Jim (Pennywise), en Fat Mike (Nofx) o en Billie Joe (Green Day)”.

"Horroritzat" amb Trump

Impossible parlar de punk i del que significa i no acabar parlant de Trump i les seves polítiques. Noodles deixa clar que no vol parlar per tot el grup, “és només la meva opinió”, encara que dubta que a cap d'ells els agradi gaire Trump. “Personalment estic horroritzat. I no només al nostre país desafortunadament. Hi ha un augment de la dreta, el nacionalisme i el nacionalisme blanc per tot Europa. Espero que puguem aturar aquesta onada autoritària i tornar a tractar-nos amb respecte, almenys intentar confiar els uns amb els altres”.

I el paper de la música en tot això? “No crec que la música pugui canviar la forma de pensar de la gent, però crec que pot inspirar a gent que ja està fent coses perquè en facin encara més”. Aquest dissabte a Barcelona pot ser un moment per, deu anys després, tornar a inspirar a la gent que gaudirà al ritme de la música d'un grup, que sense voler-ho, va canviar la història del punk i d'aquelles persones que el vam començar a escoltar quan un casset d’Smash va arribar a les nostres mans.