Crítiques, dubtes i oportunitats que una part de l'anarquisme veu en la situació catalana

Com viu l'anarquisme la complexa situació política catalana? De respostes, n'hi ha moltes, un fet obvi si es té en compte la històrica pluralitat del moviment llibertari. Nombrosos col·lectius llibertaris, per exemple, no van dubtar a participar a l'1 d'octubre –i fins i tot votar-hi–, i també hi ha persones de militància anarquista implicades en els Comitès de Defensa de la República (CDR). Alhora, hi ha d'altres corrents que són molt més escèptics, perquè al cap i a la fi l'objectiu que uneix el gruix del moviment popular que s'ha mobilitzat els darrers anys a Catalunya és la consecució d'un estat-nació, una estructura que l'anarquisme sempre ha rebutjat. Una part d'aquesta visió queda reflectida al llibre No le deseo un Estado a nadie (Pepitas de Calabazas), que s'ha presentat aquest dijous a l'Espai Contrabandos de Barcelona. L'acte, que duia per títol Visions llibertàries al voltant de la situació a Catalunya i és un dels esdeveniments previs de la Literal, la Fira d'Idees i Llibres Radicals que es farà els propers 12 i 13 de maig, ha omplert la llibreria del barri del Raval.

Entre d'altres qüestions, la presentació ha servit per mostrar matisos importants, sobretot arran de les intervencions del públic, que no sempre han estat precisament coincidents amb les dels autors, bàsicament homes de més de 60 anys i històrics pensadors llibertaris. Corsino Vela, per exemple, ha interpretat el procés sobiranista fonamentalment com una "confrontació entre dues elits gestores" que representen "el nacionalisme espanyol" i el "nacionalisme català" i que van entrar en conflicte després de "40 anys de convivència". El pensador s'ha mostrat crític amb l'esquerra institucional, perquè al seu parer "ha anat a remolc" del programa hegemònic de l'independentisme, que situa en l'antiga Convergència i els seus hereus i, per tant, no li veu un component transformador. Per a Vela, la "política institucional és un carreró sense sortida", mentre que la democràcia no deixa de ser "una de les formes polítiques del capital" i ara invocada per "dos fronts nacionals", el que acaba generant "impotència de masses".

El filòsof Santiago López Petit ha mostrat alguns matisos respecte els seus companys i, per exemple, ha recordat que "alguns i algunes de nosaltres vam anar a votar l'1 d'octubre, quan no hi havíem anat en tota la vida". El pensador ha reflexionat que els darrers temps s'ha produït una "crisi radical de l'abstracció", que fonamentalment en resumeix en tres plans: "l'abstracció del temps, perquè de cop s'ha entrat al temps històric"; després hi ha hagut l'abstracció de l'Estat espanyol, que s'ha mostrat com un tot "absolut i tancat" i malgrat ser-ho "no es reconeix com a nacionalista"; i, finalment, l'abstracció del poble, entès com "un sol poble", ja que hi ha almenys entre l'1 i el 3 d'octubre hauria sorgit de "manera anònima i col·lectiva un espai que va més enllà de l'un som poble".

Per a López Petit, les mobilitzacions independentistes "han funcionat dins el pla del capital", perquè demanar un estat propi, "per molt republicà que sigui", no suposa "trencar amb el capital". Ara bé, considera que hi ha un moment que "esclata l'esquema", que és quan "hi ha la coincidència de les tres formes d'abstracció", i aleshores "Catalunya es converteix en un laboratori polític", bàsicament els primers dies d'octubre. "A l'hora de la veritat, l'independentisme fa un pas enrere claudicant i participa en les eleccions convocades per l'Estat espanyol", mentre que l'Estat aprofita l'article 155 per "recompondre's" i un nou nacionalisme espanyol es referma, en aquest cas a través de Ciutadans.

López Petit, però, reconeix que "malgrat tot hi ha esquerdes", perquè mai s'havia parlat tant de manera crítica de la monarquia com ara, ni mai com ara "el discurs del poder s'havia mostrat tan summament dèbil i tan summament contradictori". El filòsof ha conclòs dient que "l'objectiu de crear un estat nació a Catalunya és poc realista. El que és interessant és aprofundir en la Catalunya com a anomalia que persisteix en el temps contra les fronteres establertes". Per a ell, per a l'anarquisme seria interessant "connectar la polització del malestar social amb la conjuntura que estem vivint" i aprofitar-la per impulsar qüestions com l'autoorganització. El filòsof també ha posat èmfasi en la necessitat de com construir contrapoder.

"Vivim en un estat feixista"

Tomás Ibáñez ha manifestat que hi ha diversos arguments perquè el moviment llibertari s'involucri al "laberint català": "la possibilitat d'obrir esquerdes, de desbordament, de teixir complicitats, de debilitar l'Estat o d'obrir un procés constituent des de baix". Alhora, considera que no hi ha "res a perdre" si es proclamés una república catalana. Com a contrapartida, però, ha opinat que participar al moviment sobiranista implica enfortir el "nacionalisme català", que és qui segons ell lidera l'independentista, i aquest "no resta força al nacionalisme espanyol, sinó que el potencia", de manera que "estaríem enfortint dos nacionalismes, el que és incongruent per a un llibertari". A més a més, el pensador creu que "involucrar-nos al conflicte és ajudar a promoure unes estructures que seran tan repressives com les que es volen substituir".

"Viure i lluitar, des de l'anarquisme, en un estat espanyol o en un estat català no suposa diferències importants. El dilema important era defensar, als carrers, l'u d'octubre o quedar-se a casa", ha afegit. Ara el dilema seria participar o no als CDR, una opció que ha deixat clar que no comparteix perquè considera que fallen en la seva composició política, en el seu grau real d'autonomia i en el fet que els seus objectius no siguin prou compatibles amb els valors llibertaris. Per a Ibánez, en certa manera a Catalunya la qüestió nacional ha tapat el "malestar social". Finalment, per a Miquel Amorós l'actual democràcia, "la forma política que té el capital", es caracteritza per impulsar unes lleis que "no donen llibertat, sinó que més aviat la restringeixen". L'historiador i teòric anarquista ha sentenciat que "vivim en un estat feixista", alhora que s'ha mostrat convençut que "l'estat que volen fer [els independentistes] no crec que sigui menys autoritari" que l'espanyol.