La creació del Lluçanès torna a escena: com ha evolucionat el mapa comarcal de Catalunya?

Set anys i mig després de la celebració de la consulta en què va imposar-se el "sí", la creació de la comarca del Lluçanès torna a estar damunt la taula. Si més no, aquesta és la intenció del Govern. La setmana passada, el secretari de Governs Locals i Relacions amb l'Aran de la Generalitat, David Rodríguez, va reunir-se amb alcaldes d'aquest territori i va comprometre's a estudiar quina és la millor fórmula per fer realitat la comarca, amb l'objectiu que es constitueixi com a tal abans de les eleccions municipals del 28 de maig.

Si es materialitzaria seria la comarca número 43 de Catalunya i comportaria el primer canvi en la seva divisió territorial des que l'abril del 2015 el Parlament va aprovar definitivament la creació del Moianès. El gruix de comarques, però, tenen força més anys com a estructura político-administrativa. Repassem com han evolucionat.

Tot i que se'n troben referències anteriors, el concepte de comarca no es generalitza a nivell polític a Catalunya fins a la darreria del segle XIX, dècades abans que s'arribin a materialitzar. El catalanisme de l'època, de fet, defensava l'articulació del territori en comarques, alhora que rebutjava la divisió provincial, imposada per l'Estat espanyol des dels anys 30 d'aquell segle. A partir d'aleshores s'aniran fent diverses propostes de divisió comarcal de Catalunya, que no es convertiran en realitat fins a la II República.

La divisió comarcal de 1936

L'octubre de 1931, la Generalitat va crear la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya, presidida pel conseller de Cultura, Ventura Gassol, i amb el geògraf Pau Vila com a vicepresident i persona clau. La tensió política del moment -entre d'altres coses, el Govern de la Generalitat va estar suspès entre l'octubre del 1934 i el febrer del 1936- van endarrerir la culminació dels treballs i, sobretot, l'aprovació de la llei que fixés la nova divisió territorial de Catalunya.

Finalment, el Govern -que presidia Lluis Companys- la va aprovar per decret l'agost de 1936, ja en plena guerra civil. Catalunya passava a estar dividida en 38 comarques. Totes es mantenen en l'actualitat, si bé algunes han patit canvis des d'aleshores, amb municipis que passaven a integrar-se a d'altres comarques o, directament, amb la creació de noves a partir de la divisió d'una de les existents. El mapa va tenir com a principal impulsor Pau Vila. La nova estructura, però, tindria una vida curta, ja que l'arribada de la dictadura franquista n'implicaria la liquidació. Haurien de passar gairebé cinc dècades perquè el mapa es recuperés.

La recuperació de les comarques i els primers canvis

No seria fins el 1987, durant el segon mandat de la Generalitat restablerta i sota la presidència de Jordi Pujol, que es recuperaria el mapa comarcal dissenyat per Pau Vila. Seria a través de la Llei 22/1987, aprovada el 16 de desembre d'aquell any, que establia la divisió i l'organització comarcals de Catalunya i definia l'elecció dels representants als consells comarcals. Només tres mesos més tard, però, s'aprovarien canvis, amb la creació de tres noves comarques: el Pla de l'Estany, el Pla d'Urgell i l'Alta Ribagorça.

El 1988 es va aprovar la creació del Pla de l'Estany, el Pla d'Urgell i l'Alta Ribagorça

El Pla de l'Estany implicava l'escissió d'11 municipis del Gironès i situava Banyoles com a capital. El Pla d'Urgell va agrupar 16 localitats, que prèviament es repartien entre el Segrià, l'Urgell, la Noguera i les Garrigues. I l'Alta Ribagorça compta només amb tres municipis -que agrupen desenes de petits nuclis-, que són el Pont de Suert -la capital-, la Vall de Boí i Vilaller. Fins aleshores formaven part del Pallars Jussà.

Dos anys després, el 1990, es portarien a terme alguns reajustaments, amb una vintena de municipis que canviarien de comarca. Així, per exemple, Sant Just Desvern va deixar el Barcelonès per passar al Baix Llobregat, Alfarràs canviava la Noguera pel Segrià, Caldes de Montbui s'integrava al Vallès Oriental des de l'Occidental, Sant Jaume d'Enveja s'integrava al Montsià des del Baix Ebre i Montesquiu, Sant Quirze de Besora, Sant Jaume de Besora i Vidrà van deixar de formar part del Ripollès per sumar-se a Osona.

2015: les consultes del Moianès i el Lluçanès

Hauria de passar més d'un quart de segle, però, fins que es creés una nova comarca, que va ser el Moianès. Els primers anys del segle XXI havien reactivitat la demanda per articular-la com a realitat político-administrativa, amb la ratificació de diversos plens municipals. No va ser, però, fins el 22 de març de 2015 que es van consultar la ciutadania a través d'una consulta no vinculant. El "sí" a la creació del Moianès va imposar-se als 10 municipis, amb un total del 80,44% dels sufragis, i només a Santa Maria d'Oló i Collsuspina els resultats van ser ajustats.

El 15 d'abril d'aquell any el Parlament va aprovar la creació de la comarca del Moianès, que seria una realitat dues setmanes més tard. L'Estany, Moià, Santa Maria d'Oló, Calders i Monistrol de Calders abans formaven part del Bages; Granera, Castellterçol, Sant Quirze Safaja i Castellcir, del Vallès Oriental; i Collsuspina, d'Osona. Actualment, la comarca suma gairebé 14.500 habitants.

Els habitants del Lluçanès van votar en una consulta com els del Moianès el 26 de juliol del mateix 2015. En aquella ocasió, però, els resultats no van ser tan clars. Globalment el "sí" a la creació de la comarca va imposar-se amb el 70,7% dels vots, però en 5 dels 13 municipis –Sant Boi de Lluçanès, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau, Sant Feliu Sasserra i Santa Maria de Merlès- va guanyar el "no". En tot cas, el "sí" complia els requisits fixats, perquè la participació va superar el 35% -va ser del 55,16%- i s'havia imposat en més de la meitat de les localitats.

Ara bé, gairebé vuit anys després, la comarca encara no és una realitat. Si finalment es materialitza, sumarà 13 localitats, provinents d'Osona, el Berguedà i el Bages, que acumulen gairebé 8.000 habitants, el que la convertiria en la tercera menys poblada de Catalunya, només per davant de l'Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà.

Propostes que no s'han executat

A les darreres dècades hi ha hagut diverses propostes per portar a terme canvis més profunds en el mapa comarcal català. Així, per exemple, l'any 2000 va donar-se a conèixer l'Informe Roca, en què un equip dirigit per l'exsecretari general de CDC Miquel Roca proposava la creació del Moianès -materialitzada el 2015-, la Vall de Camprodon, la Selva Marítima -amb capital a Blanes-, l'Alta Segarra -amb Calaf de capital-, el Segre Mitjà -amb Ponts de nucli principal- i partir del Baix Llobregat, amb la creació del Baix Llobregat Nord, que tindria Martorell de capital.

Tres anys després, Jesús Burgueño -que formava part de l'equip de l'Informe Roca- hi afegia també les comarques del Lluçanès, la Vall de Ribes, la Ribera de Sió (Agramunt de capital), la Baixa Segarra (Santa Coloma de Queralt) i el Baix Montseny (Sant Celoni). En tots els casos responen a realitats territorials i una certa demanda, si bé el grau canvia molt en cada un, però amb les excepcions del Moianès i, sembla, el Lluçanès semblen molt lluny d'esdevenir un òrgan polític i administratiu.