"La covid no m’ha matat l’àvia, però el confinament me l’ha pres"

Les residències de gent gran van estar en l’ull de l’huracà durant els primers mesos de la pandèmia. El nombre de morts es va disparar per sobre de la mitjana i va comportar una gran alarma social: en l'actualitat, la meitat de morts per coronavirus a Catalunya són persones grans que vivien en aquests centres. La situació fins i tot va obligar a reestructurar el sistema organitzatiu de la Generalitat i les competències del departament de Treball, Afers Socials i Famílies al de Salut. Però des de fa mesos, tot i haver residències afectades pel coronavirus, la situació sembla controlada i les residències han desaparegut del focus mediàtic. Però les restriccions que ha calgut fer per aconseguir-ho generen queixes i crítiques de les famílies. Les residències viuen en un difícil equilibri entre evitar una situació dantesca com la de la primavera passada i el dret dels avis i àvies a una vida de qualitat i la necessitat emocional de rebre les visites de les famílies.

El nou Pla garanteix una visita a la setmana, independentment de la situació epidemiològica

L’àvia d’en Joan Pol Alcaraz viu a una residència de Barcelona. Des del març, la seva família pot comptar amb els dits d’una mà els cops que l’ha vista. "El coronavirus no m’ha matat la meva àvia a la residència, però el confinament me l’ha pres", afirma el jove. Fa pocs dies l’ha pogut visitar per primer cop des del juliol, quan, poques setmanes després que aquests centres reobrissin, a Barcelona i bona part de l’àrea metropolitana van tornar a tancar degut als rebrots.

La Cecília Capdevila, que té 97 anys, està molt trista i se sent molt sola, explica el seu nét. Té el cap bé, però pràcticament no hi veu ni hi sent. Això fa que mantenir la distància sigui difícil, i converteix les videotrucades en impossibles. "Es diu que es pot anar a veure la gent gran, però alerta amb les condicions. No arreglen el tema de la companyia", critica Alcaraz.

Salut ha posat en marxa les darreres setmanes un nou Pla sectorial per gestionar l’afectació del coronavirus a les residències. Rafael Ruiz, director estratègic d’Atenció Primària del Departament de Salut, explica que s’hi arriba després d’un protocol anterior "bastant estricte" de cara a assegurar que els residents no es contagiessin. El nou Pla garanteix, almenys, una visita a la setmana, independentment de la situació epidemiològica del territori, i permet les sortides a l’exterior, tot i que sempre sota fortes mesures de seguretat.

Actualment la taxa de residents contagiats és amb prou feines del 0,6% del total, que es tradueix en uns 300 positius, quan al juliol eren 15.150. "Intentem ser el màxim de permissius que ens permet la situació de pandèmia. Malauradament, no podem anar al que teníem abans", lamenta Ruiz.

Actualment la taxa de residents contagiats és amb prou feines del 0,6% del total

Dificultats per comunicar-se

Les primeres visites després del confinament van ser dures per Alcaraz. "Vam veure que [l’àvia] seguia bé del cap però que ho havia passat, i ho seguia passant, molt malament. Plorant, deia que era terrible, que estava sola", apunta. "Ahir hi vaig poder anar, i vam estar parlant. Segueix donant conversa. Segueix sent una persona que pot aportar coses en aquesta vida. Podria estar parlant tot el dia amb gent i fent coses, i no pot".

El cas d’en Joan Pol Alcaraz no és únic. Són moltes les famílies que han expressat malestar per la regulació actual de les visites. Maria José Carcelén és la portaveu de la Coordinadora Residències 5+1, que ha presentat un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el Pla sectorial perquè "vulnera els drets dels residents". Carcelén assenyala que, sense estat d’alarma, "no es poden restringir els moviments, no et poden confinar a casa teva i impedir-te sortir al carrer. Però per la gent gran, tot serveix. No són ciutadans de ple dret".

Carcelén té la mare en una residència, una de les més afectades pel virus al principi de la pandèmia. "Ho ha portat molt malament, van morir moltes persones. Soles, aïllades", diu. La portaveu explica que hi ha moltes persones que encara no han pogut veure els seus familiars i apunta que això depèn dels centres, gestionats per diferents entitats o empreses, que "decideixen com volen".

La Coordinadora Residències 5+1 ha portat el Pla als tribunals perquè “vulnera els drets dels residents”

La portaveu explica que, en part degut a la manca de personal, les famílies estaven molt inserides en el dia a dia de les residències. Feien torns per donar el menjar als familiars, per exemple. Ara això és impossible. "No poden llançar la clau al mar fins que hi hagi vacuna. Temps és el que no tenen", recorda. La plataforma defensa que amb més mesures de seguretat es podrien obrir més els centres, i lamenta no trobar resposta per part de l’Administració. "La Generalitat només escolta entitats i patronal. Volem parlar i que ens tinguin en compte. Estan fent uns protocols a mida de les empreses", critica.

"Estem preparats"

A aquesta situació s’hi arriba després d’uns mesos molt durs a les residències, especialment durant el març i l’abril. A dia d’avui, la meitat de morts per coronavirus a Catalunya són persones grans que vivien en aquests centres; un total de 6.562. A Catalunya hi ha 1.703 centres d’aquest tipus, amb més de 60.000 residents.

Ruiz fa un repàs de les mesures que s’han pres perquè no es torni a repetir una situació com la del març. Destaca l’actuació sobre els professionals, amb formació i proveïment de material de protecció, a més dels cribratges periòdics. Actualment, hi ha prou Equips de Protecció Individual (EPI) a cada residència, a més d’un stock centralitzat, i es calcula que en podrien fer ús fins a quatre mesos, segons Ruiz. També s’han pres mesures sobre les infraestructures, per poder garantir l’aïllament dels casos positius en cada centre. Això ha permès la classificació de les residències en tres colors: verd, quan no hi ha casos de Covid-19 i els espais estan preparats per si se’n detecten; groc, quan hi ha casos però degudament aïllats; i vermell, quan el brot s’ha descontrolat i no es pot garantir la sectorització.

"Estem preparats per una tardor difícil. Catalunya ha fet els deures, tant des de la Generalitat com des dels propis centres. Però això té uns costos: ens hem tancat molt". La presidenta de la patronal de l’àmbit residencial, Cinta Pascual, reconeix que "no veure els familiars té un cost elevat". Tot i així, apunta que això ja s’ha revertit, perquè els residents poden passejar i les famílies se’ls poden endur per passar el dia fora. "És un risc que hem d’assumir", explica. "No podem fer més del que estem fent", afirma.

Els sindicats assenyalen que la manca d’un model públic de gestió ha passat factura

Des dels sindicats recolzen en part aquesta posició. Clara García, responsable de residències de gent gran de la Unió General de Treballadors (UGT), afirma que "està tot molt après" de cara a què no es repeteixi una situació com la del març. La sindicalista explica que, abans de la Covid-19, les famílies entraven i sortien quan volien, i tenien accés a les habitacions, cosa que ara no és possible. "Com abans no és; fins que no estigui tot controlat i el virus eradicat, no ho serà", adverteix. "Les famílies volen tornar al que era abans, però no es podrà", reconeix.

Israel Álvarez, impulsor de Residències en Lluita i sindicalista de la Confederació General del Treball (CGT), és més crític. Defensa que es podrien flexibilitzar les condicions de les visites, per exemple, amb EPI pels familiars. "Això comença a semblar un règim penitenciari. La soledat mata", afirma contundent.

Un equilibri "complicat"

Les residències reconeixen que "és complicat trobar l’equilibri" entre el benefici emocional dels residents i el risc de contagi. El centre de Lepant Residencial, al barri del Guinardó, fa setmanes que "està més obert". Cristina Mateu, psicòloga de la residència, avisa que "s’ha d’anar amb compte". "Sortir d’aquí és un risc i s’ha de fer tot paulatinament". Mateu reconeix que les famílies "pateixen" però també apunta que s’han anat reprenent les activitats i els residents cada vegada poden fer més coses junts.

Per les famílies, però, això no és suficient. "Em sap molt de greu que una persona de 97 anys, que ha viscut la guerra i la postguerra i ho ha passat molt malament durant tota la vida, hagi de passar els seus últims dies d’aquesta forma", lamenta Alcaraz. "Els estem donant un final de vida que no voldríem per ningú. És un tema de drets humans", conclou Carcelén.