El comiat de Serrat: 'Arriba en mi calle se acabó la fiesta'

En un tombant del camí que puja per Montjuïc, a l'ombra de l'Estadi Olímpic Lluís Companys, el Palau Sant Jordi esperava expectant sabent que tocava festa. Nit gran, ni més ni menys que la retirada dels escenaris de Joan Manuel Serrat (Barcelona, 1943) aquest 23 de desembre del 2022. Hi havia gent des d'hores abans de l'inici del concert als voltants del Palau, que s'anava omplint solemnement fins a la bandera.

"Proclamo el meu comiat per voluntat pròpia", advertia el cantautor, a l'inici d'un xou ple d'afecte mutu públic-artista-públic

"Proclamo el meu comiat per voluntat pròpia", advertia el cantautor, a l'inici d'un xou ple d'afecte mutu públic-artista-públic de principi a fi. I és que els sentiments van ser "contradictoris" durant tota la nit, com reconeixia 'el noi del Poble-sec' des de les taules. Això era una festa, així ho desitjava Serrat, "m'ho vull passar de collons", però, no obstant, no va poder dissimular l'emoció quan l'auditori li tornava les gràcies per la seva carrera, per tants anys, des del 1965 fins aquest mateix divendres. O quan a la recta final de l'espectacle agraïa "la vida, la família, els meus pares, els meus germans, els meus nebots, la meva dona i companya, els meus fills, filla i néts".

I és que sembla mentida, però ja està, ja podem anar baixant la pendent, que arriba en mi calle se acabó la fiesta. El que tantes gires ha donat pel món, Espanya, Europa, Amèrica Llatina, Nova York, escollia com a punt final el Palau que dista escassos dos quilòmetres de la casa que el va veure néixer al Poble-sec, al vessant de la muntanya de Montjuïc, des d'on es contempla el blau del Mediterrani.

Quan va sonar Mediterrani, per cert, el pavelló es va trencar, també amb Per a la llibertat, Paraules d'amor o Cantares, aquestes dues últimes entonades a ple pulmó des de les butaques, així ho va reclamar el mateix Serrat: "Vostès també voldran cantar". Tot i això, el concert va començar amb Temps era temps, Cançó de bressol i El carrusel del Furo, per anar entrant en matèria, ja que es tractava de passejar per una carrera musical de més de cinc dècades. El compàs de Festa el va marcar el públic de principi a fi amb les seves mans. I és que, no sobra repetir-ho, això era una festa per voluntat de l'amfitrió, malgrat les llàgrimes dissimulades de més d'una persona.

De la grandíssima rellevància que les seves composicions tenen per a la història de la cançó catalana i espanyola, no se'n pot afegir gaire més. De la intrèpida capacitat de posar veu a poemes d'autors de la talla d'Antonio Machado o Miguel Hernández (les Nanas de la Cebolla que va cantar aquest divendres va posar la pell de gallina a les gairebé 20.000 persones presents a Montjuïc), tampoc. De la seva personalitat com a cantant, ja ho va escriure Joaquín Sabina: "El meu cosí el nano, quan canta, li tremola el cor a la gola".

I, tanmateix, encara cal afegir una mica més. Després del seu darrer concert, cal fer el dol, a més, per la pèrdua de l'intèrpret, de l'amo de l'escenari, del còmic, de l'actor. La destresa amb què el barceloní es mou sobre les taules, juga i fa broma amb el públic i interpreta també corporalment, malgrat la seva edat, les cançons, només pot ser escola d'artistes. I les mans, com mou les mans quan canta, quant transmet amb els gestos.

Aquest divendres no es va voler perdre l'últim ball de Serrat el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, que va estar acompanyat per la plana major del PSC i alguns dels seus ministres de l'Executiu. També va ser al Palau l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Dijous, va fer el mateix el president de la Generalitat, Pere Aragonès. I és que Serrat té un altre do, la de generar consensos al voltant de la seva figura. Se'n va un home de consensos en un moment en què aquests brillen per la seva absència.

Una guitarra, amb aquesta cançó tancava Serrat el seu comiat. El cercle que es tanca, ja que aquesta va ser la seva primera cançó, datada en un homònim LP cap al 1965. Amb només una guitarra va cantar l'última, tal com va començar la seva carrera als escenaris. Un tamboret, una guitarra i ell. I així va marxar, recollint el tamboret, sostenint la guitarra i caminant cap al teló de fons fins a desaparèixer. Va tornar, a recollir els darrers aplaudiments, una tancada ovació, lluïa camisa negra, com de costum.

I milers de persones van baixar la pujada de Montjuïc. A dalt s'ha acabat la festa. El trobarem molt a faltar.