Entrevista a Irene Cordón"Com els faraons, Trump i Musk són homes amb un ego desbocat que coneixen molt bé les dinàmiques de poder"

Què tenen en comú els faraons egipcis amb els governants autòcrates actuals i amb els multimilionaris empresaris tecnològics, com Elon Musk o Mark Zuckerberg, que podem considerar els principals exponents de la tecnocasta? La resposta la trobareu a Faraons de Silicon Valley (Ara Llibres), l'assaig sobre la naturalesa del poder que acaba de publica Irene Cordón.   

Doctora en Arqueologia i Història Antiga, màster en Egiptologia i llicenciada en Dret, Cordón desmitifica els antics faraons, després d'estudiar-los durant 25 anys, i mostra l'enorme acumulació de poder que tenien. Així mateix, també exposa com tenien un gran control del relat, de manera que tenien clar que "la veritat no importa, no és el que és, la veritat és el que la gent creu que és". Una idea que es manté plenament vigent 3.000 anys més tard.

Al pròleg del llibre escrius sobre els faraons que "no eren déus, no eren herois, ni especials, ni millors, eren homes amb un ego desbocat. Eren, simplement, humans amb poder. I el poder -aleshores com ara- sempre té un preu". Què eren exactament?       

Homes amb un ego desbocat. No crec en una veritat absoluta, però en termes generals et diria que el faraó era el monarca que va governar l'Egipte faraònic durant 3.000 anys. No era només un simple governant o un monarca, sinó que era un intermediari entre un món diví i un món humà, perquè el poble egipci sempre va creure que el faraó era un déu a la terra. Aquesta és la premissa i és la clau. En el moment en què no només el poble, sinó fins i tot el propi faraó es creu que és un déu a la terra, ja està, pot fer el que vulgui. Com a totes les monarquies, poden haver-hi uns monarques molt poderosos i molt bons, però com que és hereditari, de tant en tant et pot aparèixer algú que no tingui aquestes dots de lideratge que calen per poder governar el país.  

Quan el propi faraó es creu que és un déu a la terra, ja està, pot fer el que vulgui    

Governar, governar, sabem que en veritat el faraó no governava. El que era necessari és que existissin, són un símbol. S'han d'asseure al tron, i després no et preocupis, perquè segur que tenien un equip de govern, estan rodejats d'una burocràcia masculina, que els ajudaven a governar. Si entenem això, podem comprendre per què hi ha faraons que van pujar al tron amb quatre anys. És clar que una criatura de quatre anys no pot governar un país, però la seva feina és ser aquest símbol. És un arquetip, és la idea que tenim un faraó, i que és com un putxinel·li i és igual qui l'estigui ocupant. És igual que sigui una criatura petita, una persona amb una edat molt avançada, una persona grassa o prima i, fins i tot, puntualment, alguna dona, perquè el que importa és el símbol, aquesta institució que s'ha de mantenir intacta, i perdurar aquest relat perquè la gent pugui obeir les ordres que venen des de la cort.

Fa molts anys que estudies l'antic Egipte, per què calia desmitificar els faraons?

Al final el llibre és una opinió personal i el que volia era convidar que fos una reflexió moral, filosòfica, sociopolítica, ... Dono la meva opinió, però no vinc del no res, el meu discurs es recolza en 25 anys de professió. Jo vaig començar emmirallada amb els faraons. M'encanta la història antiga, però de cop i volta entres a estudiar la història faraònica i dius "hòstia, però qui són aquests?". Havia estudiat els emperadors, els pobles grecs, Mesopotàmia, però quan arribo a Egipte allò ja dic que és bestial, perquè és molt diferent de la nostra cultura i quedo bastant emmirallada. 

Però a mesura d'anar-los coneixent tant, ja dic que a mi no m'enganyen, perquè no deixen de ser homes de carn i ossos com nosaltres, amb un ego desbocat. Imparteixo moltes conferències i classes, i me n'adono les preguntes que em formula el públic en general sempre són les mateixes i van dirigides cap a aquesta admiració desmesurada cap als faraons, com si fossin encara déus. Llavors vaig dir prou, hem de trencar d'una vegada per totes amb això, perquè anem en la línia incorrecta.

 S'ha de desmuntar el relat que ha fet Hollywood dels faraons  

S'ha de desmuntar el relat que n'ha fet Hollywood, fins i tot el que ells ens havien muntat. Perquè nosaltres estem aquí per fer història. I la història, que és necessària estudiar-la per comprendre el present i el futur, a mi em diu que aquests tios no eren déus. I, per tant, els puc admirar, però no idolatrar. Són dues coses totalment diferents. L'admiració implica reconèixer les capacitats que té una persona, fins i tot en lideratge. Idolatrar vol dir que no qüestiones aquella persona. Jo els qüestiono, puc admirar una persona i criticar-la. I això és el que vull fer, fins i tot amb aquests grans Ramsès o Kheops.

Tot i que fossin un símbol, no deixaven de ser una figura que concentraven tot el poder, legislatiu, executiu, judicial, religiós, militar. Això és molt perillós. 

Aquesta és l'autèntica por. Ens ve aquesta imatge de Hollywood que ens mostra el faraó com un salvador. Aquestes figures tan potents, digue-li faraó d'aleshores com d'ara, sempre se'ns presenten com els herois de la pel·lícula, com una gent innovadora, com per exemple Elon Musk, com si fos un salvador. Però quan ho analitzes has de recordar que la cosa més perillosa del món és que una persona sostingui tot el poder executiu, legislatiu, judicial, religiós i militar. Que és necessari un contrapoder, i que per alguna cosa avui en dia tenim la divisió de poders. La cosa més perillosa del món és aquesta però, en canvi, i no només per a l'antic Egipte, la gent vol sempre recordar o pensar que aquestes figures històriques, l'Alexandre el Gran, els faraons, eren els bons que volen salvar el poble. Si no els importava ni una merda el poble, els era absolutament igual. El que hem de fer és això, cada vegada que vegis una persona que té tant poder, recorda que no fa gaire aquí vam tenir també una dictadura, i que encara n'estem pagant les conseqüències.      

Als faraons no els importava una merda el poble, els era absolutament igual

Estem en un moment en què, malauradament, guanyen pes els discursos que defensen la necessitat d'un líder autoritari. 

La història es repeteix, aquest és el problema. Alguna cosa estem fent molt malament, perquè no hi posem fil a l'agulla. De fet, a la part final del llibre, dic que som nosaltres els responsables d'això, no els estic culpant a ells a títol individual, Són personatges singulars. Al Trump mateix, que tant el critiquem, l'han votat més de 70 milions de persones, alguna cosa passa. És capaç de vendre un relat que més de 70 milions de persones se l'està creient. A mi no m'enganyarà, però és perillosíssim. I està pujant. Les dretes estan pujant, i és molt perillós. Per tant, què hem fet malament? És que no n'aprenem, només cal que tiris enrere aquests 3.000, 4.000 o 5.000 anys i t'adones que la història es repeteix. Però és que es repeteix cap a malament. L'Eudald Carbonell ho diu. Jo no sé la solució, però l'únic que sé és que la societat tenim molt més poder del que ens imaginem.

 La història es repeteix, però es repeteix cap a malament  

Deies que és important conèixer la història també per comprendre el present i el futur. No sé si tens la sensació que, ni que sigui parcialment, això que està passant es deu al desconeixement de la història?

De debò que és clau. Realment no sé què està passant, però és veritat que està pujant de nou tot això, aquesta necessitat de líder, potser és propi del ser humà, que necessitem emmirallar-nos amb persones. I el que dic sempre és "compte, siguem crítics". No perdis mai l'esperit crític amb res ni amb ningú. I compte amb aquestes figures singulars, perquè fan molta por. Hitler també va sortir de les urnes, en un moment determinat de la història. Són perillosos perquè són capaços de fer-te creure en alguna cosa i bellugar masses. 

Jo he cregut en un altre discurs, l'1 d'octubre. Me'l vaig creure, vaig sortir al carrer, però ens han fallat. I ara ho miro en perspectiva i dic, "vam ser imbècils". Em sento així. Potser també hem fallat nosaltres en creure que els líders ens podien treure d'això. Cal alguna cosa més. Per tant, ens hem de posar molt més durs i ser molt més crítics.

Tornant als farons, hi havia alguna contrapoder a la seva figura?

Els contrapoders són necessaris. A l'antic Egipte n'hi ha, per sort, i era el sacerdoci. També fomentat pel cinema i la novel·la històrica, se'ns presenta sempre com una institució molt gris, molt cobdiciosa, que només vol el poder. I no és cert. Jo dono gràcies que a l'antic Egipte existís el sacerdoci. I per cert, el clergat estava format per homes i dones, aquí ens passen pel davant. Aquest contrapoder va ser molt necessari i realment va anar molt bé, perquè amb una concentració de poder tan absoluta en una única persona estic convençudíssima que van haver-hi abusos i en tenim algun exemple, com Akhenaton.  Llavors, era necessari un sacerdoci que, de tant en tant, el frenés. Això no vol dir que ells no fossin també cobdiciosos, volguessin les seves terres, les seves donacions, el seu poder,... Però no ho hem de veure com a quelcom dolent, "és que volen tot el poder", perquè el poder el té un.   

 Els contrapoders són necessaris. A l'antic Egipte n'hi ha, per sort, i era el sacerdoci    

Aquest sacerdoci, que vull pensar que està format per homes i dones intel·ligents, o si més no, formats, perquè la cultura es troba sempre als temples, veuen qui tenen de líder, veuen un nano que potser serà dèbil de personalitat, i l'han d'ajudar fins i tot a governar. Llavors, trobo que és molt bo que existeixi aquest contrapoder. Per tant, aquest sacerdoci, me'l miro d'una altra manera i dic menys mal que vau existir. Perquè, d'entrada, m'heu donat 3.000 anys d'història i sense ells probablement s'hauria acabat abans.

L'estructura del poder que envoltava el faraó estava copada absolutament per homes. Era una societat patriarcal al 100%, però malgrat tot crec que hi ha documentades cinc dones faraó. Com ho van aconseguir?

Més que el "però", és "i malgrat tot", perquè corrobora que és patriarcal. En 3.000 anys d'història, només cinc dones, són l'excepció. Són casos excepcionals que arriben i, quan els estudies cas per cas, te n'adones que hi ha un buit de poder en aquell moment, que ha de ser ocupat per algun personatge. En aquell moment apareix una dona forta, perquè, evidentment, havien de ser terriblement intel·ligents i amb una personalitat molt forta per sobresortir en un món d'homes, que és recolzada per un grup d'homes, que l'accepta i l'ajuda a què pugui governar.   

Les dones que van ser faraó van tenir un rol masculí, no van canviar res

Però és el que comentàvem, com que és igual que faraó d'Egipte sigui una criatura o una persona d'edat avançada, no importa que puntualment hi arribés alguna dona, perquè l'únic que has de fer és continuar amb el rol masculí i ser el símbol. Elles van ser prou intel·ligents per fer-ho. O sigui, tenen un ego brutal, com tots els altres, eh? Jo, com a dona, les critico, perquè dic que era el moment de poder canviar les coses. Però no et va importar, l'únic que volies era ser aquest símbol, jugar a ser faraó, però no va canviar absolutament res. Tenies a les teves mans tot el poder per aprovar un decret i que, de cop i volta, a les donen els permetem que puguin ser visirs, artistes, pintores, escultores, tot això estava vetat a la dona. I no ho van fer. Per tant, segueixen jugant amb un rol d'homes. Per això quan algú em diu que la dona podia ser faraó dic que no, que era l'home qui ho era, però puntualment hi va arribar alguna i a ells els hi va anar de conya, perquè diuen que sí que tenien dones. Però dius, perdona, no hi ha paritat, per tant, no em vinguis amb hòsties.

També mostres com l'antic poble egipci era absolutament xenòfob, obsessionat amb la seva identitat i amb l'exclusió de tot el que no encaixava dintre els seus cànons. Aquesta és una narrativa molt vigent. 

Més que dir que era un poble xenòfob, direm que hi ha gent que ho és, Però és que jo crec que el ser humà ho és, fixa't que discriminem pel color de la pell, discriminem pel gènere, com no hem de discriminar també pel tema de la territorialitat? Això és perillosíssim. En aquestes ànsies de poder has de crear un enemic, i aquest enemic sempre és l'altre, ha de ser diferent.

Tenim documentat un faraó que la gent no coneix, que es diu Seqenenre-Taa II, que és evident que va fer una cosa que malauradament ens sona molt actual. Tenim un moment en què a Egipte podríem dir que hi ha una guerra civil, que és el nord contra el sud. El sud sí o sí vol apoderar-se de tot el poder. Els del sud, amb Seqenenre-Taa II, que per dir-ho així té vuit cognoms egipcis, utilitzaran una arma molt perillosa. I és crear un discurs nacionalista com no s'havia fet mai i dir que, evidentment, els egipcis han d'estar orgullosos de ser el que són, que fins i tot són superiors a la resta. I que els hicses, que són els que controlen el nord, en canvi, venen de fora, tot i que fa una pila d'anys que estan assentats allà, portaven més de 400 anys i estan totalment egiptitzats. Parlaven l'egipci antic, adoraven les divinitats egípcies, escrivien en jeroglífics,... I, segurament, de color de pell eren diferents. Sabem que Seqenenre-Taa II era negre, mentre que aquesta gent venia del Pròxim Orient i, per tant, eren més caucàsics, no tan foscos de pell.

Seqenenre-Taa II és capaç de crear un discurs dient no accepta l'alteritat, són gent perillosa i ens estan fotent els llocs de treball, cal fer-hi alguna cosa, evidentment utilitzarem les armes i cal expulsar-los i ho aconsegueixen. I què està passant actualment als Estats Units? Als llatins els veus d'una hora lluny que ho són, encara que tinguin un americà impecable i perfecte i que hagin nascut allà, però els assenyalen, tenen una etiqueta a sobre.

Aquesta narrativa de la por que 3.000 o 4.000 anys després de l'antic Egipte no hem extirpat. 

I Seqenenre-Taa II oblida o no vol dir totes les coses bones que van portar quan van venir cap aquí, perquè evidentment visca l'alteritat, perquè això fa que creixis tu com a persona, com a estructura, com a poble, com a tot, i sumes, l'únic que fas és sumar. No diu tot el que havien portat els hicses, que era el cavall, el carro de combat, l'arc compost, o sigui, unes armes que després Egipte les utilitzarà per combatre contra els enemics, i tothom oblida que això ho van portar els hicses. O, fins i tot, el tratge plisat, una moda nova, i els va encantar.   

Trump fa com el faraó Seqenenre-Taa II: utilitza un discurs d'odi per crear un enemic

Oblida totes aquestes coses que van portar, simplement crea aquest discurs d'odi. Ho dic al llibre, tu pots dir una cosa que no t'agradi, és lícit, socialment serà acceptable o no, però no pots passar les línies, perquè una cosa és opinar, i l'altra és crear el discurs d'odi, això és el perillós. Quan escolto Trump dient que es mengen gossos pel carrer, que ens estan fotent els llocs de treball, la construcció del mur, dius hòstia, és que no ha canviat res, està creant l'enemic, i s'ho creuen.

A banda d'aquesta narrativa de la por, traces altres similituds entre Trump i els antics faraons i el connectes amb Ramsès II, que va governar gairebé 70 anys. Quins altres trets en comú té amb els faraons?      

El Trump el faria molt amb el Seqenenre-Taa II, amb aquest discurs de crear un enemic, que ell sobretot s'ha centrat en els llatinoamericans. Ramses II és un perla i com que va governar tants anys, crec que el podries comparar amb qualsevol, però amb un Putin està cantat. Perquè hi ha unes guerres i cap dels dos pot tornar dient que soc el vencedor absolut. Però sempre hauran de dir que han guanyat alguna cosa. I Trump va sortir fa uns dies, amb el llibre ja publicat, dient que ha guanyat tres guerres, de quina guerra m'estàs parlant? Clar, a mi no me la fotrà i a tu tampoc, però als 70 milions [que l'han votat], sí. Doncs això és el mateix.  

La importància del relat, no?

És que és la clau de tot. Els egipcis ho sabien molt bé i per això van durar 3.000 anys. A mi m'obsessionava, què coi heu fet per haver durat tant de temps? Alguna cosa bona van fer si van durar tant. Llavors, quan comences a mirar i dius, sou els grans constructors de relats, perquè la veritat no importa, no és el que és, la veritat és el que la gent creu que és. Si tu ets capaç de dominar aquest relat, ja està. Potser em diràs que a l'antic Egipte el 90% eren camperoles i camperoles, el 99% no sabia llegir i escriure, però si dia d'avui utilitzen el mateix vocabulari que tu i jo no entenem. Jo sé llegir i escriure, però no sé interpretar aquests números que venen la tecnocasta, aleshores he de fer a algú i me l'he de creure, quan no me'l vull creure perquè m'està dient, mira o invertim en això, militar o el que sigui, o ens anem tots a la puta merda. I no ho puc qüestionar perquè no domino el seu vocabulari.

Els antics egipcis són els grans constructors de relats, perquè la veritat no importa

Sé llegir i escriure, però no sé llegir tot el vocabulari tecnològic. Llavors aquí tinc un problema, perquè ens estan fent exactament el mateix, dominar el relat, el discurs. Amb els que surten a l'urna ho tenim molt fàcil, perquè el que hem de fer és ser crítics i saber a qui votem. El problema és la tecnocasta, que no es vota. Al Trump l'han votat, ha sortit de les urnes, però un Musk, que no ha sortit de les urnes, és capaç de fer una afirmació que pugui alterar les borses de tot arreu, a nivell planetari. O quants treballadors treballen per ell? I li importa una merda aquesta gent.

També tenim les campanyes de desinformació electoral que ha fet Meta, del Mark Zuckerberg.       

Tot! I tampoc ha sortit de les urnes. Terror amb el Zuckerberg, amb el Musk, amb tots aquests, aquesta tecnocasta que està utilitzant aquest vocabulari que no entenc, perquè soc analfabeta.      

Un altre faraó al qual dediques força espai al llibre és Akhenaton, que defineixes com "un fanàtic amb poder absolut" i que va ser qui va imposar la primera forma de monoteisme documentada a la història de la humanitat. Darrere hi havia la voluntat de controlar-ho tot i establir una veritat única, i aquí és on connecta amb les religions monoteistes actuals.      

Els sistemes monoteistes em fan terror. Primer, perquè són excloents, molt poc tolerants, són capaços de regular-te la teva vida, sent home has de ser un bon pare de família, sent dona, verge,... Parlen en nom d'un Déu que jo no he vist. Jo soc atea, però si m'obliguessis a fer-me d'una religió, me n'agafaria una de politeista, perquè no suporto la intolerància. Visca l'alteritat de nou i, per tant, qui soc jo per dir-te que no creguis en el déu del Nil, si s'hi ha cregut durant tants anys? O sigui, si Ramsès II ara desperta i jo li dic que ja no existeixen els faraons i tampoc existeixen els déus egipcis, li agafa un cobriment de cor i em diria que això és impossible, no s'ho creuria. Torno al relat, s'han inventat una sèrie de divinitats, però encara pitjor, només n'hi ha una i que exclou a tots els altres. I hi ets o no hi ets amb ell. Si no hi ets amb ell, quedes exclòs. Això és terrible.   

En el cas d'Akhenaton, a partir de la meva experiència personal en les classes i conferències, me n'he adonat que la gent hi està emmirallada. És el gran incomprès, és un home avançat en el seu temps. D'entrada la gent es pensa que una forma monoteista és superior a una politeista, però és absurd. És simplement creure en un únic Déu i ser un intolerant, perquè ho és. El bo del sistema politeista és que creuen en molts déus i si de cop tu els dius és que jo crec en un que es diu Zeus, doncs et diuen que quan vagin cap a Grècia li resaran, l'incorporen.

Akhenhaton és un dictador disfressat de profeta

A Akhenhaton el veig com un tio que està tocat del bolet, perillosíssim perquè té concentrats a les seves mans tots els poders, va saber que els tenia i ho aprofita per fer un canvi, un canvi que evidentment no van seguir, perquè no pots canviar la fe d'un poble així com és un dia per l'altre, simplement per un decret. És un dictador disfressat de profeta. Ve com un llibertador. De nou se'ns apareix la figura que té la veritat absoluta, evidentment ens diu que ell és el fill de Déu, un Déu que només ell hi parla i que li diu com han de ser les coses.

Expliques que un cop mor Akhenaton s'esborra el seu rastre, però no sé si creus que queda una petjada més profunda, que en part és la base de l'aparició posterior de les religions monoteistes a diversos punts del món?      

Crec que el monoteisme existia abans d'Akhenaton. Fins i tot quan estudies molt bé els faraons pots anar rastrejant i veus que el seu pare i el seu avi ja eren monoteistes. El que passa és que ell va ser molt valent, en el sentit de dir "ara que soc faraó, puc imposar coses". Crec que la creença en una única divinitat ha estat latent i en el pensament dels faraons des de feia molt de temps i que en altres cultures no cal haver begut directament d'ells. O sigui, no és la idea d'una persona i que sigui una teoria difusionista, sinó que això s'ha donat arreu del planeta que sense contactes [amb altres cultures] de cop i volta creuen en una única divinitat. Sí que és ben cert que en un origen són animistes, després ve el teisme, que vol dir que els veus estan per sobre.  

Però el tema de les religions és molt perillós, perquè és tota una concentració de poder en mans d'un grup, d'un col·lectiu, que ells han posat aquestes normes, és que no es canvien perquè no s'han canviat mai. Això ho trobo horrorós. Com a dona, per què no puc entrar a un conclave quan mor un papa? Som la meitat de la població, com a dona com he d'acceptar una institució que a mi no em vol? "És que s'ha fet així durant 2.000 anys", és que no em val, és que les dones no podien votar i d'un dia per l'altre es va decidir que sí. Els canvis es fan així. És que no vols que entrem, a mi no m'enganyes, no vols que et prengui aquest poder.

El que fa Akhenaton és el que fan bona part dels faraons, però també Trump o Putin, i, d'una altra manera, Musk, Zuckerberg i companyia, que és intentar controlar-ho tot, també el pensament.      

Musk, Zuckerberg, Trump o Putin busquen ser idolatrats i la immortalitat, com els faraons

Els mecanismes de control social i de la informació són els mateixos. I qui no pensi com jo, el convertiré en un enemic i ja faré que tothom vagi en contra d'ells. També busquen ser idolatrats i la immortalitat, d'alguna manera, ja sigui amb una marca o sigui amb les seves persones. Són aquest ego desbocat.       

Podem dir que Musk, Zuckerberg o Trump són homes amb un ego desbocat com ho eren els faraons?      

Ho penso així i que coneixen molt bé les dinàmiques de poder i per això estan a dalt de tot.