El CIE de Barcelona, més a prop que mai del seu tancament

La matinada del 5 al 6 de gener es commemora la mort d’Idrissa Diallo al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca de Barcelona, fa cinc anys, sota custòdia policial. Tenia 21 anys i era d’origen guineà. Com ell, tres interns més hi han perdut la vida des de 2010. Diallo va morir, segons denuncien les organitzacions defensores de drets humans, fruit de la negligència mèdica per denegar-li l’assistència sanitària en un primer moment i el retard en l’arribada de l’ambulància.

Cinc anys després, el CIE roman obert malgrat la pressió al carrer hagi aconseguit que tant l’Ajuntament de Barcelona, i altres ajuntaments, com el Parlament de Catalunya es declarin en contra d'aquest centre i a favor del seu tancament. Aquest divendres 6 de gener diverses organitzacions convoquen un homenatge a la plaça de Sant Felip Neri a Barcelona en record a Diallo.

Hi ha 280 Centres d’Internament d’Estrangers a Europa, set estan a l’Estat espanyol. Aquests centres són espais de privació de llibertat, fins a un màxim de 60 dies, per a persones amb una ordre d’expulsió o devolució. Campanyes com Tancarem els CIEs denuncien que aquí reclouen persones per haver comès una falta administrativa. Segons Andrés García Berrio, advocat d’Irídia i membre de Tanquem els CIEs, són persones que no tenen “els papers”, és a dir, que es troben en una situació irregular al país, sense permís de residència.

"La identitat ètnica o racial marca quines persones atura la policia al carrer i quines no", denuncia l'advocat Andrés García Berrio

L’advocat remarca que és un clar exemple de racisme institucional perquè la majoria de persones privades de llibertat no han comès cap delicte: “La identitat ètnica o racial marca quines persones atura la policia al carrer i quines no”, això també ho denuncien altres organitzacions com SOS Racisme o la Fundació Migra Studium. Denúncies que corrobora l'informe Identificaciones basadas en perfil étnico en Granada, fet per l'Associació Pro Drets Humans d’Andalusia (APDHA), que diu que "a les persones negres se les identifica 42 vegades més que a les blanques i de trets "europeus". Així ho explica Aziz Faye, ell ha estat dues vegades al CIE de Barcelona i tres al de Les Canàries. Va arribar en pastera des de les costes de Mauritània el 2006. La primera vegada internat a Barcelona, el van deportar al Senegal, el seu país, la segona el van deixar en llibertat després de 37 dies. “És injust que per falta d’un document et detinguin. Això és per dir-te que “tu no ets com ells””, explica.

El juliol de 2016 el CIE de la Zona Franca va reobrir les seves portes després de vuit mesos tancat per obres de millora a demanda del jutjat d’instrucció número 1 en funcions de control i vigilància del CIE de Barcelona. El CIE es va obrir l’any 1986 a Barcelona i es va traslladar a la ubicació actual el 2006, des de llavors és la primera vegada que s’ha clausurat. L’Ajuntament de Barcelona va intentar evitar la seva obertura dictant un ordre de cessament d’activitat per absència de llicència adequada però el Ministeri d’Interior espanyol, qui té les competències sobre estrangeria i aquests centres, va fer cas omís a la demanda i va reprendre l’activitat. La corda entre les dues institucions cada cop és més tensa i a mitjans de desembre, el tinent d’alcalde Jaume Asens, va anunciar que en breu s’emetrà una ordre de precinte del CIE, que compte amb el suport d’un informe encarregat als Bombers i un altre extern, i que comunicarà al jutge com a conseqüència de l’avís anterior. Aquest, però, encara no ha arribat.

La corda entre el govern espanyol i l'Ajuntament de Barcelona cada cop és més tensa i Jaume Asens va anunciar que s'emetrà un ordre de precinte del CIE

De les 6.930 persones tancades en CIEs a l’Estat el 2015, un 41,42% van ser expulsades definitivament, segons exposa Vulnerables Vulnerabilizados, l’informe anual 2015 del Servei Jesuïta a Migrants. Aquesta xifra demostra que, tot i que “els CIE estan creats per expulsar”, diu Berrio, no acaben fent la seva funció i es verifica que són prescindibles. De fet, segons l’estudi, de les 6.869 expulsions realitzades a tot l’Estat, 2.871 eren persones internes a un CIE. 205 es van fer des del de la Zona Franca.

Malgrat la complexitat que suposa tancar el Centre d’Internament de Barcelona, ara s’està més a prop que mai que això sigui una realitat. Aquesta situació, però, és fruit de molts anys de lluita al carrer. “Vam començar un grup a treballar les batudes policials i ens vam trobar amb els CIE”, explica García Berrio. Va ser el 2009 i es deia col·lectiu Enredades.

El 2010 es va produir una vaga de fam per part d’alguns interns per denunciar les males condicions del centre i la tensió existent arran del suïcidi de Mohamed Abagui el 13 de maig, però “el punt d’inflexió, va ser la mort d’Idrissa Diallo que va trencar el silenci mediàtic”, relata. En aquell moment es va crear la campanya Tanquem els CIEs i va començar un increment de la mobilització ciutadana amb actes com la manifestació el gener de 2014 presidida d’una visita de diputats el centre, l’encerclament de l’edifici l’octubre de 2014 o la manifestació més gran el juny de 2015 fruit del treball conjunt entre entitats com SOS Racisme, Migra Studium i Tanquem els CIEs, i moltes d’altres, sota la plataforma Tancarem el CIE formada el 2014.

La creació d’un grup de treball al Parlament de Catalunya, el febrer de 2015, va permetre treballar el tema en profunditat amb els grups polítics. Finalment el juliol d’aquell any, per una majoria de dos terços i amb els vots en contra del Partit Popular i l’abstenció de Ciutadans, el Parlament es va posicionar en contra del CIE. Quatre mesos més tard l’Ajuntament també s'hi posicionava.

Segons l'advocat Andrés García el factor clau ha estat la combinació de l'estratègia política i la mobilització al carrer

“Al principi ningú pensava que seria possible aconseguir tot això, però la clau va ser l’estratègia, a vegades es fan moltes mobilitzacions sense estratègia política o bé incidència sense múscul al carrer. La combinació de les dues i pensar les dates en funció d’això genera una opinió pública favor teu i llavor és quan té un cost polític”, remarca l’advocat i Mireia Vehí, ara diputada per la CUP al Parlament i abans membre de Tanquem els CIEs, afegeix: “La institució com a mecanisme de transformació social només funciona quan el carrer guanya les coses i aquest només ratifica. El CIE arriba al Parlament després d’anys de treball i quan la població està posicionada contra el tancament”. Faye destaca la feina de la ciutadania: “és important que hi hagi gent que lluiti, que entri i que expliqui el que passa dins”.

Segons explica Marga García, responsable de projectes de voluntariat de la Fundació Migra Studium, durant les tasques de millora s’han posat lavabos a les cel·les, intercomunicadors directes amb el control de seguretat i s’han fet millores als patis, així com posat més línies de telèfon per poder-se comunicar amb l’exterior. També s’ha augmentat el nombre de càmeres de control o condicionat la infermeria, però no totes les obres s’han complert al 100%, afegeix García. “Continuen havent problemes en l’edifici, la construcció dels lavabos, per exemple, ha restat ventilació a les cel·les”, explica.

La capacitat màxima del centre és de 230 persones i almenys en tres ocasions ha estat gairebé ple, fet que genera tensió i conflicte

Migra Studium fa visites als interns de manera regular, els assessora jurídicament i els acompanya durant l’estada. La capacitat màxima del centre és de 230 persones i des de la seva reobertura, segons García, almenys en tres ocasions s’ha arribat a gairebé aquest xifra i això, diu, genera tensió i conflicte. Exemple en són les darreres protestes dels interns com l’última vaga de fam del 14 de desembre o el motí de l’1 de novembre. García destaca que en els últims mesos hi ha hagut un canvi de tendència: més persones provinents de pasteres, molta població jove algeriana i períodes d’estada més llargs dins el centre. “Si hi ha acords d’expulsió entre països, moltes persones s’estan 40, 50 o gairebé els 60 dies, perquè l’Estat està esgotant totes les vies per fer efectives les devolucions”.

De fet, una les victòries que es va aconseguir el 2014 va ser la creació d’un Servei d’Orientació Jurídica al Centre (SOJ) amb conveni amb l’Il·lustre Col·legi d’Advocacia de Barcelona (ICAB). Tot i això, les persones internes segueixen patint dificultats per exercir el seu dret a la defensa jurídica, denuncia Migra Studium. El 10 d’octubre passat va arribar una pastera a Cartagena (Múrcia) i la majoria dels que hi anaven van ser traslladats a Barcelona, explica Marga García, “70 interns tenien el mateix advocat el qual va presentar el mateix recurs contra la devolució. Quines possibilitats de defensa tenen, quan cada cas és diferent?”.

Molts no saben ni per què estan aquí i quins drets tenen: “El jutge m’ha dit que anava a un centre i això es una presó. Jo no he fet res, em diuen alguns interns acabats d’arribar en pastera”, relata García. Un altre tema polèmic són els intèrprets, la inexistència de permanents fa que s’utilitzi algun altre intern com a traductor i per tant, la confidencialitat es perd. Això dificulta encara més l’assistència mèdica que ja té algunes carències. Moltes de les persones internes amb malalties cròniques no poden continuar el seu tractament per falta d’accés a l’expedient mèdic: “Qui fa l’atenció és una mútua privada, Mútua Madrid, nosaltres demanem que sigui la mateixa xarxa pública per poder accedir a les dades, sinó només reben atenció continuada els que provenen de presó”, explica García. “Hi ha una habitació on atén un doctor, però per qüestions greus han de trucar a l’ambulància, allà només et donen un iboprufeno”, explica Faye.

Malgrat les millores en l’estructura i els serveis, aconseguides per les organitzacions socials, l’objectiu últim és el tancament. “Tancar el CIE és un símbol sobre quin país volem i de com ens volem relacionar amb les persones, però la clau és garantir que la llei d’estrangeria no es continuï aplicant”, explica Garcia i continua, “el que tenim de fons és una llei que es fixa en la detenció i l’expulsió, és a dir, en l’entrada i la sortida, enlloc de centrar-se en els processos d’acollida i inclusió de les persones”.

De fet, i segons recull aquesta Llei, la 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social, l’Estat espanyol, seguint amb la normativa europea, ha de regular els fluxos migratoris laborals segons la situació nacional del país i estableix, també, que hi haurà diàleg i col·laboració amb països d’origen i trànsit, a través d’acords, per regular els fluxos per mitjà de polítiques de cooperació i desenvolupament. La llei, per tant, recull que s’ha de gestionar la migració, però no com, és a dir, no obliga als Estats a tenir Centre d’Internament d’Estrangers i per tant, si l’Estat espanyol decidís tancar-los no estaria infringint cap llei: “Els canvis sobre drets civils i polítics normalment no es poden aconseguir des de la legalitat, però en el cas dels CIE la situació és frustrant. L’Estat podria tancar el CIE, respectar drets humans en deportacions o evitar batudes racistes amb la llei a la mà, però no hi ha voluntat política”, diu Vehí.

"L'Estat podria tancar el CIE i evitar batudes racistes amb la llei a la mà, però no hi ha voluntat política", denuncia la diputada Mireia Vehí

Totes les entitats coincideixen que amb tancar només el de Barcelona no hi ha prou. Segons l’advocat García Berrio, “ara cal recuperar els territoris on hi ha força com València i Barcelona i guanyar d’altres, les protestes al CIE d’Aluche a Madrid, han servit per trencar el silenci mediàtic com va passar aquí amb la mort d’Idrissa el 2012”. Al Congrés dels Diputats ara mateix qui té la clau de volta és el Partit Socialista: “haurem de veure on s’ubica el PSOE en temes de migració, amb ells existeix una majoria per tancar els CIEs i obrir un debat sobre la llei d’estrangeria”, marca.

La situació europea actual, la crisi sobre la gestió de la mobilitat humana, ha posat al centre de tots els debats les polítiques europees i estatals sobre migració. Vehí destaca que els CIE només són la punta de l’iceberg de tot un dispositiu de fronteres i de vulneració de drets, que ara “ha petat”, diu, amb tot el tema de les refugiades. García de Migra Studium, també remarca la falta de vies segures i legals d’accés a territori europeu: “encara que tu no facilitis l’accés per entrar documentat, la gent no deixarà d’intentar-ho, simplement els obligues a buscar un altre recorregut encara que la via sigui més perillosa”.

Les organitzacions coincideixen que és necessari continuar el treball conjunt i que s’ha aprofitar aquest moment per fer força i aprofitar l’escletxa actual per aconseguir el tancament del CIE: “sabem que el problema és global, però l’acció ha de ser local”, remarca García i afegeix: “només diem 'benvinguts refugiats' als que venen de la guerra i no als que arriben per violència econòmica, que és la majoria? Aquests també venen perquè no tenen futur, acaben en un CIE i la mort és més lenta”.