La Casa de l'Aigua, una joia que espera a ser descoberta

Gairebé en els confins del terme de Barcelona hi ha una joia patrimonial que encara continua passant desapercebuda, però que s'ha afermat com un atractiu de la ciutat fins i tot en plena pandèmia del coronavirus. Es tracta de la Casa de l’Aigua, que es troba entre les dues Trinitats –Trinitat Vella, a Sant Andreu, i Trinitat Nova, a Nou Barris–. Es va inaugurar el 1919 per iniciativa de l'Ajuntament, que llavors es va veure obligat a actuar després d'una altra pandèmia, la de tifus de 1914, que va proliferar pel deficient sanejament dels pous del centre, on es proveïen d'aigua les classes obreres.

El complex de la Casa de l’Aigua va ser obra de l'arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí –el dels fanals del passeig de Gràcia– i va tenir un paper molt rellevant per proveir Ciutat Vella amb aigua corrent. Després d'abandonar-se el 1989 per la construcció d'uns nous dipòsits i quedar a la mercè del vandalisme, la tasca social de la Fundació Privada Trinijove –que va contribuir a convèncer al Consistori que calia atorgar una protecció a les instal·lacions– i les reivindicacions veïnals van significar l'inici de la recuperació de l'equipament. Avui dia compagina el seu vessant social amb la museística, després de la injecció de fons europeus.

El conjunt de la Casa de l’Aigua va anar reobrint progressivament fins a fer-ho per complet com a museu el 2018, un any abans del seu centenari. Segons el director tècnic, Gabriel de Jódar, l'equipament pretén "recuperar la memòria al voltant del cicle de l'aigua" mitjançant panells explicatius. En aquest inici d'any ha rebut cada dissabte a una trentena de barcelonins que sortien a la caça de llocs que no havien trepitjat encara de la ciutat, motivats sobretot perquè el confinament municipal –en l'actualitat ja comarcal– per fer front al virus impedeix molts desplaçaments. La visita és gratis i enguany, de moment, es fa per lliure.

Lluís Duran explica que són un grup de tres que han acudit "per curiositat històrica i cultural" a un lloc que "és el perfecte desconegut per als barcelonins", però que pot ser un bon antídot per a qui no acostuma a sortir de casa en pandèmia. "Necessitem fer salut i cultura, i aquí hi ha de tot", celebra. Hi ha qui aprofita per fer una ruta més àmplia, i part de Vallbona –seguint el Rec Comtal–, fa una aturada a la Casa de l’Aigua i segueix per Collserola. “Si poguéssim sortir més de Barcelona... De moment ens conformem amb el que tenim", admet la Maria, que també acudeix en grup de tres.

El que té per oferir aquest equipament no és poca cosa. L'entrada és per Trinitat Vella, on el guia del Museu d’Història de Barcelona (Muhba) Víctor González dóna una petita xerrada inicial. Admet que, amb el confinament perimetral, "ve més gent que quan hi ha més opcions" on triar. Explica que inicialment el funcionament de la Casa de l’Aigua era aquest: l'aigua arribava a Trinitat Vella procedent de Montcada, es pujava amb equips elèctrics fins a Trinitat Nova –on es potabilitzava– i tornava a baixar per conduir-se cap al centre.

El recorregut de la visita inclou el túnel que uneix les instal·lacions travessant l'avinguda Meridiana de costat a costat, si bé en el seu tranquil interior ningú diria que s'està a sota d'un dels punts amb més trànsit de Barcelona. La part de la Trinitat Vella també la utilitza entre setmana Trinijove, que ofereix tallers de formació i inserció laboral a una trentena de veïns vulnerables del barri d'entre 16 i 60 anys d'edat, detalla Ignasi Parody, un dels fundadors de l'entitat. Parody reivindica la Casa de l’Aigua com un espai de "museisme social". Rememora que, després de deixar de proveir aigua, va quedar "tota vandalitzada" i els de la Trinijove van ser els primers que van començar a restaurar les instal·lacions de Trinitat Vella mitjançant uns plans d'ocupació per a joves, el 1990. Va ser a la casa on estaven els motors, que després es va convertir en local d'assaig de grups de música –pas previ al Rock’n’trini– i, després, en ateneu llibertari, com continua sent.

A la Trinitat Nova alberga exposicions i alguns concerts i funciona com a aula ambiental, gestionada per la Societat Catalana d’Educació Ambiental. Té un programa d'activitats escolars i per a adults vinculades a la Casa de l’Aigua, al Besòs o a Collserola, entre altres, relata el dinamitzador ambiental Nahuel Osorio. Ara, amb la pandèmia, són escasses les activitats presencials, però Osorio i Santi Franco, que s'encarrega de coordinar la part patrimonial, atenen la sortida als visitants que s'hagin quedat amb dubtes. El 2019 van passar per l'equipament uns 11.000 usuaris.

A la Trinitat Nova també va haver-hi en el seu moment una forta campanya veïnal per recuperar la Casa de l’Aigua, amb l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris al capdavant, recorda Arnaldo Gil, un dels seus membres. Els veïns volien un casal de barri, però aquesta demanda es va suplir amb l'equipament nou que hi ha davant, i per això es va buscar un altre ús per a la Casa de l’Aigua.

Múltiples històries s'han succeït en aquestes instal·lacions. Segons l'arxiu històric, van servir per guardar material bèl·lic durant la Guerra Civil; durant la postguerra, van arribar a viure aquí algunes persones; i durant uns anys es van utilitzar per al cultiu de xampinyons –com testifica Gil, que el va veure amb els seus propis ulls–. Però algunes poden tenir tints de llegenda urbana, com les que s'expliquen sobre les incursions de veïns pels túnels de l'aigua.

Per això cal remuntar-se fins a 1989, quan la Casa de l'Aigua es va deixar d'utilitzar i els ionquis freqüentaven el parc que hi ha davant les edificacions de Trinitat Vella. Per aquells temps ja estaven Oscar González i Jose Manuel Egea, conegut com el Malagueny, membres de l'ateneu "de lliure pensament" que es troba a la casa dels motors. Reivindiquen que ells mai han estat okupes, sinó que usen aquest edifici amb permís municipal, i rememoren els temps de la droga. "Gràcies al veïnatge, que és l'única que li va posar remei, això ja no passa", remarca el Malagueny. Llavors els veïns feien les seves exploracions en els túnels. "Fins a Zona Franca vam arribar una vegada", assegura González.

Tant el director tècnic de la Casa de l’Aigua com el de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris ho posen en dubte. De Jódar rememora que fa un parell d'anys els Mossos van fer una prospecció i van arribar fins a l'Eixample, mentre que a l'arxiu els consta que hi ha túnels fins al Carmel. Poc importa si aquella gesta és pura llegenda després de l'últim missatge que deixa anar el Malagueny: cal cuidar de la Casa de l’Aigua i de la zona verda adjacent per assegurar una llarga vida a aquest lloc. "Una de les majors malalties que té un parc és l'absència de persones", recalca. Prenguin bona nota d'això.