Carme Portaceli: "A Catalunya segur que hi podria haver un cas Harvey Weinstein"

Quantes dones hi ha a la cartellera teatral? Poques. Quantes obres programades als teatres públics o privats estan escrites o dirigides per dones? Molt poques. Les dones no escrivim, no dirigim, no existim? Els directors (homes) diuen que aquestes són les propostes que els arriben, que es programa tot el que hi ha. Carme Portaceli, actual directora artística del Teatro Español de Madrid, ha demostrat el que sempre diu: que només cal gratar, que "els homes no ens veuen". La prova: Aquesta temporada, a l'Español, hi ha més obres dirigides per dones que per homes. Perquè el teatre, com deia Hamlet, ha de ser un mirall de la realitat. Perquè som el 51% de la societat.

Sempre diu que li agrada portar els textos cap al que creu que volen dir. Què li diu 'Troyanas'? Per què va decidir adaptar-lo ara?

Jo crec que Eurípides, com el gran poeta que era, fa una cosa molt bonica: es posa del costat dels vençuts, igual que feia Federico García Lorca. I, sobretot, al costat de les dones, que som les oblidades dels oblidats. A Troyanas hi trobem les veus de les refugiades, de les dones que encara avui segueixen essent considerades un botí de guerra i també de les que no es conformen amb la versió de la història que deixen els guanyadors.

Què ha de tenir un text, una obra, perquè li interessi dirigir-la?

He dirigit moltes obres al llarg de la meva vida però totes tenen una cosa en comú: són temes que em qüestiono, que ens qüestionem com a ciutadans.

Són obres reivindicatives. No fa obres complaents

Crec que tot l'art és polític, tot l'art parla d'una actitud davant la vida i el teatre no ens pot deixar indiferents, ens ha de fer pensar. El teatre té una funció social, testimonial. Si no, quin sentit té?

Actualment és la directora artística del Teatro Español. Quina creu que és la funció d'un teatre públic?

Un teatre públic ha de ser un reflex de la societat que l'envolta. Crec que l'Español ha de tenir vocació de servei públic, un concepte pel qual hem de lluitar amb ungles i dents en un món com el nostre, entregat a les lleis del mercat. També hem de garantir i exigir l'excel·lència artística, hem d'ensenyar tot el teatre que es fa en aquesta ciutat, potenciar el progrés del llenguatge teatral i garantir la paritat. Perquè si no, no serà un reflex de la nostra societat, on hi ha homes i dones. Si al teatre només hi ha homes, només tens una òptica, una manera de veure la vida. Un mirall parcial.

Un teatre públic ha d'oferir a les minories el teatre que volen veure? Ha de tenir un 90% d'ocupació o ha de tenir un espai reservat pel risc, que no sol omplir platees?

Crec que és una discussió molt difícil, perquè el risc també està en jugar amb les diferents maneres de fer teatre que hi ha a la ciutat. I, per altra banda, tampoc ens podem oblidar del públic. Però no podem fer brossa, de cap de les maneres, hem de buscar l'equilibri. Hem d'obrir el teatre a tothom, arribar a tota mena de públics. El que tinc clar és que no pots ser un elitista. De fet, és una actitud a la vida que ni m'agrada. I, sobretot, crec que hem d'apostar i aprofundir en l'educació teatral. Com a teatre públic tenim la funció de crear nous públics. I hi ha molts tipus de públics.

Abans deia que un teatre ha de ser paritari. Aquest any heu estat notícia precisament per això, perquè la programació que ha dissenyat és paritària. Ha demostrat que és possible. Tot i que encara ara molts directors homes li diuen que "hi ha les dones que hi ha".

Hi ha el que ells veuen. I hi veuen poquet, molt poquet. Com deia l'actriu María Jesús Valdés: "Los hombres no es que no nos quieran, es que no nos ven". Els homes no ens veuen. I aquesta falta de visibilitat és històrica. I em preocupa molt aquesta òptica. Només hi veiem una visió de les dones i del món que ja veiem que no funciona.

Una de les funcions del teatre també és el de crear aquests models de realitat perquè ens puguem sentir reflectides o identificades i hi ha una absència de diversitat en els personatges femenins que fan que no tinguem aquests models per empoderar-nos.

Totalment. I no fer-ho és d'una miopia extraordinària. Fins i tot en els Emmy guanyen les dones i fa poc les misses peruanes van parlar dels feminicidis, això ja és imparable. A no ser que vingui un Cuento de la Criada [la novel·la distòpica de Margaret Atwood], que també podria ser. M'ho crec.

Necessitem que les institucions facin un estudi de gènere?

Sí. De fet, vaig anar a l'Ajuntament de Madrid a demanar que es fes un estudi de gènere. Tothom diu que treballa per la igualtat, però molts no ho fan. Ho diuen i no ho fan. Necessitem saber les xifres de dones que hi ha en el món de la cultura. A França es va fer,-de fet jo els hi vaig portar el model francès-, i les xifres eren esgarrifoses. A Catalunya, ja t'ho dic, també ho serien. De fet està pitjor que Madrid. En l'àmbit estatal, la que millor treballa des d'una perspectiva de gènere és Euskadi.

Hi podria haver un cas com el de Harvey Weinstein a Catalunya?

I tant. Seguríssim. I en els llocs on menys t'ho esperes. Si ho han fet tota la vida! Per això hem de deixar de normalitzar-ho i aconseguir que surti a la llum. S'ha de treballar perquè coses així no succeeixin i no siguin, com són, una cosa "normal".