SanitatUn de cada tres catalans ja té una assegurança privada de salut una dècada després de les retallades

Més de 2,5 milions de catalans ja tenen cobertura de salut per part d’una assegurança privada. La xifra suposa que un de cada tres ciutadans ha optat per una mútua per complementar el dret bàsic a l’assistència sanitària. Des del 2013, l’estadística creix a un ritme d’entre un 2 i un 3% anual. De fet, un terç de les intervencions quirúrgiques que es realitzen a Catalunya les duu a terme el sector privat. Aquestes dades, aportades per l’Associació Catalana d'Entitats de Salut (ACES) i elaborades per l’Instituto para el Desarrollo e Integración de la Sanidad (Fundación IDIS), constaten una realitat creixent que es va iniciar fa una dècada amb el procés de retallades a la sanitat pública. L’àmbit privat compta amb un 69% dels hospitals i un 56% dels llits de la xarxa sanitària catalana.

Aquesta aposta per les mútues sanitàries es visualitza en l’’Informe Sanitat Privada a Catalunya. Aportant Valor, anàlisi de la situació 2019’, presentat per aquestes dues entitats. En només quatre anys (entre 2014 i 2018), el nombre d’assegurats en el sistema privat ha crescut un 14%, mentre que el volum de primes assoleix els 1.827 milions d’euros. Davant d’aquest escenari, el president de l’ACES, Ignasi Hornos, reivindica el paper de les mútues com a “aportadores de valor afegit en la disminució de les llistes d’espera i una millora en l’eficiència i la gestió”.

Hornos defensa la complementarietat dels recursos públics i privats per aconseguir uns resultats òptims en els serveis sanitaris assistencials. Sota el pretext de la necessitat de garantir la solvència i la sostenibilitat del sistema, la Fundació IDIS proposa “fórmules de col·laboració público-privades per afavorir la sanitat”.

La realitat de la sanitat pública

L’anàlisi de l’ACES va més enllà i critica els plantejaments dels partits polítics que advoquen perquè la sanitat pública recuperi terreny davant la privada. La patronal ho qualifica de “regressió” i reclama una “reforma que encari la realitat”. Però més enllà de les dades, es troba l’acció política que es veu reflectida en el dia a dia dels pacients.

Des de 2010, les retallades a la sanitat pública catalana han derivat en l’increment de les llistes d’espera, tant a les intervencions quirúrgiques, les proves o les consultes al metge de capçalera o visites a l’especialista. Catalunya és la comunitat que més ha reduït la despesa social durant la crisi. Les conseqüències es mostren en què s’ha convertit en la zona de l’Estat amb el temps d’espera mitjà més alt per ser operat i amb la taxa d’espera més elevada per cada 1.000 habitants. El Ministeri de Sanitat situa el període mitjà per intervenció en els 115 dies a l’Estat. A Catalunya, s’arriba als 146.

“Els serveis de l’estat del benestar, la sanitat pública inclosa, estan en una situació de paràlisi absoluta”. Aquest és l’anàlisi que en fa el secretari general del sindicat Metges de Catalunya, Josep Maria Puig. Per a Puig, el gran fre del sistema és la manca de pressupostos, tant a la Generalitat com al Govern central, ja que “ens convé actualitzar-los i posar-los al dia per recuperar el finançament que hem perdut en la darrera dècada”. Les pròrrogues dels comptes públics de les dues administracions han provocat, segons Metges de Catalunya, un model que no ha pogut assumir l’increment de la despesa sanitària, que ha perjudicat els ciutadans amb retards, una falta de recursos humans i un desfasament tecnològic”.

Puig ha recordat que la partida de Salut en els pressupostos de la Generalitat ha caigut un 10% des de 2010, mentre que els recursos globals han augmentat un 4,6%. “Aquest problema de voluntat política”, tal com el defineixen des de Metges de Catalunya, s’agreuja en un context de fa gairebé una dècada, moment en què la sanitat ja estava per sota del llindar del finançament aconsellable. La proporció del Producte Interior Brut (PIB) que es destina a inversió pública en salut a Catalunya és del 3,7%. A l’Estat espanyol és del 6,2%, a França del 9,3% i a Alemanya del 9,5. La mitjana de la Unió Europea (UE) se situa en el 7,2%.

Puig creu que la falta d’inversió ha portat a un augment de les persones que tenen contractada una assegurança sanitària privada. “Aquesta política ha fet que, any rere any, l’assistència lliure ha crescut, mentre disminueixi la pública”.

Externalització dels serveis sanitaris

La plataforma Marea Blanca, constituïda per denunciar les retallades en l’àmbit sanitari, critica que el model mercantilista que vol impulsar la Generalitat va en contra del dret humà a la vida i la salut. Un dels membres de l’entitat, Enric Feliu, planteja un augment de la inversió i un percentatge més ampli en els pressupostos per “revertir el deteriorament del sistema”. Feliu adverteix que les passes del Govern van en el sentit contrari, ja que considera que la Llei Aragonès opta per una externalització dels serveis, entre ells el sanitari, i una privatització.

Una de les solucions assenyalades per la Marea Blanca implica crear un decret de les llistes d’espera, que s’inclogui en els Pressupostos de la Generalitat del 2020. Aquest hauria d’establir per llei que l’assistència sanitària a la primària es resolgui en un màxim de 72 hores. En aquest sentit, la presidenta de Catalunya en Comú Podem, Jéssica Albiach, ha vinculat el desenvolupament d’aquesta iniciativa al ‘sí’ de la seva formació política als comptes del Govern. “Sense això, no hi haurà pressupostos”, etziba. Albiach precisa que “la sanitat catalana es troba en un pèssim estat de salut i a Catalunya ocupem el podi de la vergonya en les llistes d’espera sanitàries”. Les prioritats dels comuns es fixen en la reducció de les llistes d’espera i la contractació de 850 treballadors per l’atenció primària.

La manca d’estratègia per planificar les necessitats de la sanitat pública, segons alerten sindicats i plataformes ciutadanes, comporta que la despesa sanitària per càpita en mútues i plans privats a Catalunya ja representi el 32% del total. A més, adverteixen que el retard en els diagnòstics o en la posada en marxa dels tractaments fan que s’incrementi el cost per finançar la sanitat, derivant en una espiral interminable de menys despesa i més demanda.