El barraquisme s'enquista a Barcelona davant un mercat de l'habitatge cada cop més inaccessible i excloent

Està a tocar del centre comercial de Glòries, el Museu Disseny Hub i la Torre Agbar. Camuflat entre les eternes obres de la plaça, hi ha un assentament on viuen una vintena de persones en barraques construïdes amb taulons de fusta, palets i planxes recuperades del carrer. No és una situació nova per a en Mohamed: en cinc anys que fa que viu al carrer, ha estat en diversos infrahabitatges als solars del barri del 22@. "Si tingués feina, treballaria, però si no tens papers, no tens res", explica a Públic a peu dret davant les barraques.

"Si tingués feina, treballaria, però si no tens papers, no tens res"

Ell, com la resta d’homes que sobreviuen en aquestes barraques improvisades al centre de la ciutat, treu alguns diners de vendre ferralla. Pocs. No suficients, ni de lluny, per pagar una habitació o un habitatge digne.

Les situacions d’infrahabitatge no són cap novetat a Barcelona, ni tampoc a l'àrea metropolitana, ni hi hagut un canvi de tendència destacable respecte a aquesta modalitat de sensellarisme. Però ara se'n parla més i han aflorat diversos casos, sobretot a partir de tragèdies com la de l'incendi a la nau de Badalona on van morir quatre persones fa poc més d'un any.

"No hem percebut un canvi, i és hipòcrita escandalitzar-nos per això quan estem generant misèria constantment a través del mercat de l’habitatge", afirma Albert Sales, sociòleg i investigador de l’Institut d'Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona.

A Barcelona hi ha 86 assentaments on viuen gairebé 400 persones, una cinquantena de les quals són menors, segons l’últim recompte de l’Ajuntament. També hi ha 105 locals ocupats amb gairebé 500 persones que els habiten -156, menors. "Les dades mostren la pobresa i la desigualtat social estructural, i també la dificultat d'intervenció. La solució a la pobresa no la pot encarar l'Ajuntament", va dir la tinenta d'alcaldia de Drets Socials, Laura Pérez, quan el consistori va presentar les dades arran de l’incendi en què va morir una família en un local de la plaça Tetuan, el passat novembre.

Aquest hivern hi hagut més morts degut a la precarietat habitacional, la pobresa energètica i, en definitiva, la pobresa. L'últim cas, al gener,

Aquest hivern hi ha hagut diversos morts per incendis en habitatges precaris

En Mohamed explica amb contundència que a l’assentament de Glòries no fan mai foc. "Fa molt de fred però només ens abriguem amb mantes. No podem fer foc". La proximitat amb els edificis, però, sobretot, la por de provocar un incendi és el que els impedeix fer-ho: "Només que algú tiri un cigarret sobre una de les barraques, cremaria tot".

En Mohamed està en la trentena, i explica que ha viscut en diversos països europeus per buscar-se la vida fora d’un Marroc sense oportunitats. No vol tornar-hi davant la por que l’estigma del fracàs l’acompanyi, però potser no en tornaria a marxar; assegura que mai deixaria que els seus fills emigressin a Europa. Mentre parlem, s’apropa el Mohamed Amarkash, que també fa anys que viu a Espanya i tampoc té permís de treball. En una carpeta guarda meticulosament tots els seus papers, inclosa una petició d’asil, però lamenta que cap d’ells li obre la porta a una vida digna.

Més de 3.000 persones allotjades en equipaments

El sensellarisme té moltes cares. Segons l’últim recompte de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL), més enllà de les que viuen en assentaments o locals, el 2021 hi havia 895 persones dormint al ras a Barcelona i 3.046 allotjades en equipaments municipals o d’entitats.

"Els serveis socials i les entitats estan absorbint l’exclusió residencial"

Les dades mostren que s’ha estabilitzat el nombre de persones que viuen al carrer en els últims anys, però no perquè hi hagi hagut un descens de les taxes de pobresa, sinó perquè s’han incrementat les places en equipaments residencials. "Els serveis socials i les entitats estan absorbint l’exclusió residencial, però hi ha cada vegada més gent en recursos d’aquest tipus perquè les opcions per sortir-ne i refer-se, com llogar una habitació o un pis, s’ha convertit en missió impossible", apunta Sales.

Amb la pandèmia s’ha incrementat un 22,5% el nombre de persones ateses pels serveis socials de Barcelona. El 2021, un de cada quatre usuaris hi acudia per primer cop o feia més d’un any que no ho feia. El consistori constata com "la manca d’habitatge o la dificultat d'accés a l'habitatge a preu assequible es consolida com un dels factors que més influeixen en la possibilitat de patir risc d’exclusió social" i posa en valor "l’esforç municipal" per fer front a l’emergència habitacional. Des de l’inici de la pandèmia, s’han ampliat en unes 500 les places en recursos públics o d’entitats per a persones sense llar, amb la inauguració de nous espais específics per a joves extutelats, dones i persones amb addiccions.

El Hamza té 22 anys i va arribar a Barcelona amb 16 anys buscant un futur. Després de dos anys tutelat per la DGAIA, tenia papers, però fa un any els va perdre, li van caducar i no sap si pot tornar a tramitar-los, ni com fer-ho. Porta nou mesos vivint a l’assentament de Glòries. El seu cas no és únic. Sales apunta a què en els últims anys hi ha hagut "un rejoveniment" de les persones sense llar a la ciutat degut en bona part a la presència de menors i joves procedents del Nord d’Àfrica. Obtenir permís de residència sent menor d’edat no és cap garantia degut als requisits de renovació i a les dificultats per canviar-lo per permís de treball. "La gran limitació són els papers. Molts estan condemnats a la irregularitat i això suposa un risc d’exclusió constant", assenyala.

Parc públic i garantia de rendes, punts clau

El sostingut encariment de l’habitatge, sumat a la pèrdua generalitzada de poder adquisitiu de la ciutadania, fa que l’exclusió residencial afecti cada vegada més persones. Això s’accentua en el cas de les persones migrades, precaritzades per una Llei d’Estrangeria que posa traves a l’accés a drets.

Aquest mes s’ha presentat al Parlament una proposta de llei "pionera" elaborada pel món acadèmic i el tercer sector que contempla erradicar el sensellarisme en cinc anys a Catalunya. Introdueix el concepte d'"espai residencial digne", que permetria la transició des de recursos vigents, com pensions i hotels, cap a habitatges d'inserció que permetessin acabar amb aquesta situació.

"Amb la Llei d’Estrangeria i la crisi habitacional, continuarà caient gent al carrer. No tinc clar que crear més recursos acabi eixugant el problema, calen canvis estructurals que no sé si estem disposats a fer", afirma Sales. Tot i que assenyala que "afortunadament, el tema ha entrat a l’agenda", afegeix que per solucionar el problema cal evitar que les persones caiguin al carrer. Apostar per les polítiques d’habitatge, amb la creació de més parc públic, i les de garantia de rendes, com l’ingrés mínim vital, serien dos puntals per avançar en aquesta direcció.