La Barcelona del 22@, la modernitat que mata els barris

"Som els gals". Des del balcó de la casa que la seva família va construir el 1923, l'Eduard explica com és viure en l'únic edifici intacte d'una illa on, fins fa poc, tota la resta eren runes. L'Eduard i els seus van viure amb relativa tranquil·litat mentre el solar, que antigament ocupaven fàbriques i tallers, va seguir en desús; però tot va canviar a principis de 2020, quan van començar les obres, que encara duren i que s'allargaran bastants mesos. Quan acabin, la casa familiar d'Eduard, una construcció de dues plantes, estarà envoltada totalment d'edificis d'oficines.

Després d'anys de letàrgia, l'anomenat Pla 22 @ ha despertat en aquest 2020, i els veïns de barri del Parc i la Llacuna del Poblenou, situats a prop de la mar i a pocs minuts del centre de la ciutat, es troben més que mai a mig camí entre dos espais, el barri industrial i obrer en el qual van viure i del qual cada vegada queda menys, i el barri del futur, un aclaparador conglomerat d'oficines, hotels, residències d'estudiants i nous habitatges, molts d'ells de luxe. Entremig, les zones neutres, les no-zones: una successió de descampats que, des de fa dues dècades, s'han convertit en senyals d'identitat dels barris afectats pel 22 @.

El que va ser i el que serà. Cada carrer reflecteix a la seva manera un trànsit. Delfina, veïna del Poblenou des del seu naixement, explica com fa uns mesos van derruir el bloc d'habitatges situat davant de casa. Com si repetís una lliçó de classe, enumera el nom i el cognom dels que hi vivien i la manera en què, un a un, van anar sent expulsats de l'edifici pel seu propietari, que volia tirar-lo a terra.

Els veïns denuncien que molts d'aquests enderrocs han tingut lloc durant el confinament; no se'ls ha avisat i s'ha fet sense les mesures de seguretat adequades. Iris, una dona holandesa que resideix aquí des de fa uns anys, denuncia que un edifici que es va tirar a principis de l'estiu a pocs metres de casa contenia asbest, una substància que s'utilitzava com aïllant i que és altament tòxica. Assegura -i ho demostra amb vídeos- que els obrers anaven equipats convenientment, però ni tan sols es va demanar als veïns que tanquessin les finestres de casa per protegir-se, cosa que corroboren diversos d'ells.

No només es tracta d'enderrocs: en el que va d'any s'han iniciat nombroses obres que portaven anys aturades. El projecte 22 @ sembla agafar embranzida. Veïnes com Delfina diuen que s'adaptaran al que vingui, altres, s'organitzen per fer front a un pla que, asseguren, els expulsarà abans o després del seu barri.

El barri del segle XXI

El Districte 22 @ es va anunciar amb el canvi de segle. La intenció era transformar antigues zones industrials del Poblenou en alguna cosa totalment nova: un districte tecnològic de referència a Europa. Un espai de la mida de més de 100 illes de cases de l'Eixample on s'instal·larien grans tecnològiques, on es crearien milers de treballs qualificats i on, emparades per un entorn d'innovació, sorgirien empreses que, amb el temps, portarien el nom de Barcelona a la resta del món. El pla contemplava que un 90% del valor del sòl es destinaria a oficines i hotels i només un 10% a habitatge. L'administració, en aquells dies capitanejada pel socialista Joan Clos, no va semblar donar importància a l'estrany barri que sorgiria d'aquesta desigual balança d'usos.

Així doncs, establert aquest pla, només hi havia un petit problema: allà on es pretenia edificar el nou barri, n'existia ja un. Envellit, sí, amb grans fàbriques i tallers en desús, també, però amb un teixit veïnal i una xarxa de negocis de proximitat perfectament estable. La solució passava per enderrocar més de 1.200 habitatges, així com centenars de centenars de petits tallers, comerços i fàbriques. Les xifres poden arribar a impressionar, però no tant si posem en context el barri en el qual aquesta transformació es disposava a tenir lloc.

Terra cremada

Com dibuixar sobre la sorra. Durant la segona part del segle XX la morfologia de l'antic barri industrial del Poblenou s'ha reformulat a força de grans i sonades operacions. Lluny de resultar quirúrgiques, algunes d'aquestes operacions -com la Vila Olímpica o el Front Maritim- han fet taula rasa sobre allò previ. Terra cremada. Coincidint amb la implantació del 22 @, l'última i, potser, més massiva d'aquestes intervencions, es van concloure les obres amb què s'allargava l'Avinguda Diagonal fins al mar, cosa que suposava partir literalment en dos el barri i tirar avall més de 700 habitatges. Es tractava, majoritàriament, de cases baixes, moltes d'elles integrades a un taller o un petit local comercial; el tipus d'estructura característica d'una zona de la ciutat on la vida es feia a peu de carrer.

"Hi havia comerços de tota mena. Hi havia vida, moviment. Els veïns ens coneixíem. Érem un barri "

"Hi havia comerços de tota mena. Hi havia vida, moviment. Els veïns ens coneixíem. Érem un barri ". L'Assumpta va néixer fa mig segle a Provençals, en un habitatge adjunt a la lleteria que regentaven els seus avis i la seva tia. Va viure allà fins a finals de segle passat, quan es va casar i es va mudar a la Verneda, el barri veí. "Cada vegada que tornava a Provençals em costava orientar-me; a l'obrir la Diagonal i intervenir en l'espai, algunes persones grans eren incapaços de trobar el centre mèdic. Els negocis van anar tancant. El barri tal com era, es va esfumar en molt pocs anys ".

Pitjor va ser el destí de molts dels veïns expropiats. Amb la intenció de mostrar al món un exemple de com seria aquest barri del segle XXI, l'Ajuntament va expropiar als veïns del Passatge Cosidó, prop del flamant Fòrum Universal de les Cultures de 2004. Es tractava de substituir les seves petites cases, d'una o dues plantes, per edificis alts, pulcres, més en consonància amb l'entorn tecnològic que s'aspirava a desenvolupar. No tenien per què preocupar-se, es va dir: abandonarien la seva llar, però se'ls reubicaría en un apartament situat a les immediateses. L'inconvenient amb què es van trobar va ser que el preu d'aquest nou habitatge, tot i ser de règim protegit, triplicava el preu pel qual es taxaven les seves cases. Aquests veïns, molts dels quals eren pensionistes, van contreure un deute que trigarien anys a pagar.

Els veïns reallotjats del passatge Cosidó, molts dels quals eren pensionistes, van contreure un deute que trigarien anys a pagar

A només uns carrers de la casa de l'Assumpta, també es va resituar a prop de 200 famílies i uns 100 petits negocis per construir un gran parc; no es tractava d'un parc qualsevol: el va dissenyar el prestigiós arquitecte Jean Nouvel, també autor de la Torre Glòries o de l'extensió del Museu Reina Sofia de Madrid. En una de les seves cantonades es va mantenir un vestigi, la gran xemeneia de l'antiga fàbrica Oliva Arts. Amb ell es pretenia mantenir viu el record de barri industrial i comercial que, gairebé d'un dia per l'altre, va deixar d'existir.

Un mercat immobiliari

La història del 22 @ comença amb un canvi de noms. A principis de segle, àrees àmplies dels barris de Poblenou, Provençals del Poblenou o El Parc i la Llacuna van passar a conèixer-se com Districte 22 @. El seu sòl industrial, després d'una requalificació, va passar a anomenar-se sòl residencial i d'oficines. Encara que va haver expropiacions en la línia de les esmentades anteriorment, la major part de sòl del 22 @ va funcionar a través d'una operació urbanística anomenada compensació. La compensació permetia als propietaris de sòl construir oficines, el que suposava una gran revaloració, a canvi que cedissin a l'Ajuntament una petita part de l'espai.

Callejón: "el teixit resultant és un barri dividit, sense cohesió"

Sobre la viabilitat del pla inicial del 22 @ hi ha opinions diverses. Jordi Callejón, activista de la Taula Eix Pere IV, opina que el pla es va traçar illa a illa, tractant de treure el màxim benefici del metre quadrat: "És per aquest motiu que el teixit resultant és un barri dividit, sense cohesió". Per contra, Jordi Fossas, historiador del barri, considera que, sobre el paper, es tractava d'una operació menys agressiva que l'obertura de la Diagonal o la creació de la Vila Olímpica, ja que permetia conservar part del patrimoni i, "gràcies al sistema de compensació, l'administració passava a controlar part del sòl, permetent crear habitatge de protecció oficial i equipaments". En el que ambdós coincideixen és en assenyalar com, en la seva aplicació, els interessos econòmics han acabat imposant la seva llei.

En aquest sentit, Albert València, portaveu de l'Observatori dels Barris del Poblenou -una plataforma creada al març de 2020 per fer front al model de barri que proposa el 22 @-, defineix el projecte no com un model econòmic de ciutat sinó com "un mercat immobiliari ". Segons explica, en un primer moment, els grans propietaris de les zones afectades van requalificar el sòl i el van vendre a inversors que, en una successió d'operacions mercantils, el van anar revaloritzant any rere any. En resum: es va tornar rendible no construir. Segons dades de l'Observatori, en vint anys el preu d'un solar buit, sense ús, ha pogut augmentar 40 milions d'euros.

Només una quarta part són oficines que alberguen projectes tecnològics

Potser com a conseqüència d'aquest procés especulatiu, en tot aquest temps només s'ha edificat un 40% del previst. D'aquest 40%, gairebé la meitat han estat hotels i residències d'estudiants. La Barcelona de la innovació i del futur era això: del que s'ha construït fins ara al 22 @, només una quarta part són oficines que alberguen projectes tecnològics.

Per contra, la zona s'ha convertit en una successió de descampats en què les xemeneies industrials conviuen en l'skyline amb les grues i els gratacels. A la zona de Provençals, entre la Diagonal i la Gran Via, la meitat del sòl el componen solars actualment en desús.

Salvem les xemeneies!

A mig camí entre la rememoració pop i la Disneylandia obrera, les xemeneies del Poblenou sobreviuen, però no així la majoria dels espais amb les que es van construir. Aquests van ser derruïts quedant les xemeneies com solitaris símbols de l'etapa industrial, segurament, com explica Jordi Fossas, perquè és més barat mantenir-les que tirar-les. No obstant això, la lluita per la conservació del patrimoni dels barris afectats pel 22 @ ha estat llarga i està plena d'històries de resistència.

L'exemple de Can Ricart pot servir per il·lustrar-lo. Construïda a mitjan el segle XIX, va ser una important fàbrica d'estampats que, com tantes altres, va haver de reutilitzar els seus espais arribada la desindustrialització de la segona meitat del segle XX. El pla 22 @ contemplava la seva demolició, tot i que encara albergava més de trenta petites empreses a les que el seu propietari, el Marquès de Santa Isabel, va decidir expulsar a canvi d'indemnitzacions que, segons el parer dels afectats, no compensava la pèrdua del seu espai de treball. Es va produir un moviment veïnal per salvar Can Ricart com a símbol i testimoni, potser el més important testimoni, del passat obrer de barri. Un grup de treballadors va resistir successius intents de desallotjament fins que el definitiu va tenir lloc el 2005.

Els veïns van començar a fer torns per vigilar el complex de Can Ricart davant la seva sobtada i sospitosa tendència a incendiar-se

La gran superfície de Can Ricart oferia als promotors la lucrativa possibilitat de requalificar el sòl i utilitzar-lo per aixecar oficines i hotels. Casualment, el mateix dia en què va ser presentada a l'Ajuntament una proposta de preservació, hi va haver un incendi a la fàbrica. I un altre més dues setmanes després. Els veïns van començar a fer torns per vigilar el complex davant la seva sobtada i sospitosa tendència a incendiar-se. Finalment, se li va atorgar la qualificació de Bé Cultural d'Interès Nacional, al mateix nivell que la Sagrada Família. Can Ricart no es tiraria, sí, però, com a gran part dels triomfs aconseguits pels veïns afectats pel pla 22 @, es va tractar d'un triomf parcial: la falta d'un ús específic i continuat ha fet que es trobi actualment en un estat deteriorament important; al seu voltant, fa mesos que va començar la construcció d'un gran hotel.

Sepultats entre oficines

Un altre triomf parcial: el del Passatge Morenes. Amb el pla inicial del 22 @, quedaven afectats nombrosos passatges, petits carrerons amb cases baixes que, sense tenir un especial valor arquitectònic, caracteritzaven la morfologia del barri. Un dia, una de les veïnes d'aquest passatge va rebre una carta: la seva casa estava afectada pel pla; la solució que li donaven era realotjar-la en una nau industrial abandonada al costat de la resta de famílies, en total 27, fins que finalitzés el seu lloguer, per després fer-la fora al carrer amb una indemnització de 2.500 euros. El propietari del 60% d'aquest passatge havia presentat un pla que, en la seva qualitat de propietari majoritari, li permetia decidir sobre el paper l'ús del conjunt de l'espai, inclosos els habitatges que no li pertanyien i que pretenia enderrocar. La mobilització d'aquests inquilins, que va arribar als mitjans de comunicació, va fer que el propietari es fes enrere i ells poguessin conservar les seves cases.

Aquest triomf, però, no evitarà que al seu voltant es construeixin, com ja s'ha aprovat, diversos edificis d'oficines de més de deu pisos. Cal preguntar quin futur els espera a aquestes 26 famílies que, com tantes altres d'aquest barri, viuran de lloguer envoltats de multinacionals i hotels sense que hi hagi un instrument de protecció, per exemple, una limitació en el preu del lloguer, que impedeixi als propietaris especular amb el preu de l'habitatge. A pocs minuts caminant del Passatge Morenes, el barri del Front Marítim del Poblenou s'ha convertit en el sòl més car de la ciutat.

Aquests són els interrogants als quals no acaba de respondre el nou pla de l'Ajuntament que, es preveu, podria aprovar-se la primavera del 2021. Les seves principals novetats: amplia les zones verdes, reforça el patrimoni arquitectònic del barri evitant la demolició dels edificis ja existents excepte comptades excepcions i reequilibra el percentatge d'usos del sòl: del 90% d'oficines i 10% d'habitatges es passa a una ràtio de 70 a 30, sent tot habitatge protegit.

Del 90% d'oficines i 10% d'habitatges es passa a una ràtio de 70 a 30

Diversos col·lectius de veïns consideren insuficients aquests canvis. Una de les seves principals queixes és que aquesta ràtio només s'aplica als terrenys sobre els que mai es va presentar un pla i no a aquells altres en què sí que s'han presentat i aprovat plans, encara que aquests mai hagin estat executats i fins i tot portin caducats diversos anys. A aquesta descripció responen unes 22 hectàrees de terreny.

Precisament és en moltes d'aquestes 22 hectàrees, fins ara en desús, on s'estan reactivant nombrosos projectes des de començament d'aquest any. Aquesta sobtada maniobra podria ser casualitat o, com indiquen fonts veïnals, podria tenir una explicació en el temor que l'Ajuntament faci cenyir-se als propietaris d'aquests terrenys a aquesta nova ràtio que, al capdavall, resulta menys lucrativa per a ells.

Hi ha un futur per al 22 @? Hi ha un futur per al Poblenou?

"Si ha costat 20 anys omplir aquestes oficines, cal aixecar el triple de les que hi ha construïdes ara mateix?", es pregunta l'Albert. La crisi de la Covid afegeix encara més incertesa. Segons un estudi de CaixaBank research, el teletreball té potencial per aplicar-se a un 40% dels llocs de treball que hi ha a Barcelona. Empreses que operen al 22 @ estan replantejant el seu futur aquí. És el cas de T-Systems, que ha enviat a treballar al seu domicili a més de mil empleats; una altra tecnològica, Goin, no ha renovat el seu contracte i s'ha desplaçat a una altra zona de la ciutat.

L'Observatori explica quin seria el seu model: 50% habitatge i 50% llocs de treball, i d'aquest últim percentatge la meitat tallers i indústria local. "Creiem que l'ideal seria generar una economia de barri que doni feina a més sectors de població que el 22 @ i que redueixi la mobilitat que estem generant entre veïns que han d'anar a treballar a altres zones i empleats que vénen aquí cada dia" . I és que, segons les seves dades, de les persones que transiten diàriament pel barri, la meitat són treballadors que viuen en altres zones de la ciutat. Si continua aquesta tendència, si es completa la construcció del 22 @, d'aquí a uns anys només dos de cada deu vianants -"els gals", que diria l'Eduard- seran veïns del barri.