Autogovernar la vellesa en temps de pandèmia

L’autonomia, la dignitat, el suport mutu entre iguals són valors que una persona que envelleix vol conservar, visqui on visqui. La Paquita Giralt i la Dolors Prat viuen a la residència Casal Oller d’Hostalets de Balenyà (Osona), un dels centres a Catalunya que intenten seguir aquests principis, malgrat la Covid-19 els ho ha complicat molt. Durant els primers tres mesos de pic de pandèmia, hi van morir vuit persones i hi havia deu treballadores malaltes a la vegada.

La pandèmia ha evidenciat el fracàs del model de residències per a persones grans, fortament mercantilitzat: més de 23.800 persones han mort en aquests espais a l’Estat des del març, per la Covid-19 o símptomes similars, i a Catalunya representen el 53% del total de morts arran del virus. Amnistia Internacional acaba de treure un estudi (Abandonadas a su suerte) que denuncia cinc vulneracions de drets humans en residències (a la salut, la vida, la no discriminació, la vida privada familiar i la mort digna). 

Al setembre es van tornar a permetre les sortides de les residències, amb restriccions. La Paquita, de 83 anys, explica que primer a la residència els van autoritzar a sortir una hora: "Vam protestar a l’assemblea del centre, perquè entre vestir-se i desvestir-se ja se’t passava l’hora". Casal Oller, que havia estat una casa d’estiueig, depèn de l’Obra Social Religiosa, una associació privada sense ànim de lucre formada per persones jubilades. Però la junta no es dedica a fixar el model del centre, sinó que la filosofia emana de les treballadores. Durant el moment més cru de la pandèmia, a Casal Oller els va ajudar que tenen una bona ràtio de personal: l’habitual és de 0,25 personal/usuària d’atenció directa, però a Casal Oller estan a 0,35.

A Casal Oller no fan activitats perquè sí, sinó lligades a la vida quotidiana, com ara el menú diari

El 10 de juny de 2020 ens reben, amb totes les mesures, la directora del centre, Anna Sallent, i Montserrat Vilalta, educadora i responsable d’Atenció Centrada en la Persona. A Casal Oller tenen 42 places de residència i 10 de centre de dia i hi treballen 31 dones. A nivell mèdic, asseguren que la connexió amb el consultori públic del poble ha estat clau durant el període més dur de la Covid-19.

Afavorir l’autonomia i l’autoestima de les persones que viuen a Casal Oller és un dels punts claus del centre. "A vegades la inèrcia et fa actuar com amb els nens, els hi poses les sabates quan ja se les saben posar però tens pressa. Però això va molt relacionat amb l’autoestima i se senten inútils", explica Vilalta. Si es donen aquestes dinàmiques, la gent gran interioritza que "ja no els queda res per fer", reflexiona la directora.

Montserrat Vilalta: "La gent que va fer calés amb el totxo ara els fa amb les residències"

Casal Oller no promou activitats perquè sí, sinó lligades a la vida quotidiana, com donar suport en la preparació del menú diari. "Ens vam adonar que una cosa de tan sentit comú com preguntar-los què volien per menjar no ho fèiem i ho vam canviar", explica Vilalta. Amb la Covid-19, l’assemblea dels residents va quedar penjada, i també una associació que volien crear entre les persones que viuen a la residència.

La majoria de les 5.400 residències a l’Estat espanyol, però, està lluny de models on l’autonomia sigui un pilar. Per què? "Perquè hi ha negoci, la gent que va fer calés amb el totxo ara els fa amb les residències", es queixa Vilalta. El 72,8% dels centres són de titularitat privada i els darrers anys hi ha hagut una creixent concentració en multinacionals o asseguradores.

Més sènior que cohabitatge

L’escenari previ al d’una residència generalment és el d’una persona que viu sola. Ara bé, també hi ha persones grans que comparteixen habitatge en pla d’amistat o xarxes veïnals o associatives de suport. Els projectes de cohabitatge sènior han proliferat els darrers temps. En Narcís Sànchez i la seva companya s’hi van engrescar després de cuidar les mares respectives. "Les nostres filles han de passar també per aquest tràngol?", es van preguntar. Van reunir-se amb un grup d’amics i van començar a dissenyar "un projecte a mort", un lloc on amb 80 o 90 anys tinguis companyia coneguda i "no hi estiguis a disgust", explica Sànchez. El grup, que per ara es diu Factoria, són 12 dones i 3 homes de 60-70 anys. Asseguren que les cures emocionals i físiques se les faran entre elles, però també volen gent contractada com en un model residencial.

Tots els models de cohabitatge tenen complexitats i sovint la part més desatesa és la convivència

"El cohabitatge sènior és radicalment diferent al cohabitatge en general", explica Daniel López Gómez, doctor en Psicologia Social, professor d’Estudis de Psicologia i Ciències de Educació de la UOC i investigador a CareNet de l’Internet Interdisciplinary Institute. La gent gran s’organitza perquè hi ha una necessitat profunda d’evitar la soledat i de ser cuidat, assegura. López lamenta que es presenti el cohabitatge sènior de forma capacitista ("vells activistes que són capaços de") i anti-vellesa (contra la idea del deteriorament que implica envellir).

El 2000 comencen a forjar-se iniciatives de cohabitatge sènior a l’Estat espanyol, amb una primera fornada de persones amb bagatge d’activisme i capital econòmic que aposten per projectes d’autogestió (Santa Clara a Màlaga o Trabensol a Madrid). Després de conèixer-se els primers projectes, hi va haver un augment de la demanda i van aparèixer les entitats facilitadores (creació del grup, projecte constructiu...). Alhora, com relata López, l’administració comença a entrar-hi "perquè hi veu una alternativa davant un problema gegantí, l’envelliment". Per a aquest investigador, tots els models tenen complexitats i sovint la part que queda més desatesa és la convivència, "el viure, que és el més interessant", conclou.

La gestió de les cures (quines cures i qui les fa) és un tema important en els projectes i en alguns casos es continuen reproduint les lògiques patriarcals d’etapes anteriors. Daniel López Gómez recorda que en projectes en què la majoria són matrimonis heterosexuals, es mantenen rols prèviament establerts, mentre que en cas de dones soles o vídues, els serveis compartits són més grans i importants, "perquè no volen ser una càrrega".

Gent gran LGTBI

Si pensem en activisme i gent gran un col·lectiu ineludible són els Iaioflautes, nascuts l’any del 15M, el 2011. Però òbviament, les persones grans són actives en altres fronts. La Fundació Enllaç és un altre exemple d’activisme, neix el 2008 per defensar els drets i la dignitat de les persones grans lesbianes, gais, trans* i intersexuals en situació d’aflicció, vulnerabilitat o dependència.

En Josep Maria Raduà i l’Enric Vendrell formen part del patronat de la fundació, 26 persones d’entre 46 i 87 anys. A més, a l’entitat hi ha 30 persones voluntàries i un equip tècnic (treball social, atenció jurídica, administració, gestió i comunicació).

Raduà està molt actiu a Enllaç: dimarts, reunió per repassar comptes, dimecres, reunió del comitè de direcció, dijous, assistència a xerrades. "Enllaç neix per acompanyar-nos, per fer-nos d’enllaç entre el nostre present i el nostre futur", resumeix Vendrell. Assegura que el col·lectiu LGTBI a vegades no té bona relació amb la família —o la té lluny— i això fa que en les cures "el futur acostumi a ser més problemàtic". Durant el pic de la pandèmia de la Covid-19, l’equip tècnic i les persones voluntàries van fer trucades regulars a la base social de l’entitat.

A Enllaç pressionen l'administració pública perquè proporcioni centres residencials segurs

Tot i això, Raduà matisa que la problemàtica de la gent gran LGTBI "és un 80% per ser gran, i la resta, per la LGTBfòbia". La major part de les demandes que van recollir a la memòria del 2018 van ser per habitatge i orientació laboral, en primer lloc, i per ajuts a la dependència i pensions.

"La Covid ha posat de manifest que la gent gran és la baula més feble de l’estat del benestar", sentencia Raduà. L’habitatge és una peça important en aquest estadi de la vida i a Enllaç pressionen l’administració pública perquè proporcioni llocs segurs i que hi hagi un cert nombre de població LGTBI als centres residencials "perquè la persona en qüestió no se senti aïllada i rebi un mínim suport". A més, es queixen que hi hagi una manca de places públiques en les residències i que la llista d’espera estigui entre un i dos anys.