Autogestió veïnal per pagar els enterraments del barri

Anar vestit de dol durant mesos o fer-se una assegurança per pagar l’enterrament semblen ressons llunyans d’un altre temps. La mort s’havia acostumat a fer-se menys visible en la societat, però tard o d’hora tothom acaba tenint-hi relació. S’ha vist més que mai amb la pandèmia de la malaltia per coronavirus, que ha fet disparar les defuncions fins a cotes que ningú s’hauria imaginat fins fa tan sols pocs mesos. Al dolor per haver d’enterrar algú estimat s’hi afegeix el fet d’haver d’escollir com ha de ser el funeral, de l’estira-i-arronsa "d’això hi entra i allò no hi ­entra", i sovint s’acaba rebent una factura d’alguns milers d’euros o descobrint que l’assegurança de decessos que s’havia pagat religiosament durant anys o dècades era limitada.

En diversos municipis del Vallès Occidental no volen resignar-se que es reprodueixi el mateix esquema cada vegada que s’ha de fer un funeral, i des de fa més de tres dècades mantenen la seva particular manera de garantir enterraments dignes a preus més ajustats. És com una assegurança de mort, però sota autogestió veïnal.

Amb el coronavirus, els veïns que estan al capdavant de la iniciativa han estat més ocupats que de costum. El servei s’articula a través de les denominades vocalies d’enterraments que tenen 15 associacions veïnals. S’agrupen sota una coordinadora que presideix Manuel Illana, que recorda que aquestes vocalies van néixer als anys 80 del segle passat motivades per coses que no són gaire diferents del que pot passar avui. "Les companyies abusaven dels preus, fins i tot malgrat oferir uns serveis bastant deficients", rememora. Tampoc eren temps fàcils. El tresorer de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, Josep Carbonell, detalla que aquest barri de Sabadell es va forjar amb immigració d’altres punts de l’Estat. "Hi havia molta penúria i no era fàcil tenir una assegurança d’enterrament", recorda, alhora que a les associacions de veïns també hi havia gent idealista que pensava que es podrien tombar les asseguradores convencionals. Això no ha acabat passant, però a Sabadell hi ha nou vocalies d’enterraments, i la iniciativa també s’ha reproduït en associacions de Montcada i Reixach, Ripollet, Badia, Barberà, Santa Perpètua de Mogoda i Polinyà.

Entre totes les vocalies hi ha apuntades 64.775 persones, que s’agrupen en 21.927 famílies, en una comarca que s’acosta als 924.000 habitants (2019). El funcionament habitual és que s’hi inscriu una unitat familiar i per cada membre es paga una quota mensual d’uns 4 euros de mitjana. Amb això es té cobert l’enterrament de qualsevol dels membres, però habitualment els diners recaptats no es destinen directament a pagar els funerals, sinó a una altra assegurança que les entitats tenen contractada amb una asseguradora tradicional que, cada cop que hi ha una defunció, aporta uns diners per pagar l’enterrament. És el que han acabat fent amb els anys moltes vocalies per evitar ensurts si hi ha un daltabaix, com ha estat el cas del coronavirus. A més, els socis no pateixen el que podria passar si ells contractessin una assegurança pel seu compte, o sigui, una pujada desorbitada de la quota com més gran s’és. A l’Associació de Veïns Eixample Can Llobet de Barberà, on pertany Illana, la quota oscil·la entre els 3,10 euros mensuals per persona, fins a 40 anys, i els 7 euros a partir dels 61 anys.

Una tasca voluntària

Per fer possible aquests preus, els nous inscrits han de ser menors de 50 o 55 anys, en funció de l’entitat. A més, hi ha altres normes, com no tenir una malaltia greu o crònica diagnosticada en el moment d’apuntar-s’hi. L’altra cosa que s’exigeix és que també es pagui la quota de l’entitat veïnal, que pot ser d’uns 8 o 10 euros anuals per família. Illana arriba a fer un càlcul que sembla imbatible sobre els avantatges de fer-se soci d’una vocalia. Amb aquestes quotes, "per pagar-te l’enterrament, hi hauries d’estar 110 anys apuntat", assevera, motiu pel qual dedueix que "aquí mai et pagues l’enterrament". Illana recalca que la tasca dels responsables de les vocalies és voluntària, solen ser jubilats i ho fan sense cobrar. "Això es fa per ajudar-nos els uns als altres; no fem negoci", insisteix.

Quan hi ha un difunt, la funerària que se n’ocupa truca a la vocalia per corroborar que té cobert el funeral. Cada any se’n sufraguen entre 400 i 500 a través de les vocalies. Hi entra l’enterrament o la incineració al complet –vetlla, cementiri, làpida, etc.–, es paga el trasllat del cos en cas que la persona mori en una altra ciutat, i hi ha altres particularitats en funció de l’entitat, com l’abonament d’una quantitat en cas de mort en accident d’algú d’entre 14 i 65 anys o l’enterrament del fetus si hi ha un avortament. Illana assegura que no posen pegues a si ha de ser una cerimònia cristiana o laica, i no n’hi sol haver d’altres confessions, com ara la musulmana. El motiu és, segons ell, que els musulmans voldrien ser repatriats al seu país d’origen, i això no ho poden pagar.

Enguany calculen que hi haurà unes 200 defuncions més de l’habitual a causa del coronavirus. En els dos mesos més durs de la pandèmia a Ca n’Oriac van tenir 28 difunts, el doble de l’habitual. "A més, ens anem fent grans i van morint més socis", ressalta Illana. La mitjana d’edat dels inscrits ja és de 49,25 anys, i a les vocalies admeten que els preocupa el relleu generacional. "Necessitaríem que s’hi apuntés més gent jove, però, és clar, la societat ha canviat i els joves no pensen que ningú es morirà", reflexiona. Carbonell afegeix: "Tu penses que soc jove per morir-me, però no és veritat. Estadísticament parlant, mor molta més gent jove que gran. Un enterrament particular està entre els 5.000 i 6.000 euros; ara, si pots desprendre’t de 4,20 euros al mes, quan arribi el moment serà de franc". El cost mitjà d’un enterrament sufragat per les entitats és un 20% més barat que un de particular.

Des de Montcada, Pilar Albián, de 52 anys, admet que no els havia preocupat tot això, malgrat que ella que és periodista i ja n’havia escrit algun reportatge a finals dels 80. "Fa cinc anys vam començar a tenir la percepció que això cal tenir-ho cobert. Si faltes, algú pagarà, però, és clar, deixes aquesta rèmora a la família immediata i els fills", reflexiona, i es van apuntar a la vocalia de l’associació de Can Sant Joan. Creu que quan s’és jove no s’hi dona importància, es pot pensar que "quan falti, algú pagarà", però ha arribat a la conclusió que "és un pensament egoista, perquè són serveis molt cars". Sap que, amb una assegurança convencional, a la generació dels pares els cobren quotes de 30 euros mensuals o més, com és el cas del seu sogre, de 83 anys, que ha pagat tota la vida. "El dia que faltin s’hauran pagat cinc enterraments amb orquestra inclosa. Fent-ho de forma cooperativa el cost és molt assumible i no et sents estafat", assevera Albián.

A les vocalies expressen que, després del coronavirus, esperen que hi hagi més gent que s’interessi pel que ofereixen, però Illana creu que la pandèmia no generarà grans canvis en la societat. "La gent gran, i sobretot qui ha perdut algun familiar, potser prenen consciència, però crec que la quantitat de morts s’oblidarà", reflexiona, i pensa que seria difícil que avui naixés una iniciativa com les vocalies d’enterraments. "El capitalisme ha creat moltes necessitats, i la mentalitat de la solidaritat entre persones no existeix", lamenta. Carbonell, per la seva banda, mira cap al futur i vol creure que les vocalies se’n sortiran. "Fa 38 anys que funcionem i m’imagino que també hem passat èpoques molt dures", remarca. I davant dels temps de coronavirus afegeix: "Alguna cosa devem haver fet bé quan hem estat capaços de superar aquesta sotragada sense prendre mal". Ara bé, no deixa de mirar cap al futur i pensar que els cal assegurar-se el relleu generacional.