"Ara és impensable trepitjar un escenari del crim com ho fèiem nosaltres"

D'aquí a quinze dies Barcelona tornarà a ser l'epicentre de la novel·la negra, i els seguidors dels crims i els misteris tindran una programació generosa per gaudir d'aquest gènere. Però en aquesta matèria, com en moltes altres, allò de la realitat supera la ficció té tot el sentit del món. Fora del terreny de la ficció, convivint amb la nostra quotidianitat hi ha assassinats que queden impunes. Vet aquí per què els periodistes Tura Soler i Jordi Grau han triat el títol de Sense Càstig per batejar el seu primer llibre escrit a quatre mans i que es presentarà a la Casa del Llibre de Barcelona aquest dimecres, amb Sílvia Barroso, directora d'El Món.

Publicat per La Campana, el volum recull deu crims que continuen sense resoldre, ja sigui perquè no s'ha aconseguit trobar l'autor dels fets o bé no s'ha pogut incriminar al sospitós amb proves prou concloents. Des de l'assassinat de l'empresari de Santa Coloma de Farners, Josep Corvera, al de Sílvia Cobo Ruano, una jove de Blanes de 17 anys, fins a la noia de Portbou.

"Vam trobar que calia explicar les històries que tenien aquests dos periodistes, posar en valor la seva feina i explicar alguns dels casos dels que han estat testimoni en primera persona. I la gràcia és que ho expliquen ells, perquè ells en certa manera també són protagonistes, i trepitgen el terreny i s'endinsen a llocs. També m'agrada molt com expliquen com ha canviat el periodisme, ara tot passa per caps de premsa i agències de comunicació i ells començaven la tarda de bar en bar buscant policies i treballant les fonts", assenyala l'editora de La Campana, Núria Puyuelo.

La Tura Soler i en Jordi Grau es coneixen des dels anys vuitanta, quan ella va entrar de becària al diari gironí Punt Diari  i ell punxava discos a la ràdio i treballava al Diari de Girona. Posteriorment, Joan Vall Clara els va fer coincidir a la secció de successos (Punt Divers) del Punt Diari -posteriorment El Punt i ara El Punt Avui-, editat llavors per la família Bosch per reivindicar la premsa local i comarcal en català, i en certa manera, el pròleg d'aquest llibre també és una reivindicació del periodisme de carrer. Ambdós periodistes van acabar formant part de l'equip directiu del diari i liderant la secció de successos amb un ampli equip destinat a aquesta disciplina. Jordi Grau, que en va ser director adjunt, presideix, ara ja jubilat del dia a dia periodístic, el Col·legi de Periodistes a Girona.

Periodisme de picar pedra

Grau: "Ara és impensable trepitjar un escenari del crim com ho fèiem nosaltres"

"Sense pretendre-ho sí que ho ha acabat sent. I no cauré en allò de què el periodisme d'abans estava molt ben fet perquè alguns el continuen practicant, com per exemple la Tura, i sempre hi ha periodistes que fan les coses ben fetes, però ara hi ha oficines de premsa, oficines del portaveu i una precarietat en l'ofici que ho fa tot molt més difícil. I clar, ara és impensable trepitjar un escenari del crim com ho fèiem nosaltres. Per tot plegat, una mica sí que el llibre és una reivindicació del periodisme que implicava tenir el cotxe sempre a punt amb el dipòsit ple, roba de recanvi, monedes a la butxaca per trucar a les cabines… I també m'agrada subratllar la idea de no creure't mai del tot el que et diuen, el periodisme és dubtar, fer preguntes i treure les teves pròpies conclusions", argumenta Jordi Grau (Girona, 1957) que també és el coordinador i un dels autors de Les pilotes dels Borbons i dels quatre volums del Diari d'una retirada, sobre el final de la Guerra Civil.

Soler: "El dia que em va escriure la germana de la noia de Portbou donant-me les gràcies per no oblidar el cas, com a periodista em va reconfortar més que no pas si m'haguessin donat un premi"

"Sí que hi ha aquesta reivindicació d'aquest periodisme, que és el de picar pedra, el d'enfangar-te les sabates; és el periodisme que he conegut, no ho sé fer d'una altra manera", sosté Tura Soler (Santa Pau, 1963). Per aquesta garrotxina que ha viscut de prop bona part dels episodis de la crònica negra de Catalunya, el cas que més li ha fet ballar el cap és el de la noia de Portbou. "Tots els casos són impactants a la seva manera, però recordo que amb el de la noia de Portbou pensava, si he arribat fins aquí, si amb tossuderia he anat aconseguit aliances, hem d'arribar fins al final, i amb tossuderia i perseverança vam anar fent. El dia que em va escriure la germana d'aquesta noia donant-me les gràcies per no oblidar el cas, com a periodista em va reconfortar més que no pas si m'haguessin donat un premi".

Per la seva banda a Jordi Grau el cas que més li fa ballar el cap és el d'en Josep Corvera, el rei de les pinyes: "bàsicament perquè està molt clar que va ser un encàrrec i el dubte és qui ho va encarregar perquè va ser una execució planificada i freda. I també m'ha frapat molt el cas d'en Ramon Quer, l'empresari de Figueres segrestat que el van obligar a treure diners i el van assassinar a sang freda, i anys després quan el que va ser acusat de fer-ho va sortir de la presó també va aparèixer assassinat. I en els dos casos m'agradaria saber exactament què va passar".

L'èxit del 'true crime'

Sobre l'èxit del true crime, liderat per Carles Porta, Tura Soler diu que "em sorprèn una mica fins i tot, perquè hi ha gent molt jove. Els lectors de successos ja hi eren, però ara és com si els adeptes de la crònica negra haguessin sortit de l'armari. De fet, la crònica negra no deixa de ser història, nosaltres relatem cròniques relacionades amb la mort, però això també és la vida".

Grau: "Al món dels successos veus tanta maldat, que hi has de posar un punt de distància"

Després de dècades cobrint successos Tura Soler assegura que ho arribes a relativitzar: "sí que és veritat que hi penso molt, però no m'hi faig mal. Ara, quan me'n vaig a dormir li dono voltes al tema de Susqueda, però no d'una manera obsessiva, sinó per esclarir-ho, com un repte". En el cas de Jordi Grau, el truc és posar-hi un punt de distància: "al món dels successos veus tanta maldat, que hi has de posar un punt de distància per això la terminologia interna és una mica escabrosa…"

La lectura d'aquest volum escrit per dos periodistes perseverants reforça la idea que amb tossuderia i intuïció s'avança, però també que com diu l'històric metge forense Narcís Bardalet les grans barbaritats les fan persones normals.