André Ricard, el dissenyador de la quotidianitat

"No s'ha de tenir vergonya i dissenyar les coses més humils. És en els estris quotidians on podem fer més coses i encara queda molt per fer!", remarcava el dissenyador industrial André Ricard el dia de la presentació del documental André Ricard, el diseño invisible a la galeria SANTA & COLE de Barcelona.

"No s'ha de tenir vergonya i dissenyar les coses més humils. És en els estris quotidians on podem fer més coses"

El responsable de documentar la vida d'aquest precursor del disseny industrial ha estat el realitzador Poldo Pomés, que ha comptat amb el guió de Xavier Mas de Xaxàs i l'assessorament d'Olivia Ricard. Un dels encerts d'aquest treball (que els pròxims 21 i 28 d'octubre es podrà visionar gratuïtament a l'esmentada galeria) és que transmet la rellevància d'un creador que s'ha passat la vida fent objectes perquè la vida quotidiana ens resulti més fàcil.

Per André Ricard -Premi Nacional de Disseny (1987), Caballer de la Ordre de la Legió d'Honor a França i distingit enguany amb el premi Design Europa que concedeix la Unió Europea- del que es tracta és que les coses que utilitzem funcionin el millor possible. Potser per això, a la presentació del documental no es va estar de dir que en l'actualitat "s'està perdent el temps en ximpleries quan hi ha moltes coses essencials pendents de resoldre".

André Ricard (Barcelona, 1929) ja de ben petit es va començar a interessar per la forma de les coses i es declara un autodidacte. Quan ell va començar no existien les escoles de disseny i la seva manera de ser se l'ha fet parlant amb la gent i observant molt. A la resta el món passaven coses i aquí no passava res. Pioner del FAD, André Ricard és un dels pares del disseny a l'Estat espanyol. I malgrat el seu tarannà discret és mestre de mestres.

De coses n'ha fet moltes, segurament el seu treball més emblemàtic és haver dissenyat la torxa olímpica de Barcelona 92, que va agradar per la senzillesa que destil·lava; però el seu catàleg està farcit d'objectes quotidians com la batedora Moulinex, interruptors de vores arrodonides, la pinça antiarnes per penjar a l'armari més famosa del mercat, molts envasos de llet que destaquen perquè són de fàcil agafar... Ricard també és el pare de peces icòniques com el cendrer Copenhaguen o la llum Tatu, i on ha dedicat moltes hores és a crear els flascons de les colònies de la marca Puig com la d'Agua Brava, de la qual Miró en va fer una escultura de tan bell i poètic que el va trobar.

"La bellesa és una conseqüència no una finalitat".

A la pregunta de què li hauria agradat fer i no ha fet, respon que sent una enveja sana per les vinagreres dissenyades per Marquina. I aprofita per criticar el disseny de L'IPAD, considera que la tauleta rellisca massa fàcil i que hauria de portar la funda ja integrada i que la barra lateral de so és poc pràctica. Atret per l'escola Bauhaus, André Ricard està convençut que les coses que funcionen són discretes, i és precisament "quan un objecte funciona bé, que assoleix la bellesa". Per això ell defensa que "la bellesa és una conseqüència no una finalitat".

La seva mirada sempre va a llarg termini, lluny dels imperatius imminents del màrqueting. Potser perquè ell no ha perseguit fer cap revolució sinó assolir una evolució. A tall d'exemple una de les seves observacions carregades de sentit comú: "quan vas pel món si entres en un supermercat i observes com són els paquets de sucre o arròs podràs saber si estàs en un país desenvolupat o no. Si han estat capaços de crear un envàs que quan l'obres no s'escampi i caigui tot, com passa aquí, o si per la contra, com passa als països nòrdics els envasos són efectius”.