Amazics a Catalunya: la llarga travessia d’un poble silenciat

La població amaziga a Catalunya és força nombrosa. Es calcula que la componen unes 130.000 persones, de les quals el 70% provenen del Marroc i unes deu mil d’Algèria. Es tracta d’una comunitat sòlida, que malgrat la marginació que ha patit al llarg dels segles, s’ha mantingut cohesionada entorn d’unes tradicions ancestrals i un idioma capaç de congeniar fins a 26 dialectes diferents, entre els quals el cabili (Algèria) o el tamazight (Marroc).

Només a Catalunya és la tercera població amb més parlants, tan sols per darrere del castellà i el català. Però no obstant això, coneixem ben poc d’aquesta comunitat de 20 milions de persones que s’estén per tota l’àrea del Magrib, principalment al Marroc (Rif, Atles i Sous), Algèria (Aurès, oasis de Mzab i Gourara, Hoggar i Cabília), els deserts de Mauritània i Sàhara Occidental, però també per Tunísia (illa de Djerba), Líbia (Gabel Nefusa) o Mali.

Dels amazics ignorem moltes coses, especialment els períodes en què han vist perillar la seva identitat (encara se’ls anomena “berbers”, sense adonar-nos que aquest terme prové de la paraula grega barbaroi, utilitzada pels diferents imperis i exèrcits invasors per titllar-los despectivament de “bàrbars”), de la mateixa manera que desconeixem l’enorme riquesa que ofereix en el camp de les arts, la literatura, la gastronomia (cuscús) o la varietat física dels seus membres.

Una comunitat en la diàspora

El desconeixement respecte al poble amazic -que etimològicament significa “lliure” o “noble”- té a veure amb la discriminació que ha patit arran de les primeres invasions àrabs els segles IV i XI, les successives invasions europees i les polítiques arabitzants que seguiren a les independències de les colònies europees al nord d’Àfrica a meitats del segle XX. Un fet que va deixar els seus nuclis aïllats, sense capacitat d’autogovern i forçats a la diàspora, ja sigui cap a altres zones del Magrib o en direcció a la riba nord del Mediterrani. A banda de Catalunya, només en sòl europeu trobem dos milions d’amazics a l’Estat Francès (la majoria algerians de la Cabília i xautis), mig milió a Bèlgica (gairebé tots rifenys) i uns 350.000 a Holanda, al marge dels que poblen Israel i diversos països de l’oest asiàtic.

A Catalunya, la seva presència es remunta al segle IC dc, quan gràcies a l’escassa distància entre les dues ribes del Mediterrani, van arribar els primers predicadors nord-africans. Més tard, amb la conquesta musulmana d’Al-Andalus, van establir-s’hi diferents fornades que, entre altres herències, van deixar topònims al País Valencià i a la Franja de Ponent (Atzeneta, Mequinensa, Oliva o Senija) i paraules tan normalitzades com barraca, genet o enxaneta.

En l’etapa més recent, el gran flux va produir-se arran de la independència de Tunísia, Líbia, Algèria i el Marroc. Sobretot en els darrers dos països, la declaració de l’àrab com a única llengua oficial i prioritària en l’àmbit educatiu i públic va fer que la cultura amazic quedés arraconada i, de retruc, el Rif i la resta de zones on s’allotja aquesta comunitat es veiessin condemnades a la misèria més absoluta.

La manca d’infraestructures, un analfabetisme crònic i uns nivells de desocupació insostenibles van desfermar entre 1958 i 1959 la coneguda per Revolta del Rif. Un aixecament popular que, tot i la simpatia que va suscitar entre àmplies capes socials, va ser reprimit pel règim militar del príncep hereu Mulei Hassan (futur Hassan II), un fet que va llançar milers d’amazics a una nova diàspora cap a les ciutats marroquines de Casablanca i Alger o en direcció al sud d’Europa. Milers de famílies rifenyes van acabar recaient a les comarques catalanes d’Osona, el Maresme i l’Empordà, mentre que les provinents del sud-est marroquí van quedar ubicades a Sabadell, Cornellà de Llobregat, Tortosa i altres nuclis urbans.

Obstacles per a una bona acollida

Denunciar les injustícies que es viuen als països d’origen i ser reconeguts en la societat d’acollida són els grans objectius dels amazics catalans. Uns reptes que formen les cares d’una mateixa moneda, on la voluntat de tenir autonomia per prosperar és indestriable del reconeixement que necessita la seva identitat en el certamen de cultures del món.

A Catalunya, els amazics fa dècades que s’organitzen. Primer a través de l’Assemblea Amaziga de Catalunya i, a partir de l’any 2010 i com a relleu d’aquesta, la Casa Amaziga de Catalunya, a través de la qual els amazics denuncien la repressió que pateixen al Marroc o Algèria alhora que insten les autoritats catalanes a promoure la seva llengua i tradicions. Perquè, tot i sentir-se inserits a Catalunya, aspiren a mantenir una cosmovisió pròpia que ha fet de la pau i la inclusió igualitària els seus trets més distintius.

Amb tot i aquesta voluntat, a hores d’ara ni la llengua ni la cultura amazigues estan prou difoses a Catalunya. “Fins a l’any 2012 existia l’Observatori Català de la Llengua Amaziga, que depenia de la Casa de les Llengües, però quan CiU va entrar al govern va carregar-se’l”, explica Carles Múrcia, autor del Diccionari amazic-català/català-amazic. També ha deixat de funcionar l’espai informatiu a Betevé (aleshores Barcelona Televisió) que entre els anys 2002 i 2012 va narrar les notícies amb els dialectes tarifit i taixelhit.

En general, la transmissió en aquesta llengua continua sent força escassa, de la mateixa manera que la seva formació és lluny de l’horitzó desitjat. Tot i el conveni signat amb el Departament d’Ensenyament, la formació de professors recau exclusivament en la Casa Amaziga de Catalunya, que a la falta de recursos veu com les sessions només poden realitzar-se en centres cívics i fora de l’horari lectiu.

Tot plegat ha fet que l’amazic hagi quedat pràcticament relegat a l’àmbit acadèmic, on a instàncies d’alguns investigadors s’ha constituït al Grup d’Estudis Amazics (GEA) i s’han editat treballs tan interessants com la Guia de conversa amazic-català o l’esmentat diccionari de Carles Múrcia. En canvi, poca gent recorda que el novel·lista Salem Zenia i altres autors de reconegut prestigi, entre els quals Laila Karrouch, Najat El Hachmi o Asmaa Aouattah, són amazics i tenen obres que aborden la realitat dels seus pobles d’origen.

Conscienciació endins, reivindicacions enfora

Malgrat tots els entrebancs, els catalanoamazics no han deixat de reclamar que les institucions es comprometin en la difusió de l’amazic i abandonin el relat colonial que identifica qualsevol persona de procedència nord-africana com a “magribina” o “àrab”. Així ho assenyala Aziz Baha, membre de la Casa Amaziga, per qui “aquesta mirada provoca que les generacions amazigocatalanes es desvinculin de la cultura pròpia”.

Segons Baha, un dels reptes fonamentals dels pròxims anys és combatre aquest discurs basat a associar l’amazic com a part de l’àrab, quan són dos idiomes i mons diferents. L’altre és que els joves catalanoamazics tinguin l’amazic com un assumpte propi, cosa que actualment no passa. “Encara avui les institucions tracten la nostra llengua des d’una perspectiva migratòria, com si es tractés d’un fenomen transitori, de manera que no hi aboquen recursos i, si ho fan, aquests són molt precaris”. Baha també considera fonamental acabar amb el menyspreu que els consolats d’Algèria i el Marroc dispensen a l’amazic, aspecte sobre el qual creu que les institucions catalanes haurien d’actuar en ares de resoldre-ho.

En aquest sentit, els amazics insten la ciutadania a implicar-se perquè els seus drets siguin respectats, no sols en la societat d’acollida; també exigint que en els territoris originals no siguin conculcats. Una tasca que, segons la Casa Amaziga, exigeix conscienciar la població a través d’actes i mobilització de tota mena.

Només en l’última dècada cal recordar les marxa que la Casa Amaziga va impulsar en suport a Tamaseint, un poble rifeny colpejat pel terratrèmol, o contra l’assetjament policial a Ait Baamran, tribu amaziga a la qual el govern marroquí no ha desplegat les polítiques promeses.

També, amb motiu de les primaveres àrabs el 2011, va organitzar accions en solidaritat amb el Moviment 20F; sense oblidar les concentracions en defensa del poble tuareg d’Azawad, en rebuig a l’assassinat de l’activista amazic Omar Khalek, o les exposicions, taules rodones i debats amb què intenta que les institucions catalanes, i la societat catalana en el seu conjunt, coneguin les seves problemàtiques i adoptin una postura al respecte.

Aziz Baha insisteix que la finalitat no és altra que acompanyar les persones d’origen amazic en el seu procés de socialització a la societat catalana i, alhora, que estiguin connectades a la cultura i llengua maternes. “No volem un reconeixement reductiu, en què només se’ns miri en clau religiosa o en termes d’estat, sinó en un que preservi la nostra singularitat i idiosincràsia”.