Albert Sánchez Piñol i els monstres

Albert Sánchez Piñol segueix al peu de la lletra un principi bàsic de la narrativa, allò de "no m'ho expliquis, mostra-m'ho". 20 anys després de publicar La pell freda i d'haver seduït milers de lectors, l'autor acaba de publicar El monstre de Santa Helena (La Campana), una novel·la que també passa a una illa i on l'aparició d'un monstre ho capgira tot, però que no té res a veure amb la història d'aquells granotots. En aquesta ocasió el que va empènyer a l'escriptor a escriure aquesta novel·la va ser trobar la resposta a la següent pregunta que és la primera frase del llibre: "què s'esdevindria si reuníssim en una mateixa habitació l'Amor, la Cultura i el Poder?".

"El que em va enganxar va ser imaginar una trobada imaginària però possible entre Chautebriand, la marquesa de Custine i [Napoleó] Bonaparte a Santa Helena. I em va atraure la tensió narrativa de veure aquests tres junts. Òbviament no és una novel·la històrica, tot i que jo estic documentat sobre els personatges i els seus caràcters i tot això, però aquesta reunió hauria estat factible i m'interessava imaginar què passaria si reunissis aquests arquetips", explica Sánchez Piñol, antropòleg de formació.

Per Napoleó Bonaparte, l'autor no arrossegava cap fascinació especial tot i que creu que és un personatge molt polièdric: "crec que a la seva vida hi ha unes quantes tragèdies memorables. Era un carnisser i un traïdor al principi de la revolució, i és tan polièdric que jo vaig escollir un Bonaparte premeditadament. En narrativa hi ha un principi bàsic, no m'ho expliquis, mostra-m'ho, i saps qui és Bonaparte en aquella habitació de billar. Però què vols que passi si poses en una mateixa habitació l'amor, el poder i la cultura? Doncs que el poder fot fora la cultura i viola l'amor", sentencia l'autor.

Al llarg de la novel·la, la cultura i el món intel·lectual no queden massa ben parats, però Sánchez Piñol quan se li fa aquesta observació riu i assegura que hi ha moltes preguntes que no pensa respondre perquè creu que ho han de fer els lectors. El que llegim és el dietari de Delphine Sabran, la marquesa de Cusine, i la seva veu arrossega al lector fins a la darrera pàgina. No es tracta de desvetllar com evoluciona aquesta novel·la, però un cop aconsegueix reunir els tres personatges en la mateixa habitació, l'autor ja ha servit el que semblava la trama principal, però entra en escena el Bigcripi, el monstre que ho capgira tot.

"El factor que eleva la pressió del relat és l'aparició del Bigcripi, fins aquell moment Napoleó era un presoner de 3.000 soldats, és un fet històric, però faig com Perucho que flirtejo una mica amb la fantasia i la realitat històrica. El fet és que tenen tancat el monstre que ha violat Europa, des de Moscou fins a Cadis, i si jo explico que aquest tipus ha fet una guerra per tota Europa això és una abstracció, però si la viola a ella és un fet, i poses als personatges en un dilema insuperable. I aquí és quan apareix el Bigcripi. La gran metàfora el tema del llibre és la reacció, la contrarevolució; com a la nostra història, a la nostra vida, apareixen constantment bigcripis, i com la seva aparició ho transfigura tot. Sense el monstre tot quedaria en un debat retòric i amorós", exposa Albert Sánchez Piñol.

Dany colateral de la guerra de Putin

L'aparició del monstre canvia les regles del joc, i al llegir el llibre és inevitable pensar en Putin i la seva guerra contra Ucraïna. "Quan jo escrivia aquest llibre no hi havia cap bigcripi present, però vaig pensar potser quan el publiqui n'apareix un. I un mes abans de publicar-lo, la guerra. Putin és un dictador, però sense la guerra no hauria prohibit la revista on publico contes a Rússia. Una revista on em demanaven contes i l'han tancada. I no era una revista de l'oposició, era una revista plural, literària, per a tots els gustos. El bigcripi fa por i ja no tant per ell mateix, sinó per com reordena la societat. És això el que m'interessava. El bigcripi és una bèstia que va allà i pon ous, com les tortugues a les platges. El problema no és el monstre, el problema és com ens obliga a reconsiderar tot el nostre marc de l'ordre", desenvolupa l'escriptor.

I així, en aquesta illa de Santa Helena, rúfola i ombrívola, el monstre i els seus ous, Sánchez Piñol hi planta al bell mig, Longwood, la casa on va estar empresonat Bonaparte i que és l'epicentre de la novel·la. Però de Longwood Sánchez Piñol en fa una versió de casa victoriana plena de rates i envoltada del mal, plena de fantasmes vivents. Un espai fantasmagòric on la marquesa Custine viu els greuges de ser dona. I és que malgrat ser marquesa es topa amb el paternalisme, l'exclusió, i l'abús.

"Les dones teniu una pressió afegida que no ha de ser fàcil de dur. I em sembla just que sigui ella la que porta el dietari i que sentim la seva veu, perquè és la més lúcida". Però Custine no és l'única dona agreujada, també hi ha la Umbè, una examant de Bonaparte que viu a l'illa mig abandonada i en la misèria, un personatge que també ha servit a l'autor per ensenyar com s'acaba després de passar per les mans del poder.

Escrivint El monstre de Santa Helena, Albert Sánchez Piñol s'ho ha passat bé, amb altres llibres té moments foscos, però amb aquesta història que la va començar com si fos un conte breu (diu que està escrivint uns contes de mar i de por) ha xalat. El conte se li va anar eixamplant i es va convertir en una novel·la on "la bellesa mata el poder fent servir la seva vanitat".

A Sánchez Piñol li agraden les metàfores, i el final d'aquesta novel·la ho és metafòric, potser perquè va escriure el llibre durant el confinament més estricte. Respecte a la pandèmia assegura que "l'he passat malament i l'estem passant malament, perquè això és una pandèmia darrere l'altre, és una suma de bigcripis, un es mossega la cua de l'altre".

"Res pot ser gratuït en el capitalisme"

Ell malgrat que no es pot queixar, no viu dels seus llibres i repeteix allò que viure de la ficció és complicat [De cada llibre l'autor només rep el 20% de venda al públic i s'ha de descomptar impostos i comissions]. "Jo intento ajudar a la gent que comença, i quan demano que ens paguin el cànon de biblioteques em sorprèn que se'm tirin a sobre", afirma. "És com una barra de bar on qui paga les copes és el cambrer. La cultura no pot ser gratuïta, res pot ser gratuït en el capitalisme. Aquest tema el dono per perdut perquè és inútil. La cultura és un producte de consum, el que jo produeixo el govern ho regala. Però renuncio a parlar del tema perquè llavors soc el dolent de la pel·lícula".

Malgrat els horrors que s'imagina i escriu, Albert Sánchez Piñol assegura que es banya tranquil al mar, tot i que no hi va massa sovint. "El mar és un món inquietant, paradoxalment el més inquietant és la seva buidor que necessitem omplir amb fantasies. Ara tinc un amic que va veure el Tiburón de Spielberg als 13 anys i no s'ha tornat a banyar al mar", explica amb un somriure sorneguer.