Així va ser el referèndum de Montenegro, a través del qual va assolir la independència

La nova proposta d'ERC per assolir un referèndum pactat d'autodeterminació per a Catalunya té aroma balcànic, més concretament montenegrí. I és que les condicions proposades pels republicans -una participació mínima del 50%, amb almenys un 55% dels vots a favor del "sí" a la independència- s'inspiren en el referèndum que aquest territori va celebrar el 21 de maig de 2006. Aquell dia, en una votació molt ajustada, els montenegrins van decantar-se per constituir-se com un estat independent, reconegut internacionalment, en el que va suposar un nou capítol -el penúltim, almenys de moment, ja que després va independentizar-se Kosovo- del desmembrament de l'antiga Iugoslàvia.

A la pregunta de "desitja que Montenegro sigui un estat independent amb completa legitimitat legal i internacional?", el "sí" va aconseguir el 55,5% dels vots -un total de 230.711-, mentre que el "no" va quedar-se en el 44,5% -184.954-, amb una participació en el referèndum que va enfilar-se al 86,5% del cens. D'aquesta manera, per només mig punt, es van complir les condicions fixades per la Unió Europea -i acceptades també per Belgrad- perquè Montenegro es pogués convertir en un estat independent reconegut internacionalment i, per tant, es posés punt i final a l'estat de Sèrbia i Montenegro.

El resultat també va esvair els temors de caure en el que aleshores va anomenar-se la "zona grisa", és a dir, un triomf del "sí" però amb una franja de suport d'entre el 50% i el 55%, que legitimaria la independència, però no faria possible el seu reconeixement internacional.

El 3 de juny de 2006 a Podgorica, la capital, el Parlament de Montenegro va declarar la independència -que aquell mateix mes seria reconeguda formalment per la comunitat internacional, les Nacions Unides i la pròpia Sèrbia- i el dia 5 la Unió de Sèrbia i Montenegro es dissolia, després de decretar el final de la unió entre els dos territoris. Com s'havia arribat fins aquí?

Quatre dècades d'independència abans de Iugoslavia

Per no retrocedir excessivament en la història, situem-nos en el segle XIX. Després d'un llarg període sota control de l'Imperi Otomà, el 1878 el Congrés de Berlín va reconèixer Montenegro com a Estat sobirà, amb Cetinje com a capital i governat pel príncep Nicolau I, que es convertiria en rei el 1910, quan el territori passaria a ser una monarquia.

No hi hauria, però, un segon monarca, perquè només vuit anys més tard, coincidint amb el final de la I Guerra Mundial, cauria sota el control de Belgrad i s'integraria en el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que a partir del 1929 passaria a ser Iugoslàvia. Des del 1945, amb l'arribada al poder dels comunistes, Montenegro seria una de les sis repúbliques que van formar la República Federal Socialista de Iugoslàvia.

La Confederació de Sèrbia i Montenegro ja obria la porta a un referèndum d'independència

L'esclat de les guerres dels Balcans acabaria amb Iugoslàvia, però durant els primers anys dels conflictes, Montenegro es va mantenir alineada amb Sèrbia. De fet, el 1992 va aprovar-ho la població en una consulta amb un resultat aclaparador: el 95,7% dels vots van ser favorables a mantenir la unió, aleshores a través del nom de República Federal de Iugoslàvia, que es canviaria el 2002 per la Confederació de Sèrbia i Montenegro.

La Constitució d'aquest nou estat ja obria la porta a un referèndum d'independència de Montenegro, que després de comprovar com Sèrbia s'havia convertit en una mena de pària per als estats occidentals -bàsicament els de la Unió Europea i els Estats Units- progressivament havia optat per allunyar-se'n. I la Carta Magna de la nova Confederació establia que Belgrad i Podgorica quedaven unides bàsicament només en política exterior i defensa, fins al punt que Montenegro va optar per adoptar l'euro com a moneda, cosa que no va fer la seva veïna.

En aquest context, els independentistes montenegrins van arribar al referèndum del maig del 2006 venent la sobirania pròpia com una porta cap a l'esperança i el futur, que els permetria allunyar-se de la "fracassada" Sèrbia. Tot plegat alhora que reivindicaven les quatre dècades com a Estat sobirà que havien tingut a cavall entre els segles XIX i XX. La votació va celebrar-se sense incidents destacables.

Filip Vujanovic, que ja presidia Montenegro durant la Confederació amb Sèrbia, va convertir-se en el primer president de la República de Montenegro, càrrec que mantindria fins el 2018. Tot i negociar-ho des del 2008, a dia d'avui Montenegro encara no s'ha convertit en membre de la Unió Europea, però això ja és una altra història.

El 'delírium tremens' de Solana

Un epíleg per acabar. Aquell maig de 2006, l'alt representant per a la Política Exterior i la Seguretat de la Unió Europea era Javier Solana, històric dirigent del PSOE, que va sortir al pas de les declaracions d'independentistes bascos i catalans sobre l'estat balcànic per proclamar que "qualsevol comparació o reflexió així... No hi ha cap semblança entre Montenegro i la República Sèrbia i cap país que formi ja part d'Europa, inclòs el nostre, Espanya. (...) Qualsevol reflexió com la que m'estan plantejant voreja el delirium tremens".

Solana també va manifestar que "dubtava" que Catalunya o el País Basc arribessin a celebrar un referèndum d'autodeterminació, unes paraules aquestes últimes similars a les que alguns dirigents del PSOE han pronunciat després de conèixer la proposta d'ERC.