Així acaben als mercats financers els fons públics d'Europa per pagar les pensions

Després d'anunciar retallades a l'estat del benestar, el Govern alemany, format per una coalició entre els conservadors de la CDU i els socialdemòcrates de l'SPD, ha presentat recentment una proposta sobre pensions que ha cridat molt l'atenció tant dins com fora del país. L'Executiu encapçalat pel canceller Friedrich Merz vol que, a partir del 2026, els menors d'entre sis i divuit anys rebin de l'Estat deu euros mensuals que es destinaran a un fons d'inversió per pagar una part de la seva jubilació quan arribi el moment.  

El pla preveu que, en arribar a l'edat adulta, els ciutadans puguin fer-hi les seves pròpies aportacions. Els diners no es podrien retirar abans d'assolir l'edat de jubilació. A més, els rendiments obtinguts estarien exempts d'impostos fins al moment de jubilar-se.

La mesura ja ha estat batejada com a Pensions d'Inici Anticipat (Frühstart-Rente, en alemany) i el seu cost anual rondarà els 1.500 milions d'euros, segons càlculs del mateix Govern alemany. Encara falten detalls per concretar: cal saber què passaria amb aquests diners si el beneficiari morís abans de jubilar-se, així com els costos administratius que es generarien. Tampoc no és gaire clar si la gestió d'aquest fons serà pública o privada. El que sí que sembla evident és que aquests diners públics acabaran als mercats financers, a la recerca d'una rendibilitat que tampoc no se sap ben bé quina serà.

El nen que comenci a rebre aquests deu euros als sis anys acumularia 7.200 euros en arribar als 66. Segons els càlculs —molt optimistes— de l'Institut BBVA de Pensions, aquest nen podria trobar-se amb una suma de 65.000 euros al seu compte d'estalvi en el moment de jubilar-se. Aquest càlcul es basa en una rendibilitat mitjana d'entre el 6% i el 8%. La realitat, però, és ben diferent: les rendibilitats dels plans i fons de pensions fa cinquanta anys que són baixes i poques vegades superen el 3%.

Com era d'esperar, els bancs alemanys i el sector assegurador han rebut el pla amb satisfacció, però també hi ha moltes veus crítiques. Els sindicats s'hi oposen i nombrosos experts assenyalen que aquesta mesura no resoldrà les fortes tensions financeres que pateix el sistema de pensions alemany. És més, aquestes mateixes veus qualifiquen el projecte d'"intranscendent" i denuncien que, en realitat, es tracta d'un trasllat de diners públics cap al sector privat.

Aquesta és també l'opinió de l'economista Alejandro Inurrieta, professor de l'Institut Cardenal Cisneros adscrit a la Universitat Complutense de Madrid. "La mesura, primer, és irrellevant i absurda. En cap cas resoldrà una suposada insostenibilitat del sistema de pensions. El que cal fer és millorar els salaris i les prestacions. El Govern alemany donarà diners a un futur estalvi que, d'entrada, no sap a què el destinarà el consumidor. És una forma de transferència de diners públics al sector privat sense cap justificació. Per què s'ha de donar diner públic per estalviar? L'estalvi és una cosa voluntària", afirma categòricament Inurrieta.

Alejandro Inurrieta:  "El que cal fer és millorar els salaris i les prestacions"

Octavio Granado, antic secretari d'Estat de la Seguretat Social als governs de José Luis Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez, té una visió diferent: "En una societat que envelleix i en què s'inicia la vida laboral més tard —i, per tant, es cotitza menys temps—, cada cop es destinen més impostos a pagar les pensions. Al final, la qüestió fonamental és que cal posar diners públics per finançar el sistema de pensions, i hi ha diferents maneres de fer-ho. A Espanya, la Seguretat Social es finança mitjançant les cotitzacions i les transferències de l'Estat. Els alemanys han decidit que una part dels diners públics vagi a complementar les futures pensions en forma d'aportacions individuals. En realitat, el que proposa el Govern alemany és només un camí diferent per arribar al mateix lloc."

Granado, un autèntic expert en pensions, recorda que "a Europa hi ha molta més capitalització privada que a Espanya". "El 80% dels treballadors de països com Alemanya, França, Noruega, els Països Baixos, Bèlgica o Suècia ja tenen fons privats de pensions, molts vinculats a la negociació col·lectiva", precisa.

Altres models  

La mesura impulsada pel Govern de Merz va en la línia d'altres iniciatives que s'han desplegat a Europa almenys durant les dues últimes dècades. Hi ha, per exemple, la coneguda com a motxilla austríaca, de la qual tant es va parlar a Espanya entre els anys 2010 i 2013 —els pitjors de la crisi—, just quan es van retallar les pensions. En el model austríac, els treballadors capitalitzen la seva indemnització per acomiadament de manera individual. Encara el 2021, el Banc d'Espanya va recomanar adoptar aquesta mesura.

De fet, Granado assenyala que a Europa molts països aposten per un sistema mixt que combina el sistema de repartiment amb fórmules de capitalització en què són els treballadors els qui financen una part de la seva pensió a través d'aportacions a fons de pensions o altres formes d'estalvi, generalment vinculades al seu sector o fins i tot a la seva empresa. En molts casos gaudeixen de bonificacions fiscals. Tanmateix, aquests diners que deixen d'ingressar les arques públiques també representen una transferència de diners públics als mercats financers.

El sistema de pensions més regressiu és el britànic. El Regne Unit va implementar el 2012 un sistema conegut com a Automatic Enrolment, en què tots els treballadors són inscrits automàticament en un fons de pensions privat. Segons explica l'Institut BBVA, "al Regne Unit hi ha una pensió mínima estatal de 550 euros, més pensions privades generades per l'empresa del treballador i, finalment, pensions privades voluntàries i individuals." Un altre exemple de com els diners públics acaben al sector privat el trobem als Països Baixos, on més del 90% dels treballadors participa en un sistema ocupacional obligatori, gestionat per fons privats però regulats per l'Estat.

"En els models mixtos pot tenir cert sentit una mesura d'aquest tipus, però en un sistema públic de pensions no en té cap", puntualitza Inurrieta. L'economista recorda que els plans i fons de pensions ofereixen rendibilitats molt baixes. "Quin és l'objectiu? Tenir uns diners estancats que poden patir pèrdues, fins i tot de la quantitat principal? Jo no ho comparteixo", afegeix.

L'augment de la despesa, l'excusa perfecta  

El discurs que es pretén imposar a Europa és el contrari del d'Inurrieta. Bruegel, un important think tank europeu de política i finances en què col·laboren els estats membres de la UE i grans multinacionals, va publicar a finals d'agost un informe (en anglès) molt il·lustratiu que marca la pauta. El document presenta les pensions i la inversió com dues cares de la mateixa moneda i defensa la tesi que l'expansió de les pensions finançades mitjançant el que Inurrieta qualifica de fórmules d'enginyeria financera "podria impulsar la inversió a llarg termini i la seguretat dels estalviadors, cosa que permetria a la UE afrontar el seu dèficit d'inversió".

Aquesta és l'excusa perfecta per mantenir aquest discurs: recordar que Europa té noves necessitats de finançament que aniran augmentant en el futur. Un exemple clar és l'increment de la despesa en defensa, al qual recentment s'han compromès els països membres de l'OTAN.

En aquest sentit, el cas d'Alemanya és de manual. El Govern alemany ha acceptat amb entusiasme duplicar la seva despesa en defensa, amb l'objectiu d'arribar al 3,5% del PIB el 2029, davant del 2% actual. En termes absoluts, el pressupost militar alemany passarà d'uns 95.000 milions d'euros el 2025 a més de 160.000 el 2029. Són 65.000 milions més cada any només en defensa. Però la factura de les pensions continuarà creixent alhora. Merz ha de prioritzar i ja ha triat: fa dues setmanes va anunciar "una tardor de reformes", un eufemisme per no dir "retallades".

L'aposta per la capitalització privada no garanteix, almenys avui dia, pensions més altes. Granado recorda que Espanya, on aquesta capitalització és menor, és un dels països d'Europa "amb més equitat econòmica a partir dels 65 anys". "I això és gràcies a les pensions públiques", remarca.

A tall de conclusió, Inurrieta deixa una reflexió —més aviat un desig— per al futur: "Paguem millors salaris i una preparació pública decent, i no caldrà recórrer a aquestes fórmules d'enginyeria financera."