Acollir refugiats en cases ocupades

Europa va parar una trampa als més de 62.000 refugiats arribats a Grècia per cercar un futur allunyat de la guerra. A meitat del seu camí, després d'haver recorregut milers de kilòmetres a peu, en bus o en barca des de les seves terres en flames -Síria, l'Afganistan, l'Iraq, el Kurdistan- i abans de trobar el lloc segur que anhelen per poder reconstruir les seves vides, l'acord entre la Unió Europea i Turquia, així com el tancament de les fronteres balcàniques, els va atrapar en un dels països més pobres del continent, deixant-los allà, paralitzats durant mesos o, fins i tot, anys.

Aquests barrots legals van ser les matèries primeres per a la gran gàbia en què s'han convertit algunes illes de l'Egeu -Lesbos, Quios, Samos i Kos, principalment- així com la Grècia continental, sobre tot les ciutats més grans, Tessalònica i Atenes. Però a la capital, igual que en molts dels altres hot spots, part de la població s'hi va mobilitzar per no deixar milers de persones dormint al carrer. A partir de l'arribada massiva de refugiats el 2015 i, encara més, després de la signatura de l'acord amb Turquia el 2016, els moviments socials que des de fa dècades treballen a Atenes -anarquistes, la majoria d'ells- juntament amb els mateixos migrants s'han organitzat per okupar edificis abandonats al cor de la capital grega i transformar-los en habitatges.

Cooperació entre activistes, voluntaris i refugiats

Malgrat que el primer bloc es va ocupar el setembre del 2015 -l'anomenat Notara 26, avui no només lloc d'acollida de refugiats sinó un dels nuclis polítics de la xarxa de squats- la iniciativa ciutadana va ampliar el seu ressò arran de l'obertura del City Plaza, un hotel de set plantes i capacitat per a 400 hostes que va fer fallida durant la crisi econòmica i, va ser recuperat, l'abril del 2016, per un grup de 250 activistes i refugiats que el va transformar en allotjament gratuït per a persones fugides de la violència.

"No hi ha piscina, no hi ha minibar, no hi ha servei d'habitació, però és el millor hotel d'Europa", assegura la web del City Plaza i hi coincideixen les 150 famílies que hi viuen. "Per fi la meva vida té un sentit, aquí em sento útil un altre cop perqué puc col·laborar en l'organització d'un espai comú, que també és meu", explica Fátima, una dona afganesa que va arribar a l'antic hotel després de passar sis mesos a Moria, camp oficial instal·lat a l'illa de Lesbos. "La vida al camp era horrible, no teníem res a fer, cada dia era només esperar, menjar, esperar i dormir. Ningú ens considerava allà com a persones, tot era brut i la policia ens tractava fatal, a més que no podíem sortir lliurement. Era pitjor que una presó", afirma Fátima.

La filosofia que guia el funcionament del City Plaza i de la resta d'edificis ocupats al centre d'Atenes -una dotzena en total- és exactament la contrària de la que el el Govern grec implementa als camps que una vegada van ser "de recepció" i que, des del 2016, són "de detenció". Les persones que viuen en aquests centres autogestionats formen part activa de l'organització de l'espai, treballant amb els activistes a la cuina, en la repartició del menjar, la roba i els materials rebuts de donacions, la neteja, la seguretat o la planificació d'activitats. "L'impacte positiu de viure dins d'un espai segur, amb privacitat però també en comunitat, amb la possibilitat de participació en les decisions comunes per a gent traumatitzada tant per la guerra al seu país com per les condicions infrahumanes que va patir als camps o a les fronteres, és incommensurable", expliquen els coordinadors del projecte durant la celebració del seu primer any i mig de vida, orgullosos d'haver-donat habitatge digne en aquest temps a 1.700 persones, més d'un terç de les quals són nens.

Sense cap suport governamental

Sense un cèntim per part de l'Estat -de cap Estat- ni la mediació de grans ONG, la xarxa de squats que es dissemina pel barri d'Exarchia -epicentre de l'activisme i l'anarquisme a Atenes- i per la zona veïna, propera al metro Victòria, es podria veure com un miracle, però no ho és. Si aproximadament 2.500 refugiats tenen una llar en mig de condicions tan desfavorides com les que encara viu el país hel·lènic és per l'ajuda de centenars de voluntaris i les donacions de milers de persones i petites associacions que arribin des de tot el món. "Hi ha gent que ens porta roba i menjar cada dia, d'altres ens envien diners a través de la nostra pàgina web. Tenim suport en moltíssims països", afirma Nassim, un dels portaveus del City Plaza. De fet, la visita de Manu Chao al centre el setembre passat i la gravació d'una cançó íntegrament dedicada a aquesta iniciativa va superar les expectatives i les contribucions es van disparar immediatament.

Amb menys fama i, per tant, menys recursos, hi ha una dotzena d'espais que també afronten el repte de donar una vida més digna als migrants atrapats a Atenes al marge de l'acció governamental- pràcticament nul·la- i del paraigua de les ONG. Acharnon 22 és la direcció i el nom d'un edifici de set plantes que avui acull cent persones, principalment mares, embarassades, nens i lactants que es troben en situació de màxima vulnerabilitat. Joan Reverté és qui, després d'haver treballat intensament al campament de refugiats Idomeni amb la seva petita ONG, Provocant la Pau, va traslladar-se a Atenes i va prendre les regnes d'aquest espai molt proper al Museu Arqueològic Nacional. "A Idomeni vam fer els primers contactes amb els refugiats i això ens ha ajudat a detectar les necessitats a la capital, on es començaven a obrir els squats, però llavors sense prou nombre de voluntaris o sense un projecte clar", explica aquest activista català, dedicat a l'ajuda als refugiats a Grècia des de fa dos anys i encara sense data de retorn, segons diu, "perquè el que importa en els projectes és la continuïtat".

El juny passat un grup de cinc persones va posar-se a la feina de rehabilitar una finca que no només no tenia electricitat ni aigua corrent sinó que estava molt deteriorada pels seus antics ocupants. "Quan vam arribar estava tot molt brut, menjar tirat per totes parts, problemes de plagues... un desastre", recorda el Joan. Afortunadament a l'estiu van arribar reforços i ja un equip de 12 persones, amb voluntaris de tot arreu, va tirar endavant un espai dissenyat per albergar un procés obert i participatiu, "on cadascú pot aportar els seus sabers" i on va haver-hi des de llevadores a intèrprets, lampistes, artistes o mestres per intentar abastar les diferents necessitats dels refugiats.

Menjar tots junts i en pau

Per descomptat, una d'aquestes necessitats imperioses dins la xarxa de llars autogestionades és l'alimentació. Espais com Acharnon 22 han inaugurat menjadors comunitaris per assegurar la bona nutrició i també per aprofitar-los com a espais socials. "Quan vam veure que érem tants amb llengües i ètnies diferents vam pensar que mancava un lloc on calmar tensions i barrejar-se els uns amb els altres. És molt important que puguin menjar junts i en pau", adverteix Joan Reverté, impulsor d'aquest edifici per a refugiats en grau de risc.

"Cada setmana prepara el dinar o el sopar un grup ètnic diferent: la passada van cuinar els àrabs, aquesta els kurds i després un grup d'afganesos. Crec que a la cuina és clau que s'entenguin entre ells, així poden fer els seus plats típics i tots provar els dels altres països", comenta el Joan. També explica l'activista català que els aliments de llarga caducitat arriben a través del circuit de SOS Refugiados -una plataforma cívica que arreu de tot l'Estat espanyol va aconseguir 1.500 donacions en tan sols un any, enviant a Grècia 61 contenidors plens de menjar i materials diversos- mentre que cada dia els voluntaris de les cases okupes compren la fruita, la verdura o la carn. "És un esforç molt gran donar menjar a 100 persones quan mai hem rebut subvenció de cap govern ni de cap persona rica. És la gent normal de Catalunya i Espanya que participa en els actes populars que organitzem, més els donants aa web de la nostra ONG, els que ho fan possible", puntualitza Joan.

El repte més delicat: la salut

Els centres ocupats per als refugiats no treballen aïllats, són part d'una xarxa integrada no només per cadascun dels edificis sinó també per organitzacions com Médicos sin Fronteras (MSF) o ACNUR, que s'encarreguen de les emergències mèdiques i els casos més vulnerables. "Algunes de les persones que van arribar molt greus, ACNUR les va posar en pisos, cosa que per a nosaltres va ser un èxit", confessa el responsable d'Acharnon 22, Joan Reverté. MSF, per la seva part, s'ocupa de les embarassades en un centre que van crear per acla seva atenció psicològica i ginecològica, fent-les seguiment fins enviar-les a un hospital públic per donar a llum. "Els hospitals grecs en teoria, si 'és emergència, han de rebre'ls però ens hem trobat, traves, moltes vegades, quan no tenen documents", diu Violeta, una pediatra madrilenya que va viatjar a Atenes com voluntària.

Per esquivar les no poques dificultats que la sanitat publica grega (un sistema de salut ja de por sí exhaurit per les dràstquess retallades de la Troika) posa a l'atenció dels refugiats, alguns dels centres ocupats disposen de petites "clíniques" que funcionen gràcies als metges i infermers voluntaris arribats de tot el món, i a les donacions de medicaments de particulars i organitzacions com SOS Refugiados. A l'antic institut secundari que ara allotja 200 refugiats, 5th School, una llarga cua de dones, homes i nens es repeteix cada dimecres i divendres a la porta de la que, abans aula, avui és una precària clínica d'atenció primària. La metge catalana, l'infermer irlandès i l'intèrpret sirià que en aquest moment hi treballen no donen abast per respondre totes les consultes, intentar desxifrar les prescripcions dels metges grecs o entretenir els nens que ploren. "La majoria presenten infeccions de pell o sarna, probablement per mancances higièniques. Nosaltres només els donem un tractament bàsic, mentrestant procurem derivar-los a un hospital públic, MSF o Médicos del Mundo", explica Violeta, pediatra madrilenya que treballa com voluntària en diferents okupes.

"Tota la gent que ara, forçosament, està vivint a Atenes no és atesa com correspon, una mica per la barrera idiomàtica, altra mica perquè molts no volen donar la seva dada per poder marxar al més aviat possible a altres països però, més que res, pel desbordament de la sanitat grega i de les ONG", denúncia la metge voluntària, amb la frustració de comprovar que, amb prou feines, el que arriben a fer a les clíniques "alternatives" és un petit relleu en mig d'un desemparament absolut.

La solidaritat com a única esperança

Obligats a marxar de la seva terra per salvar als seus fills de l'horror o per no haver de matar o morir en una guerra imposada, més de 60.000 persones van creuar els perills de les fronteres fins a arribar a la porta d'Europa, que se'ls va tancar al nas. Atrapats dins un laberint legal del qual ningú no en coneix la sortida, ara tan sols els resta com a opció esperar. Esperar que la burocràcia grega per fi doni resposta a la seva sol·licitud d'asil, o esperar que un traficant els doni un passaport fals i un bitllet per a Alemanya, Holanda o qualsevol país nord-europeu, previ pagament de 3.000, 4.000 o 5.000 euros. Annas, però -un refugiat sirià que va fugir de Damasc a peu per arribar a Grècia, després d'haver estat empresonat a Turquia i haver viscut en un camp de detenció a Tessalònica- va trobar una altra manera d'esperar.

En comptes de deixar-se arrossegar per la desídia o la depressió, Annas -igual que molts d'altres refugiats a Atenes- va treballar sense descans per ajudar les cases ocupades, com a mestre d'anglès, com a intèrpret, com a infermer, com a cuiner... com el que calgui. "Vaig col·laborar durant un any dins d'un hospital no oficial, obert per la mateixa gent en un edifici buit a les àrees lliures, sense control del govern de Damasc. Doncs ara a Atenes estic fent el mateix, perquè tot el que vaig aprendre en mig de la guerra val també aquí", explica aquest jove trist però esperançat, malgrat tot, gràcies al descobriment a Grècia d'una forta xarxa solidària vinguda de tot el món.