Ábalos, Koldo i Aldama: quan els mitjans donen ales a presumptes corruptes a canvi d'un titular

"Koldo fa la maleta abans de la vista que el pot portar a presó". OKDiario va acompanyar l'exassessor del Ministeri de Transports durant les hores prèvies a la seva entrada a Soto del Real. Koldo va posar a la seva "maleta" pastilles, un xandall, "roba interior i unes sabatilles esportives". OKDiario va publicar el vídeo a finals de novembre. El digital va treure una altra entrevista amb Koldo García, investigat per presumptes delictes d'organització criminal, suborn i malversació, dividida en sis lliuraments durant l'últim mes. Els titulars i el contingut giren sempre entorn del PSOE. Sánchez, la Moncloa i Ferraz. Zapatero, Marlaska i Begoña Gómez.  

L'exassessor no és l'únic que ha viscut la seva pròpia gira mediàtica el 2025. José Luis Ábalos va intervenir aquest any en almenys sis digitals i programes de televisió; molts van publicar el contingut —de nou— en diversos lliuraments. Els mateixos passos va seguir el seu fill gran, Víctor Ábalos. L'empresari ha signat aparicions en tres mitjans diferents des que el seu pare va entrar a presó. Víctor de Aldama també ha trepitjat de manera rutinària els platós de les principals cadenes de televisió. La Justícia l'investiga per la seva implicació en la trama dels hidrocarburs i la seva possible relació amb el cas Koldo.

Per què els mitjans han normalitzat la presència de suposats corruptes a les seves pàgines i programes? Quin impacte tenen aquests moviments en l'opinió pública? I com contribueixen a alimentar el monstre de l'antipolítica?

"El que veiem aquí és una clara estratègia per desviar el focus. L'atenció no se centra en els fets investigats ni en els delictes que presumptament han comès les persones investigades, sinó que es desplaça al relat personal. Això fa que l'audiència no es quedi tant amb la corrupció, sinó amb el victimisme i els assenyalaments d'Ábalos, Koldo i Aldama", assenyala Laura Camargo Fernández, professora d'anàlisi del discurs i autora de Trumpismo discursivo (Verbum).

La polèmica no està a entrevistar un presumpte corrupte —Koldo també va ser entrevistat a Mañaneros (TVE)—, si se li pregunta pels fets, sinó en aquells mitjans que "converteixen aquestes persones en personatges, generen un storytelling similar al del concursant d'un reality show partint de la premissa que el públic vol saber-ne més. La realitat, però, no sempre és que la gent vulgui buscar més informació", afegeix Nerea Cuenca Orellana, professora de comunicació audiovisual a la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid.

Qui defensa la veritat?  

Ábalos ha regalat titulars en què ha sembrat dubtes sobre José Blanco, Begoña Gómez o José Luis Rodríguez Zapatero. L'exministre ha parlat del Delcygate i d'Air Europa. Aldama va acusar l'expresident socialista de cobrar mossegades pel rescat de Plus Ultra. L'empresari també ha aparegut amb freqüència al canal de YouTube de Daniel Esteve, líder de Desokupa.

Koldo, per la seva banda, porta setmanes lamentant els "roncs" de qui va ser titular del Ministeri de Transports, amb qui ara comparteix cel·la a Soto del Real. L'exassessor va aprofitar les seves últimes entrevistes per reconèixer les seves sospites sobre Francina Armengol, Fernando Grande-Marlaska o María Chivite. Tenen algun tipus de fonament aquestes acusacions? La resposta és una incògnita. Els presentadors i periodistes que s'han assegut davant d'ells poques vegades es van interessar per les proves del que defensaven, tampoc per l'ús que van fer dels diners públics en les trames que finalment els han acabat portant a presó.

"Crida l'atenció el canvi que han experimentat alguns mitjans respecte a aquests perfils. [Ábalos, Koldo, Aldama] han passat de situar-los com a delinqüents a utilitzar-los gairebé de manera heroica per esquitxar el Govern de Pedro Sánchez. El punt d'inflexió l'han marcat precisament les primeres acusacions que han llançat aquests individus, totes sense mostrar cap prova sòlida", recorda Julián Macías Tovar, director de Pandemia Digital.

Aquesta és una tesi que també comparteix Laura Camargo Fernández. "Els mitjans han començat a utilitzar l'escandalització com una cosa absolutament normal, no confronten la mentida i justifiquen els seus comportaments sota una cosa tan perillosa com l'aparença de pluralitat. Ho fan perquè així guanyen audiència i generen un efecte polaritzador que els resulta rendible", assenyala la filòloga.

L'hemeroteca no deixa espai a dubtes. "La que ha muntat. (...) Si no és per Aldama, tot això no ho sabem", va celebrar en un dels seus últims programes Ana Rosa Quintana. "No tinc cap problema a donar llum i dir les coses com són", va assegurar el mateix empresari al programa Horizonte, conduït per Iker Jiménez. El presentador té el presumpte corrupte com a col·laborador habitual, considera que "un ha de tenir amics a tot arreu".

Antonio Naranjo també l'ha convidat al programa que condueix a Telemadrid: el va presentar com una "peça clau" en les diferents trames que esquitxen el PSOE, com el responsable d'haver "destapat" José Luis Ábalos i Koldo García. "Les televisions i els digitals que els han anat entrevistant arriben fins i tot a idolatrar-los per anar contra la corrupció, quan estan precisament fins a dalt de suposades corrupteles", insisteix l'expert en desinformació Julián Macías Tovar.

La humanització de presumptes corruptes  

L'estratègia d'aquests mitjans es pot emmarcar en el que els experts defineixen com "una sensació de falsa simetria", és a dir, "els xous que munten aquests personatges tenen el mateix valor per a l'audiència que les investigacions pendents en contra seva", explica Laura Camargo Fernández. "Els mitjans difonen informació que cola com a veraç i verídica perquè qui la explica són alguns dels implicats en primera persona", afegeix la professora Nerea Cuenca Orellana. L'objectiu? "No importa la veritat, sinó que el relat impacti en els espectadors", insisteix Julián Macías Tovar.

El problema no només rau en una tirallonga de titulars i acusacions que "clarament" serveixen per alimentar "l'espiral de desinformació en què estem immersos", sinó que també evidencia les contradiccions d'humanitzar aquest tipus de figures. "No té sentit posar el focus en les emocions i la part humana de personatges que són presumptes corruptes quan estem precisament davant un escenari de deshumanització constant dels adversaris polítics", deixa anar Laura Camargo Fernández.

La qüestió de fons, coincideixen les veus consultades per Público, torna a ser la de sempre: "Aquest còctel genera un important efecte de desconfiança institucional en els lectors i espectadors. Els xous pesen sempre més que la capacitat crítica de l'audiència".