"El 9-N va ser el primer gran pas del projecte sobiranista, no l'únic, però sovint el primer és el més complicat"

Entrevistem l'expresident de la Generalitat Artur Mas, que avalua de forma retrospectiva allò que va suposar la consulta ciutadana sobre el dret a l'autodeterminació de Catalunya impulsada pel seu Govern justament ara fa deu anys, el 9 de novembre del 2014

Artur Mas i Gavarró (Barcelona, 1956) és una de les figures clau de la política catalana i espanyola de les darreres dècades. Va traçar la seva trajectòria política a l'extinta Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i al costat de Jordi Pujol ―en diversos càrrecs al Govern fins a ocupar la conselleria en cap―, a qui va acabar succeint en el lideratge del nacionalisme català. Tot i ser un període curt dins la seva carrera política, té una rellevància especial la seva etapa com a president de la Generalitat, des del desembre del 2010 fins al gener del 2016. Cinc anys en què va haver d'afrontar primer una de les pitjors crisis econòmiques i, després, va ser protagonista i motor de l'inici del procés independentista.

El 2012, amb la convocatòria d'unes eleccions avançades que van suposar un canvi de rumb del seu Govern cap al sobiranisme amb l'acord amb ERC sota el nom de 'Pacte per la Llibertat' (Acord per a la transició nacional i per garantir l'estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya). Posteriorment, amb la conducció del seu partit (CDC)

cap a l'independentisme i la seva posterior dissolució i creació del PDeCAT, ara també dissolt. I, finalment, amb la convocatòria de la primera consulta ciutadana impulsada per un Govern de la Generalitat sobre la independència de Catalunya, celebrada el 9 de novembre de 2014.

La consulta va obtenir la participació de 2.305.290 persones per respondre una pregunta sobre l'estatus polític de Catalunya formulada en dues parts: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" i "En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?". Els resultats foren els següents: Sí-Sí: 1.861.753 vots (80,76%); Sí-No: 232.182 (10,07%); Sí-Blanc: 22.466 (0,97%); No: 104.772 (4,54%); Blanc: 12.986 (0,56%); i altres: 71.131 (3,09%). Artur Mas reflexiona en aquesta entrevista sobre el que va suposar aquesta consulta participativa, just en el desè aniversari de la seva celebració.

Una acció que li va comportar a ell i a membres del seu executiu una forta tensió amb el Govern espanyol del PP presidit per Mariano Rajoy, i també un judici per desobediència amb una sentència d'inhabilitació i una milionària multa. L'expresident també reflexiona sobre el procés que va obrir la consulta posteriorment, amb la creació de Junts pel Sí, el seu pas al costat com a president de la Generalitat per la pressió de la CUP i fins arribar al referèndum de l'1 d'octubre de 2017. O sobre la desaparició de Convergència i del PDeCAT i el futur de Junts, entre altres temes d'actualitat com la investidura del socialista Salvador Illa.

Com a expresident de la Generalitat, com ha viscut la catàstrofe del País Valencià? Creu que les coses es podrien haver fet millor?

Precisament perquè soc expresident i no president o cap de files d'un partit polític, procuro no entrar en aquesta mena de polèmiques. La feina dels que ja no som a primera línia no és posar més tensió, al contrari. Com a ciutadà estic absolutament colpit, és de les situacions més complicades que hem viscut. I quan passen, ningú té la veritat absoluta. Cal molta humilitat i empatia perquè hi ha molta gent que ho està passant malament. Més que baralles calen solucions. Ja hi haurà temps de posar els punts sobre les is.

Tot just fa deu anys de la consulta participativa del 9-N que el seu Govern va impulsar. Vista amb perspectiva, què va suposar per a Catalunya?

La consulta va suposar dues o tres coses importants. Va ser el primer gran pas del projecte sobiranista. No va ser l'únic, però sovint el primer és el més complicat de fer. Més enllà de consultes locals, era la primera vegada en molts anys que el poble de Catalunya era cridat a votar a favor o en contra de la independència. Vam intentar que les aspiracions d'un poble que s'estava mobilitzant tinguessin un canal institucional. La missió dels governants era conduir allò que ja existia en proporcions elevadíssimes al carrer. Grans manifestacions pacífiques per reclamar un dret tan natural d'un país com decidir lliurement el seu futur.

"Per tirar endavant un tema tan potent com és el dret a l'autodeterminació, cal unitat d'acció"

D'altra banda, també vam fer entendre que perquè les coses surtin bé, s'han de fer bé. Això vol dir que, per tirar endavant un tema tan potent com és el dret a l'autodeterminació, cal unitat d'acció, traçar un camí comú, lideratges reconeguts de conjunt, no només de partits, un objectiu ben definit i grans mobilitzacions. Si alguna d'aquestes peces falla, com després van fallar, el castell s'ensorra.

El dia 20 farà 14 anys de la seva conferència 'El catalanisme, energia i esperança per a un país millor'. Allà vam escoltar per primer cop el concepte 'dret a decidir' com a evolució del dret a l'autodeterminació. S'imaginava l'abast que tindria i fins a on arribaria aquesta idea quan la va plantejar al Palau de Congressos? Per què la va formular quan era cap de l'oposició?

Jo era cap de l'oposició i em presentava per tercera vegada a la presidència de la Generalitat. Havia guanyat dues eleccions, però no havia pogut governar i semblava que finalment arribaria al Govern, com així va ser. Per què en vaig parlar aleshores? Estava aprovat el segon Estatut d'Autonomia i estàvem en ple procés de discussió en el Tribunal Constitucional per tirar-lo endavant. Finalment, va ser que no perquè el van escapçar. Aleshores, vaig voler fer entendre, a través d'aquest nou concepte, que Catalunya havia d'evolucionar, encara que fos a poc a poc, de la fórmula de l'autonomia que havíem utilitzat tradicionalment al dret a decidir per ella mateixa sobre grans conceptes consensuats.

En aquella època es parlava molt de les infraestructures. Vam tenir una gran manifestació pel dèficit d'inversió de l'Estat. Molta gent es va empipar, lògicament, perquè s'estava incomplint una clàusula de l'Estatut i ens estaven ignorant. Arran d'allò, vaig formular el concepte del dret a decidir per nosaltres mateixos sobre aquelles matèries on els consensos de país eren molt grans. Després es va parlar del pacte fiscal i, finalment, de la consulta sobre el futur del país i, per tant, de la sobirania i la independència.

El futur polític de Catalunya tenia el mateix nivell de consens?

Tenia un gran nivell de consens. Pocs anys després d'aquella conferència, sent ja president, decideixo avançar unes eleccions el novembre de 2012. Just quan comença l'operació a Catalunya de l'Estat per intentar destruir persones, projectes i organitzacions i després que fracassés la proposta del pacte fiscal perquè Rajoy ens va donar un cop de porta. En aquell context, les eleccions es van fer per saber quina majoria social a Catalunya demanava el dret a decidir. El resultat que no es recorda és que dels 135 diputats del Parlament, 107 estaven a favor. Estem parlant del 80% de la cambra. 

És cert que, entre ells, hi havia els del PSC de Pere Navarro, però hi eren. Ells especificaven que estaven a favor sempre que fos acordat amb l'Estat, però és el que nosaltres també volíem i ho vàrem intentar. Era un gran consens de país i és el que ens va legitimar per tirar endavant la primera consulta.

Va ser vostè el president que va alinear el moviment popular amb el Govern?

"La clau de l'èxit en les dues grans consultes sobre la independència de Catalunya va ser la col·laboració entre la gent i les institucions"

Vaig intentar-ho. Més que amb el Govern, amb les institucions. En aquell moment hi havia unes manifestacions enormes alimentades per les organitzacions civils i per gent transversal, d'ideologies i generacions molt diferents. No hi havia partits polítics al capdavant. Era un moviment popular i el meu repte era canalitzar-lo institucionalment. He de dir que ens en vàrem sortir, hi va haver una sintonia molt gran. De fet, la clau de l'èxit en les dues grans consultes sobre la independència de Catalunya que s'han fet en els darrers anys, el novembre del 2014 i l'octubre del 2017, va ser aquesta col·laboració estreta. La suma d'esforços de la gent i les institucions i la distribució correcta de papers i rols ho van fer possible.

L'entesa entre partits va ser més complicada?

Que els partits s'entenguin entre ells sempre és el més difícil. Per definició, partit ve de part, és una porció. S'havia de sortir d'aquell concepte i que a través d'aquelles parts es veiés el conjunt. Malgrat les travetes i les visions partidistes, en aquell moment sempre es trobava la manera de deixar de banda les discrepàncies, a diferència d'ara. La qüestió no és si hi ha tensió o no, perquè sempre n'hi ha. Hi havia maneres de superar-la i trobar solucions. Durant anys va funcionar fins al novembre del 2017, després de referèndum. A partir de llavors tot això s'ha anat esfilagarsant i hem arribat a la situació actual.

Es van trobar solucions en la fórmula de la pregunta, que permetia incorporar el sobiranisme confederalista, però, en canvi, hi va haver bastantes crítiques perquè finalment fos una consulta.

Efectivament, hi va haver crítiques perquè hi havia gent que prioritzava el joc partidista, però es va trobar una solució que va convèncer pràcticament tothom. Fins al punt que la consulta es va celebrar. Recordo que quan ho vam tirar endavant hi havia gent que volia baixar del tren, però davant l'onada popular d'adhesió que hi va haver a les fórmules que presentàvem, van tornar a pujar.

Creu que la resposta de l'Estat va ser provocada per la gran xifra de participació o bé perquè vostès van donar validesa al resultat en una roda de premsa de forma oficial? Quina va ser la reacció que automàticament va arribar de Madrid?

La consulta va superar totes les previsions, no pensàvem que votarien 2,3 milions de persones sense que passés res. Per poc que sortís bé aquella jornada del 9-N, el Govern sabia que havia de sortir a donar la cara perquè era un gran tema de país. Es va votar amb pulcritud, de forma organitzada i amb un civisme exemplar amb l'Estat en contra. No ens podíem quedar tancats als despatxos, estàvem absolutament compromesos i ens hi jugàvem molt. Ens havíem de sotmetre a les preguntes dels mitjans de comunicació i transmetre a l'opinió pública el que, a criteri nostre, havia passat. Allò va provocar uns nervis indescriptibles a Madrid, es pensaven que seria una votació de costellada i van embogir. Aleshores van començar les querelles i es va intensificar l'operació Catalunya.

Vostè s'esperava aquesta reacció? La guerra bruta i que un president de la Generalitat fos jutjat, inhabilitat i totes les conseqüències que va patir el seu Govern per una consulta que, en principi, no era vinculant.

No t'ho imagines mai del tot, però sempre preveus escenaris dolents. Durant uns dies vaig estar relativament tranquil perquè vaig veure com els fiscals de Catalunya, que no eren independentistes ni sobiranistes, van escriure que no hi havia cap base per acusar-nos de delictes. Recordo que el Fiscal General de l'Estat de l'època, que jeràrquicament està per sobre de la resta, va ordenar-los presentar una querella contra nosaltres per via penal. I així ho van fer. També recordo aquell mateix Fiscal General al cap de quinze dies va plegar, perquè li havien fet fer una cosa que ell creia que era profundament injusta.

Vam treure una lliçó. Si defenses un projecte per la independència de Catalunya o pel dret a decidir del poble català, sabem que l'Estat espanyol no es quedarà de braços plegats i que hi haurà conseqüències que caldrà assumir. Que, per cert, encara patim perquè no s'han acabat totes les causes penals ni econòmiques malgrat la llei d'amnistia.

Les conseqüències venen derivades de dues qüestions. Una cosa és la reacció del poder executiu, que pot presentar querelles, i l'altra és el poder judicial. Ha tingut un paper destacat en la repressió?

Absolutament. Una part rellevant del poder judicial, que no és un poder qualsevol, sinó que és un grandíssim poder, va decidir autoerigir-se en l'últim baluard de defensa de la unitat d'Espanya. Davant de la suposada incompetència dels polítics espanyols, que no trobaven la manera de resoldre això encara que fos manu militari, aquesta part del sistema judicial va pensar que algú havia de fer la feina. Van agafar-se a aquesta funció, perquè si no, no s'entén.

Recordem que quan els catalans van votar per primera vegada sobre la independència el 2014, dos mesos abans ho havien fet els escocesos i en aquell moment Regne Unit estava dins de la Unió Europea. Va guanyar el 'no' legítimament, però ningú va anar a la presó ni se'l va multar o va haver de marxar a l'exili. No es va perseguir judicialment a la gent. Per què a Espanya sí? L'explicació fàcil que diuen alguns interessants, mentiders, és que les constitucions eren diferents a Espanya i Regne Unit. Si era un conflicte constitucional, com tants d'altres s'han produït, calia que els jutjats intervinguessin, enviar gent a la presó o a l'exili o la ruïna econòmica de determinades famílies? És evident que no. La conclusió és clara. Una part del sistema judicial, amb els tics que tenen d'èpoques anteriors, van entendre que la seva gran missió era defensar la unitat d'Espanya.

"Una part rellevant del poder judicial va decidir autoerigir-se en l'últim baluard de defensa de la unitat d'Espanya"

La continuïtat política del 9-N va ser Junts pel Sí. Considera que va ser un projecte frustrat, que s'hauria de reeditar o que seria inviable fer-ho? 

El concepte de Junts pel Sí, que no la fórmula exacta, és la clau de l'èxit. La prova és que, fins que es va mantenir en peus, fins a l'octubre del 2017, va guanyar adhesions com mai. I quan es va desmembrar i cadascú va agafar els seus rems i rema en direcció contrària, tot plegat va començar a caure. Fins al punt actual, que tenim un Parlament que ha triat un president com Salvador Illa i que ha perdut la majoria independentista i netament catalanista, és a dir, d'estricta obediència catalana.

Per què va funcionar durant uns anys i després no? Va ser un èxit perquè sabíem que per aconseguir un gran objectiu de país com el dret a decidir calia cooperar molt i competir poc. Junts pel Sí era això.

La imatge del 9-N és una abraçada entre vostè i David Fernàndez, diputat i dirigent de la CUP. Diu que Junts pel Sí va ser un èxit, però el fet de no obtenir la majoria absoluta li va costar la presidència.

L'abraçada torna a ser una clau de l'èxit. Dues persones que representen ideologies i visions de país i de societat tan diferents com David Fernàndez i jo vam col·laborar de manera solvent. Ara bé, per què després es va traduir que no pogués seguir com a president? Per una raó molt senzilla: la CUP no és un partit tradicional, de fet, són les CUP i David Fernàndez no hi manava. Ell ha expressat alguna vegada que si hagués manat ell, les coses haurien estat diferents.

Aquella CUP va votar si se m'havia de donar suport i hi va haver un empat a 1.515. La meitat de la formació estava disposada a donar-me suport, però al final, en les seves dinàmiques es va acabar imposant el 'no'. 

S'ha penedit mai de fer aquell pas al costat?

Ha de quedar clar que l'última decisió la vaig prendre jo i no me'n penedeixo. Vist en el context actual és fàcil dir que sí, però en aquell moment era diferent. Tenia Junts pel Sí en marxa i tenia la primera majoria independentista al Parlament en tres segles. Ho havia de protegir. La gent havia votat en unes eleccions plebiscitàries i havia de procurar que no ho tornés a fer perquè els polítics no ens posaven d'acord. Tenia la ferma determinació que havia de tirar endavant, ens hi jugàvem molt com a país.

Quan vaig veure que la CUP no em donaria suport, la gran pregunta va ser: hi ha alguna manera de no repetir les eleccions i de preservar aquest projecte que he ajudat a construir, encara que sigui sense mi al capdavant? La resposta va ser que sí. Va ser un acte de coherència.

Creu que la desaparició de Convergència era ineludible per continuar amb el projecte que havien encetat?

No, sobretot si parlem del projecte convergent més enllà de les sigles d'un partit o d'un altre. Que es transformés no era determinant, però l'important era salvar l'essència. Sense la confessió del president Pujol, Convergència seguiria existint. Després vam saber que hi havia l'operació Catalunya per part de l'Estat espanyol que volia destruir el partit, Pujol, Mas i Trias. No era una acció que responia a una confessió que es podia jutjar des del punt de vista ètic, era una operació des del cor de l'Estat per destruir gent, projectes i organitzacions perquè no se'n sortien de guanyar-los a les urnes.

"Sense la confessió del president Pujol, Convergència seguiria existint"

El relleu que havia de prendre aquest projecte convergent era el PDeCAT, però no va reeixir. Per què no i Junts, en canvi, sí?

Les baralles internes combinades amb l'absència de lideratge que hi havia perquè jo m'estava retirant i el president Puigdemont encara no era un líder del partit, van provocar que el PDeCAT no tirés endavant com ho hauria d'haver fet. Això és una altra pàgina de la història, però crec que aquesta herència convergent cada vegada més està a Junts.

Vostè va dir que es faria militant de Junts. Per què se'n farà, per què ara i no abans i quan preveu fer-ho?

No tinc una pressa especial. Quan va passar tot el que va passar a nivell intern vaig decidir allunyar-me de la militància dels partits en general. Havia estat militant de Convergència durant molts anys, però també va arribar un moment de la meva trajectòria política que vaig preferir subratllar més el meu paper institucional d'expresident. M'hi sento més còmode. Dit això, quan se'm demana ajuda perquè venen les eleccions, jo la dono perquè és on està la gent que sempre m'ha acompanyat i és on poden fer les coses millor.

Es diu que el president Illa és la nova Convergència. Com valora que un dels seus rivals històrics, el PSC, reivindiqui ara aquest tarannà més convergent?

Seduir el món convergent ho han intentat diversos polítics com Aragonès i ERC o Illa i el PSC. Ho intenten, però no se n'acaben de sortir. Aquesta feina qui la pot fer millor és Junts. Qui aconsegueixi atraure el projecte convergent sencer sense perdre cap part important, tindrà les claus de les majories més sòlides que hi poden haver en el futur d'aquest país. Entenent que el temps passa i que cal posar-lo al dia.

Aquell projecte convergent tenia una relació amb els poders fàctics d'aquest país que Junts no sembla que tingui.

Efectivament, tenia tota una sèrie de lligams amb mons que tenien influència i poder, però no s'ha d'oblidar dues coses. En primer lloc, el projecte convergent tenia un fort arrelament popular i a més a més transversal, per què si no, no hauria guanyat tantes eleccions seguides al Parlament de Catalunya. Entre el president Pujol, sis vegades, i jo cinc, vam guanyar 11 eleccions durant 35 anys. El món econòmic estava més a prop del projecte convergent perquè aquest entenia les claus del que és una economia productiva, no especulativa. És la que fan les empreses i els treballadors i que, si és sana, funciona cada dia. Sense aquest motor no hi ha benestar, i menys en un país com Catalunya que té un dèficit fiscal enorme amb l'Estat espanyol.

Si Mariano Rajoy hagués acordat un sistema de finançament similar al que s'ha pactat ara entre ERC i PSC, creu que la història s'hauria desenvolupat diferent?

Sí, ho he dit sempre. Si Rajoy ens hagués obert la porta a un pacte fiscal en la línia d'un concert econòmic, probablement no hauríem viscut tot el que va passar després perquè hauríem arribat a una bona solució per a Catalunya. Però no va ser així i, en lloc de tirar la tovallola, vam tirar pel dret. Vam defensar un projecte propi que no podia ser l'Estatut perquè l'havien enfonsat ni un pacte fiscal.

"Un bon acord de finançament amb Rajoy hauria evitat tot el que hem viscut en aquest país"

Ara creu que se'n sortiran?

No ho sé, no hi confio molt. Però s'ha d'intentar, perquè Salvador Illa és president de la Generalitat a conseqüència d'aquest pacte, ERC hi ha posat la seva paraula, la posició a Madrid de l'independentisme català és decisiva i la de Junts és absolutament determinant. Com que no tindrem la independència ni un referèndum a curt termini, millor que siguem el menys dependents possibles de l'Estat espanyol.

Tanmateix, vull advertir que per sortir del sac comú del finançament autonòmic i tenir un sistema de finançament estrictament bilateral entre Catalunya i l'Estat, no es fa d'un dia per l'altre i de manera fàcil. La meva recomanació és que Junts ha de liderar aquesta negociació.