500 euros per una cita per a l'asil al mercat negre: quan un dret es ven al millor postor

A Espanya, el dret d'asil no es demana, es persegueix. Milers de persones queden atrapades en un laberint digital en què les cites disponibles desapareixen en segons o on el web sempre està caigut. El que hauria de ser un tràmit gratuït i garantit per l'Estat s'ha convertit en un mercat negre on una cita pot costar fins a 500 euros.  

La majoria de cites són capturades per màfies, gestories o particulars mitjançant programes informàtics i bots que les reserven automàticament per després posar-les a la venda. El que la llei reconeix com un dret s'ha convertit ara en un bé escàs objecte de negoci, de manera que qui pot pagar hi accedeix i qui no, en queda fora.

"Mai no hi ha disponibilitat al web. Sabia que es podia aconseguir pagant 50, 100, 200 euros, però jo no tenia aquests diners", relata la Marina, entrevistada a l'informe Sense cites no hi ha drets, elaborat per l'Associació de Dones de Guatemala (AMG) i Oxfam Intermón. "Mai no vaig aconseguir renovar la targeta vermella (document provisional dels sol·licitants d'asil). Tinc dos fills, pago el lloguer. No vaig tenir accés a la renovació per més que ho vaig intentar".

L'informe denuncia que l'Estat espanyol incompleix des del 2018 la seva obligació de garantir l'accés al procediment d'asil, convertint un tràmit administratiu, que hauria de ser senzill, en una cursa esgotadora. Sense cita prèvia, no és possible sol·licitar protecció internacional ni renovar documents, cosa que deixa les persones vivint en un llim legal, perdent la feina, les ajudes públiques i fins i tot l'accés al sistema de salut.

A més, com que no poden accedir al procés, no figuren en cap registre i, per tant, no poden acreditar la seva condició de sol·licitants d'asil, quedant desprotegides davant del principi de no devolució, el pilar que impedeix expulsar algú a un país on la seva vida o els seus drets corren perill.

Segons apunta la jurista autora del document, Adilia de las Mercedes, Espanya està obligada a respectar aquest dret segons tractats com la Convenció de Ginebra de 1951, la Declaració Universal dels Drets Humans i la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. Negar una cita bloqueja l'accés a l'Administració pública, un dret garantit per la Constitució Espanyola, i vulnera drets fonamentals com la igualtat, la tutela judicial efectiva, la feina, la salut, l'educació i l'habitatge.

Des de la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR) adverteixen, en conversa amb Público, que aquest bloqueig també impedeix accedir al sistema d'acollida per a persones sol·licitants de protecció internacional. Expliquen a Público que aquells que no tenen recursos poden demanar allotjament i manutenció durant uns mesos, però només si compten amb el document que acredita que han iniciat el tràmit. És a dir, per poder entrar al sistema "primer cal tenir una cita". Com a conseqüència, moltes persones queden fora fins i tot d'aquest amparament i viuen "al carrer, a cases d'amics o familiars, o en albergs", en condicions d'extrema precarietat.

El patiment de viure en un llim  

La María, dona maia achí de 57 anys, va arribar a Espanya fa vuit anys amb els seus tres fills fugint de la violència masclista, del genocidi a Guatemala i de la persecució del crim organitzat. Relata que, a causa de la precarietat de criar sola tres fills, no va poder donar continuïtat a la seva petició d'asil i se li va denegar l'estatut. El seu segon intent d'aconseguir cita va ser un malson: "No trobàvem disponibilitat tot i que buscàvem a totes hores els quatre. Vaig perdre la feina i això va posar en risc la salut dels meus fills perquè ens van negar en ocasions l'assistència sanitària i no tenia recursos per atendre les seves necessitats més bàsiques". La precarietat també va incrementar el racisme que els seus fills van patir a les escoles, amb seqüeles que, segons explica, encara afecten la seva salut física i mental.

"Posar en risc el sosteniment de tota la meva família per una cita i tornar-nos a la casella de sortida després de més d'un any vivint a Espanya va ser devastador per a la meva salut física i mental", admet. Afegeix que rebutja els discursos que els acusen de viure d'ajudes, perquè per accedir-hi primer hauria d'haver estat en situació regular, cosa que el Ministeri de l'Interior li va negar, juntament amb el dret dels seus fills a demanar asil.

La María va treballar durant la pandèmia en primera línia cuidant persones grans, exposant la seva salut i la de la seva família. Tot i això, quan el seu document va caducar en acabar l'estat d'alarma, va ser acomiadada. "Tant de bo que en aquest país valorin algun dia el que aportem les dones refugiades, perquè moltes ens deixem la salut i la vida perquè aquest país continuï creixent. A canvi no demanem caritat, només demanem drets", afegeix.

"No demanem caritat, només demanem drets"

La Paula (nom fictici per preservar-ne l'anonimat), psicòloga nicaragüenca, va arribar a Espanya el 2019. Al seu país treballava amb víctimes de violència sexual infantil i en defensa de l'avortament, penalitzat a Nicaragua. Explica a Público que abans de la pandèmia encara existia l'atenció presencial i va aconseguir entrar al sistema d'acollida. Però en sortir del programa d'habitatge i intentar renovar el permís, es va trobar amb una odissea digital: pàgines que es col·lapsaven, grups de Telegram on s'anunciaven cites fugaços i una frustració constant.

En endinsar-se en aquest laberint sense sortida a la recerca d'una cita, assegura que va descobrir "la vulnerabilitat i la desprotecció" que pateixen les persones sol·licitants d'asil. Fins i tot va arribar a contactar amb una persona que li oferia una cita a canvi de 300 euros, però finalment va fer-se enrere "per principis" i, després de quatre mesos, va aconseguir renovar la targeta amb ajuda d'una organització. "Conec persones que sí que han pagat imports altíssims. És la por, l'ansietat, l'angoixa d'anar amb un document caducat, el risc de perdre la feina o que et tanquin el compte bancari", explica.

Necessitat de reforçar els mitjans  

La digitalització completa del sistema d'asil ha generat un efecte d'invisibilització sobre moltes persones sol·licitants de protecció internacional. Segons Mundo en Movimiento, abans era possible identificar i donar suport a aquelles més vulnerables a les cues presencials, però ara "tot es fa des de casa i els sistemes electrònics estan bloquejats per bots". L'organització subratlla que l'Administració podria ampliar la disponibilitat de cites o millorar el web, però la manca de voluntat política deixa aquestes persones completament invisibles davant del sistema.

La Policia Nacional ha desmantellat xarxes que bloquejaven el sistema oficial mitjançant bots. El maig de 2023, va descobrir un grup que esquivava els filtres de seguretat i capturava les cites disponibles, que després es revenien. L'operació va acabar amb 94 persones identificades, 69 detingudes i 25 investigades que presumptament llogaven un bot informàtic capaç d'evitar els mecanismes de seguretat instal·lats al web, de manera que podien aconseguir la majoria de cites en segons.

També el febrer d'aquest any, la Policia va detenir a Màlaga dues persones per vendre cites d'asil en diverses províncies espanyoles. Tot i això, segons asseguren des de CEAR, cada vegada que es desmantella una xarxa d'aquest tipus, en sorgeix una de nova. Per tant, el problema sempre continua.

L'ONG reclama "dotar de mitjans humans i tecnològics suficients" la Policia Nacional, que és qui gestiona les cites. "Quan l'Administració vol que un tràmit funcioni, ho fa", assenyalen, recordant com durant la guerra d'Ucraïna es van crear els CREADE, centres presencials que gestionaven el registre i l'acollida sense col·lapses, per la qual cosa proposen replicar aquest model, amb finestretes úniques on es tramitin les sol·licituds d'asil i s'avaluï l'accés al sistema d'acollida. També demanen reforçar l'atenció presencial per reduir la saturació i frenar el mercat negre de cites.

Per la seva banda, el Ministeri de l'Interior assegura a aquest mitjà que la Policia Nacional treballa de manera contínua per millorar el sistema de citació, "fent-lo més àgil i segur". "A les províncies amb més demanda s'han habilitat alternatives al web de cita prèvia, com l'atenció telefònica, correus electrònics o serveis presencials", apunten. A més, destaquen que el 2024, l'Oficina d'Asil i Refugi (OAR) —encarregada d'aquests procediments— va rebre més de 167.000 sol·licituds de protecció internacional, un 2,5 % més que el 2023 i la xifra més alta des de la creació de l'oficina el 1992.

Tot i així, Espanya continua sent el segon país de la Unió Europea amb més sol·licituds d'asil —més de 167.000 el 2024—, però només en concedeix el 13 %, davant del 51 % de mitjana europea.