150 anys de la fallida proclamació de l'Estat català, dins la República Federal espanyola

Barcelona, nit del 8 al 9 de març de 1873, Palau de la Diputació -actual Palau de la Generalitat-. El diputat provincial Baldomer Lostau, el nou alcalde de la ciutat, Miquel González Sugranyes, i el president de la Diputació de Barcelona, Benito Arabio, acorden que l'endemà es proclamarà l'estat català dins de la República Federal espanyola. L'estat inclourà les quatre províncies i les Illes Balears.

Són setmanes de canvi i d'agitació política, després que l'11 de febrer Amadeu I -de la casa italiana dels Savoia- renunciés al càrrec de rei d'Espanya i es proclamés la República, la primera. El nou règim tindrà una vida agitada i curta -cinc caps de govern en menys de dos anys- i l'intent de proclamació de l'estat català és un dels episodis que s'hi produirà. Una proclamació que no es farà realitat i, per tant, l'estat català -sempre pensat dins d'una república federal espanyola, mai com a intent secessionista– no s'arribarà a materialitzar.

150 anys després, expliquem uns fets històrics poc coneguts i, sobretot, molt oblidats. I ho fem amb la veu de Josep Pich, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i expert en aquella etapa. D'entrada, convé recordar que la I República va arribar en un període a l'Estat espanyol que passaria a anomenar-se Sexenni Democràtic -o Revolucionari- i que arrencaria amb la revolució de setembre de 1868 -coneguda com La Gloriosa i que suposaria el destronament i l'exili de la reina Isabel II- i s'acabaria el desembre de 1874, quan el general Arsenio Martínez Campos proclamaria rei Alfons XII a través de l'enèsim pronunciament militar del segle XIX. La restauració de la monarquia borbònica suposa el capítol final tant del Sexenni Democràtic com de la I República.

La restauració de la monarquia borbònica suposa el capítol final tant del Sexenni Democràtic com de la I República

Les eleccions constituents de gener de 1869 van donar una clara majoria als monàrquics i la nova Constitució espanyola, aprovada al juny, definia la monarquia com a forma de govern. El general Francisco Serrano, fins aleshores president del Govern, és nomenat regent i es posa en marxa una espècie de càsting per trobar un nou rei, que acabarà amb la tria de l'italià Amadeu de Savoia, que regnarà des del 2 de gener de 1871 fins l'11 de febrer de 1873. Aquell dia el poder legislatiu proclama la República, amb una majoria aclaparadora: 258 vots a favor i 32 en contra. El resultat va ser fruit d'un pacte entre el Partit Republicà Democràtic Federal i el monàrquic Partit Demòcrata-Radical.

Diferents concepcions de la República

Un català, Estanislau Figueras, es convertirà en el primer president d'una República que neix amb un parlament on, malgrat tot, els monàrquics són majoria i en què, de seguida, comencen les tensions. A més a més, Pich subratlla que "no tots els republicans eren iguals, no tots eren federals i no tots volien el mateix". Els federals, òbviament, volien una República federal i no pas unitària, però també aquí hi ha diferències entre els intransigents -que defensen un model de construcció de sobirania de baix a dalt- i els moderats -de dalt a baix-.

"No tots els republicans eren iguals, no tots eren federals i no tots volien el mateix"

A Catalunya els coneguts com a federals intransigents tenien molt força i van començar a produir-se moviments per intentar fer avançar l'Estat cap a aquesta direcció i que no es convertís en un règim centralista, com el francès. Ho aclareix l'historiador: "Els federals intransigents defensen que els estats, un dels quals ha de ser Catalunya, han de recuperar la seva sobirania i constituir-se com a repúbliques democràtiques. I, un cop s'hagin recuperat, crear una assemblea constituent espanyola on cediran competències a la federació. És a dir, defensen un model on es construeix la sobirania des de baix i a Catalunya un dels seus grans exponents és Valentí Almirall. En canvi, Pi i Margall, com que governa des de Madrid, defensa que sigui el poder constituent espanyol el que descentralitzi la república".

Aquell mateix febrer els ajuntaments d'Olesa de Montserrat, Arenys de Munt, Sant Pol de Mar, Sant Pere de Riudebitlles i Sant Esteve de Palautordera, entre d'altres, reclamen la república federal, mentre que a Rubí directament es proclama. A la Diputació de Barcelona, el diputat provincial Lluís Carrera proposa que l'ens proclamés la constitució de la província barcelonina "en l'estat republicà federal de Barcelona". La proposta no tirarà endavant. Tot i que l'organisme està controlat pels republicans federals també hi ha diferències en el republicanisme català, ja que hi ha partidaris d'estabilitzar primer la República espanyola, per després fer-la avançar cap a un sistema federalm, i d'altres -els intransigents- volen l'articulació immediata d'aquest model.

El Govern espanyol es mou per aturar-la

Lluny de calmar-se, l'agitació es manté i les mobilitzacions continuen. Així, per exemple, un grup de republicans va arribar a entrar al Palau de la Diputació per reclamar que proclamés la convenció de l'estat federal de Catalunya i adoptés les mesures que permetessin consolidar-lo. L'administració, però, no ho accepta. La pressió no s'atura i hi ha una confluència de manifestacions de l'obrerisme i els federalistes intransigents, que finalment forçaran la Diputació a actuar. És en aquest moment que arriba la reunió entre el diputat Lostau, l'alcalde González Sugranyes i Benito Arabio, en què s'estableix que, assumint que es tracta de l'autoritat política principal de Catalunya, l'endemà, 9 de març, es proclamarà l'estat català dins de la República federal. Lostau encapçalaria el nou govern provisional català.

El Govern espanyol no accepta que a Barcelona, aleshores la ciutat més poblada, es proclami la república federal

A partir d'aquí les coses s'acceleren i s'entra en unes hores trepidants i decisives. Comença un intercanvi de telegrames entre els dirigents provincials, que assumien el moviment que anaven a portar a terme com a inevitable, i les autoritats del Govern espanyol, com Figueras o l'aleshores ministre de Governació -i líder del Partit Republicà Democràtic Federal- el també català Francesc Pi i Margall. A Madrid no es concep que a Barcelona, aleshores la ciutat més poblada d'Espanya, es proclami la República Federal quan a la capital estatal encara no han decidit com ha de ser la república. De fet, s'hi defensa que "són unes Corts constituents les que han de decidir el tipus de república".

El dia 9, Lostau aprova la dissolució de l'exèrcit obligatori per convertir-lo en un cos de voluntaris. El gest pretenia acontentar tant els federalistes intransigents com els revolucionaris, però alhora era com a mínim una temeritat en un moment en què continuava l'aixecament carlí i una part important del territori català estava a les seves mans. Pich, però, explica que "hi havia la idea que l'exèrcit és el que havia impedit consolidar el republicanisme i el federalisme i, per tant, se'l vol desorganitzar per proclamar la república federal". En qualsevol cas, el gest va provocar les protestes immediates de l'Ajuntament de Manresa i els delegats a Barcelona de les diputacions de Girona, Tarragona, Lleida, a més dels de les Balears, i ràpidament es va decidir que es crearia una Junta d'Armament i Defensa.

Paral·lelament, es va redactar l'acta de la proclamació de l'estat català, però no es va proclamar de manera immediata, un fet que va facilitar l'actuació del Govern espanyol per aturar-la. El president, Estanislau Figueras, va viatjar a Barcelona i el dia 11 va reunir-se amb els delegats de la Diputació de Barcelona, així com els de la resta de diputacions provincials catalanes i les Illes Balears i va aconseguir frenar la proclamació de l'estat català. Un moviment, cal recalcar-ho, que no era secessionista, sinó que el que buscava era forçar el pas cap a una república federal a nivell espanyol. Figueras, que va aturar el moviment amb l'argument de la por i que la República "necessita ordre per viure", també va torpedinar la dissolució de l'exèrcit a Catalunya.

La tensió i la inestabilitat de la República

El moviment federal català havia quedat, per tant, aturat -almenys en aquell moment- i la República va poder celebrar les eleccions constituents al maig, amb una victòria rotunda dels republicans federals. Cal subratllar, però, que la participació va ser molt baixa i que ni els monàrquics ni els republicans unitaris s'hi van presentar. Teòricament tot plegat deixava el camí lliure per proclamar una república federal, però la realitat és que mai arribaria a aprovar-se la Constitució republicana que ho establís i els intents de cops d'estat se succeïen. Figueras va dimitir al juny i va ser rellevat al capdavant del Govern per un Pi i Margall que no duraria ni dos mesos en un càrrec que després recauria en Nicolás Salmerón.

L'aixecament cantonal de l'estiu del 1873 és un element que afegeix més tensió i inestabilitat a la República, que el reprimeix

En aquell context de tensió, l'estiu del 1873 va esclatar l'aixecament cantonal, promogut per grups de republicans federals intransigents que no volen esperar-se que s'aprovi una Constitució federal de la República per implantar aquest model d'estat. A la pràctica, l'aixecament comporta la formació de cantons -estats semisobirans- que els revoltats pretenien que es convertissin en la base de la federació.

El moviment va tenir un fort seguiment a Andalusia, València i Múrcia -amb el cantó de Cartagena-, però no a Catalunya, perquè en aquell moment té al voltant de la meitat del territori "ocupada pels carlins", un moviment afavorit per la desorganització de l'exèrcit, recorda Pich. L'aixecament cantonal, però, serà reprimit i aturat per les tropes de la I República, dirigides pel general Manuel Pavía.

Al setembre, el nou president passava a ser Emilio Castelar, que aguantaria fins al 4 de gener de 1874, quan amb un cop d'estat Pavía va dissoldre les Corts i Francisco Serrano retornava a la presidència. La militarada de Pavía suposa el punt i final a l'etapa de govern dels republicans federals, en aquest cas articulats a través del Partit Republicà Democràtic Federal. Gairebé un any després, el 29 de desembre, es produïa el cop d'estat de Martínez Campos que liquidava la república i reinstaurava la monarquia i els Borbons.

Per què no es va consolidar la República?

Llastada per la manca de suport internacional -va aconseguir el reconeixement dels Estats Units i Suïssa, però no el de França, el Regne Unit i Alemanya-, la primera experiència republicana Espanya va ser breu. En aquest sentit, Josep Pich posa èmfasi en què "no tots els republicans eren iguals, no tots eren federals i no tots volien el mateix" i opina que si "la República s'hagués consolidat, hauria estat centralista, com a França". Amb tot, subratlla que "no hi havia cap regla de tres que fixés que s'havia de restaurar la monarquia i, en el cas que fos així, tampoc que aquesta hagués de recaure en els Borbons. Les coses podien haver anat d'una altra manera". Ara bé, admet "que la inestabilitat en què es trobava Espanya va ajudar que això passés, és innegable".

Josep Pich, historiador: "Si la República s'hagués consolidat, hauria estat centralista, com a França"

Pich també comenta que "sobretot a l'exèrcit hi ha molts oficials monàrquics que volen restaurar la monarquia" i recorda que en aquella època "la tradició de canvi polític a l'estat està basada en pronunciamientos, que són cops d'estat". I, de fet, en els dos anys de República en triomfen dos, el de Pavía i el de Martínez Campos, que la liquida definitivament. En qualsevol cas, també deixa clar que els militars que acceptaven la república volien que aquesta "fos unitària, com la francesa" no pas federal.

A nivell estricament català, la no consolidació ni de l'Estat federal ni de la república acabaran desencadenant en les properes dècades l'estructuració política del catalanisme, en què un dels protagonistes serà justament Valentí Almirall, "un gran teòric del federalisme intransigent" i antic militant del Partit Republicà Democràtic Federal, que abandona el 1881. En aquell moment, exposa Pich, "trenca amb Pi i Margall" i es converteix "en el primer gran dirigent del catalanisme polític", que intentarà impulsar amb els primers congressos catalanistes -el 1880 i el 1883- o amb la fundació, el 1882, del Centre Català, que s'acabarà convertint en un partit polític.

Amb tot, l'historiador considera que el catalanisme com a moviment polític "no quallarà fins a la creació de la Lliga regionalista", un partit que no deixa de representar un "catalanisme molt conservador", clarament allunyat del "progressista" que propugnava Almirall. Les dues grans ànimes del moviment, que es mantenen avui en dia, ja apareixen en els seus primers passos. Però això ja és una altra història.