Vuit dates que resumeixen la política catalana del 2024, l'any del canvi de cicle

A l'hora de resumir el 2024 en clau de política catalana, el fet sens dubte més transcendent és l'arribada a la presidència de la Generalitat del socialista Salvador Illa, un fet que posava punt i final a més d'una dècada d'hegemonia independentista i que confirmava el canvi de cicle. La crisi dels partits d'aquest espai, especialment intensa en el cas d'ERC, la successió de congressos orgànics per revisar o redefinir estratègies, els retorns als lideratges d'Oriol Junqueras i Carles Puigdemont o l'aprovació i aplicació -encara que sigui a mitges- de l'amnistia són altres fets polítics a destacar. Sense menystenir fenòmens com la sequera, que ha seguit colpejant Catalunya, o la mobilització pel dret a l'habitatge, que també han acaparat titulars en diferents períodes del 2024. Resumim l'any polític català a partir de vuit dates. 

1 de febrer, decretada l'emergència per sequera

Aquell dia, el Govern presidit per Pere Aragonès va decretar l'entrada en emergència per sequera del sistema Ter-Llobregat, el més important de les conques internes de Catalunya i del qual depenen uns sis milions de persones, ja que inclou Barcelona i l'àrea metropolitana, bona part de la Catalunya Central i Girona. La decisió comportava accentuar unes restriccions que ja feia mesos que s'havien posat en marxa a causa dels tres anys de sequera persistent.

Més enllà d'obrir el debat sobre quin model hídric hauria de tenir Catalunya, la sequera ha accelerat l'aposta per les infraestructures de producció d'aigua, com les dessaladores, intensificada ja durant la presidència de Salvador Illa. L'emergència per sequera va allargar-se tres mesos, fins al 7 de maig, quan va poder aixecar-se gràcies a les pluges de la primavera. Després d'un estiu novament sec, una tardor plujosa -amb la DANA de finals d'octubre com a principal exponent- va reomplir parcialment als embassaments, que tancaran l'any al 33% de les seves reserves, el doble de les que tenien 12 mesos enrere.

13 de març, convocatòria d'eleccions anticipades

La negativa del Parlament a tramitar el projecte de pressupostos del Govern per al 2024 van portar l'aleshores president, Pere Aragonès, a convocar eleccions anticipades pel 12 de maig i, per tant, a posar punt i final a la legislatura. Després d'una intensa negociació, el desencadenant final de l'avançament va ser el "no" dels Comuns als pressupostos, amb l'argument que l'executiu s'havia negat a tombar definitivament el projecte del Hard Rock.

L'anterior va ser la cinquena legislatura consecutiva que s'esgotava prematurament i no va ser precisament plàcida. Després de ser investit el 21 de maig del 2021, i recuperar per ERC una presidència de la Generalitat que no tenia des de la II República, Aragonès va patir inicialment una relació convulsa amb Junts, el seu soci de Govern fins que el partit de Puigdemont va decidir-ne sortir-ne l'octubre del 2022.

El "no" dels Comuns als pressupostos va desencadenar les eleccions anticipades i el final de la presidència d'Aragonès

Això el va portar a un canvi d'aliances i, per exemple, els pressupostos del 2023 es van poder aprovar gràcies a acords amb el PSC i Comuns. L'amnistia, assolida a la part final de la seva presidència, i el retorn del finançament al primer pla de la política catalana van ser altres elements que van marcar el mandat d'Aragonès.

12 de maig, triomf del PSC i l'independentisme perd la majoria

ERC no va poder rendibilitzar electoralment encapçalar el Govern i en els comicis al Parlament del 12 de maig va estimbar-se, en passar de 33 a 20 diputats i perdre 178.000 vots. La seva caiguda, juntament amb la de la CUP -que va baixar de nou a quatre representants-, va ser decisiva perquè l'independentisme perdés la majoria absoluta a la cambra per primera vegada des de l'esclat del Procés. En gran part per la desmobilització del seu electorat.

El gran triomfador de la cita amb les urnes va ser el PSC, que va pujar de 33 a 42 escons, un resultat que gairebé tres mesos més tard permetria Salvador Illa assolir la presidència de la Generalitat, després d'unes intenses negociacions amb Comuns i ERC per tancar acords d'investidura. Feia 14 anys que la formació no encapçalava la principal institució catalana i tornar-ho a fer marca un indubtable canvi de cicle polític, després de l'era del Procés, i consolida l'hegemonia electoral del partit.

Els primers mesos de la seva presidència han evidenciat que el conflicte polític ha perdut pes, en benefici d'una política molt centrada en la gestió i necessitada del suport d'ERC i Comuns per tirar endavant els seus objectius, amb els pressupostos del 2025 com a repte més immediat. A mitjà termini, però, Illa haurà d'aconseguir passos endavant en el nou model de finançament, que segons l'acord amb ERC ha de ser singular, si vol governar amb relativa tranquil·litat, tenint en compte que Junts -segona força- opta per una oposició clara al nou Govern.

30 de maig, aprovació definitiva de l'amnistia

Després de cinc mesos de tramitació i del veto del PP al Senat, finalment el 30 de maig el Congrés va donar l'aprovació definitiva a la llei d'amnistia. Una normativa que pot considerar-se un triomf polític de l'independentisme i que va assolir-se arran de la necessitat de Pedro Sánchez de sumar els vots d'ERC i de Junts per garantir-se novament la seva investidura el novembre de l'any passat.

Ara bé, a l'hora de la veritat l'aplicació de l'amnistia ha estat fins ara descafeïnada, com a conseqüència de l'actuació d'alguns jutges. Així, per exemple, el Tribunal Suprem s'ha negat a aplicar-la a Carles Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Lluis Puig, tots tres exiliats, i també a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull, tots ells condemnats en el judici del Procés i encara inhabilitats a dia d'avui. Entre d'altres qüestions, la inhabilitació impedeix que Junqueras pugui liderar una candidatura d'ERC al Parlament.

L'amnistia s'ha aplicat a unes 200 persones, la meitat de les quals policies

Un balanç recent de l'organització antirepressiva Alerta Solidària mostrava com l'amnistia ha beneficiat fins ara unes 200 persones, la meitat de les quals policies i només 13 polítics i càrrecs públics.

8 d'agost, investidura d'Illa i retorn fugaç de Puigdemont

En ple agost el Parlament va celebrar el debat d'investidura de Salvador Illa. Bona part del protagonisme de la jornada, però, se'l va emportar l'expresident Carles Puigdemont, que va protagonitzar un retorn fugaç a Catalunya. Aquell matí va celebrar un acte polític al passeig Lluís Companys de Barcelona i tot seguit va desaparèixer, en un moviment que va generar una forta crisi als Mossos d'Esquadra. Puigdemont va tornar a Bèlgica i, d'aquesta manera, va esquivar una més que segura detenció, ja que segueix imputat en la macrocausa per l'1-O.

Setmanes més tard, a finals d'octubre el congrés de Junts certificaria el retorn de Puigdemont a la presidència de la formació, formant tàndem amb el secretari general, Jordi Turull, en relleu d'una Laura Borràs afectada per la seva condemna per corrupció pel cas de la Institució de les Lletres Catalanes.

Malgrat tot el rebombori generat pel retorn fugaç de Puigdemont, el 8 d'agost Salvador Illa va ser investit nou president de la Generalitat i dos dies després va prendre possessió del càrrec.

25 d'octubre, Ada Colau deixa l'Ajuntament de Barcelona

El ple d'octubre de l'Ajuntament de Barcelona va suposar el final de l'etapa d'Ada Colau al consistori. Alcaldessa durant vuit anys (2015-2023), és una evidència que és la persona que més ha marcat la política municipal de la capital catalana durant la darrera dècada. Dedicada actualment a la fundació dels Comuns, en el seu llegat destaca situar l'habitatge al centre de l'acció política o l'aposta per les superilles i per una ciutat més verda i amable per als vianants, en detriment del cotxe privat.

En la seva marxa Colau no va tancar la porta a un hipotètic retorn de cara a les eleccions locals del 2027, amb la intenció de recuperar l'alcaldia pels Comuns. A banda de deixar, almenys temporalment, la política municipal, Colau també ha abandonat la coordinació nacional dels Comuns. Després d'encadenar mals resultats electorals, la formació d'esquerres va celebrar una assemblea nacional a mitjans de novembre, que va culminar amb l'elecció de Candela López -que segueix al càrrec- i Gemma Tarafa com a noves coordinadores, mentre que Jéssica Albiach en surt. Millorar la seva implantació territorial i recuperar posicions a les municipals del 2027 són els grans reptes que es fixen els Comuns.

Els reiterats retrocessos a les urnes també van portar la CUP a engegar el seu procés de refundació, l'anomenat Procés de Garbí, que va culminar a finals de setembre amb la voluntat de recuperar la incidència perduda i amb canvis com l'elecció del primer secretari general de la seva història, Non Casadevall.

23 de novembre, massiva manifestació per la rebaixa dels lloguers

Després d'anys amb increments desbocats del preu del lloguer, el darrer Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) va certificar al novembre que l'accés a l'habitatge ja és el principal problema de Catalunya. La presa de consciència col·lectiva sobre la qüestió s'havia evidenciat el 23 de novembre, uns dies abans de la publicació de l'enquesta, quan milers de persones van omplir Barcelona en una manifestació històrica per reclamar la rebaixa dels lloguers.

A grans trets, a la mobilització es van posar sobre la taula quatre demandes: aconseguir una rebaixa dels lloguers d'un 50%, que els contractes passin a ser indefinits, recuperar per a l'ús residencial els habitatges buits, turístics i de temporada, i prohibir les compres especulatives, és a dir, aquelles que no siguin per a viure-hi.. Posteriorment, ja s'han posat en marxa les primeres vagues de lloguer a Catalunya.

La centralitat social i política que ha adquirit l'habitatge també s'ha notat en l'anunci del Govern de construir 50.000 pisos públics fins el 2030 o que en els properes setmanes Catalunya es converteixi en el primer territori de l'Estat en imposar sancions per fer complir l'estatal llei de l'habitatge. I tot plegat a l'espera de comprovar l'evolució a mitjà termini del topall dels preus dels lloguers, que de moment els ha fet baixar lleugerament a les zones tensionades.

14 de desembre, Junqueras recupera la presidència d'ERC

Sis mesos després de deixar el càrrec, el passat 14 de desembre Oriol Junqueras va recuperar la presidència d'ERC, que ja havia ostentat durant 13 anys. Ho va fer en la segona volta d'un congrés fratricida que ha evidenciat la divisió del partit i la fractura amb qui va ser la seva mà dreta com a secretària general, Marta Rovira.

Després de protagonitzar l'ascensió a la major quota de poder institucional del partit des de la II República, el darrer cicle electoral ha estat pèssim pels republicans, que han perdut les principals alcaldies, bona part dels diputats al Congrés i al Parlament i, sobretot, la presidència de la Generalitat. Resta per veure si l'elecció de Junqueras posa punt i final a la guerra interna que ha destapat escàndols com l'estructura B del partit i els cartells de l'Alzheimer contra els Maragall.

A curt termini, els seus principals reptes són recosir la formació i la negociació amb el PSC dels pressupostos de la Generalitat del 2025. De moment, Junqueras ja ha començat a aplicar canvis a Esquerra, que té Elisenda Alamany com a nova secretària general i Ester Capella de portaveu al Parlament.