El trasllat de seus empresarials fora de Catalunya: entre la pressió política i el risc de cara el futur

Des que Catalunya va celebrar el referèndum de l'1 d'octubre, gairebé 2.400 empreses han traslladat la seva seu social fora del Principat. Les reaccions a aquest moviment han anat des de l'alarmisme alimentat per l'executiu espanyol i els partits afins -fonamentalment PSOE i Ciutadans- i les organitzacions empresarials, fins a la minimització de l'impacte que n'ha fet del govern català. Però quina és la visió dels moviments socials? Amb el pertinent títol Per què marxen les empreses de Catalunya?, l'Observatori del Deute en la Globalització (ODG) va organitzar aquest dilluns un debat per respondre la qüestió a l'Institut Jaume Balmes de Barcelona, un dels símbols de la repressió policial de l'1 d'octubre.

Les principals conclusions són que, més enllà de les raons econòmiques, les companyies que han mogut la seu han volgut enviar un clar missatge polític, i que fonamentalment es mouen per uns interessos, per damunt de tot la maximització del benefici, no coincidents amb els de la majoria de la població. I una advertència: a mig termini el trasllat pot provocar una reducció de la inversió i això pot generar acomiadaments. L'acte comptava amb la col·laboració de l'Observatori DESC, Entrepobles i Enginyeria Sense Fronteres.

La sociòloga i membre de la cooperativa Ekona Iolanda Fresnillo va advertir que el nombre de societats que han traslladat la seu és significatiu, tot i que representi un percentatge molt petit del total de companyies radicades a Catalunya. "Han donat un missatge molt important perquè moltes tenen una marca reconeguda", va apuntar. De fet, totes les companyies catalanes de l'Ibex han mogut la seu, amb l'excepció de Grífols, que des de fa anys sí que té la seu fiscal a Irlanda. Fresnillo va centrar bona part de la intervenció en el cas dels bancs Caixabank i Banc Sabadell, que van ser les dues primeres grans companyies a prendre la decisió i moure la seu.

"Cal tenir en compte que la principal part del negoci no la tenen a Catalunya, ja que Caixabank només hi té el 17% dels dipòsits i Banc Sabadell, el 15%, sinó al conjunt de l'Estat", va recordar. En aquest sentit, el risc -o la por- de veure cancel·lats comptes en territori espanyol es va plantejar com una de les raons de la mesura. A banda, Fresnillo, que també és membre de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD) va comentar que si la independència "avancés i fos real, aquests bancs perdrien la liquiditat que els dóna el Banc Central Europeu (BCE) si s'expulsés la República Catalana de la zona euro". I no és una xifra menor, sinó que en el darrer any Caixabank ha rebut més de 28.000 milions d'euros per aquesta via i el Sabadell, 21.000. "Els riscos [econòmics] existeixen, però crec que pesa més el missatge polític que volen enviar", va rematar Fresnillo. Un missatge, clar, de rebuig a la independència i de defensa de l'statu quo.

Tot i l'alarmisme amb què ha reaccionat el govern espanyol, amb declaracions públiques dient que això demostrava que el procés independència portava Catalunya a la catàstrofe, la realitat és que l'executiu de Rajoy ha aplanat el camí perquè el trasllat fos possible. El professor de dret mercantil de la Universitat de Girona Víctor Martínez va explicar que ja el 2015 va haver-hi una modificació normativa que permetia als consells d'administració decidir el trasllat de la seu d'una companyia sense passar per la junta d'accionistes. El recent, i ja famós, reial decret 15/2017 del 6 d'octubre el que va fer va ser blindar aquesta decisió malgrat que els estatuts de la companyia indiquessin el contrari, és a dir, que una decisió d'aquest tipus havia de passar per junta d'accionistes.

El paper de les transnacionals en processos polítics

Jesús Carrión, membre del col·lectiu Rets -especialitzat en denunciar els abusos de les companyies transnacionals- i del Col·lectiu Ronda, va posar l'accent en el fet que bona part de les grans empreses catalanes o espanyoles tenen el gruix del capital en mans foranes, fonamentalment en "fons d'inversió internacionals". I a l'hora de prendre una decisió el que busquen és "atendre els interessos dels seus propietaris, és a dir, maximitzar els beneficis en el mínim temps possible. I això no té a veure moltes vegades els interessos de la majoria de la societat". Carrión també va comentar que les grans companyies transnacionals "tenen un poder econòmic que supera el de molts estats i això els dóna un poder polític que els permet alterar el que faci falta per continuar maximitzant el seu benefici". I va fer un repàs històric d'exemples de casos en què grans companyies han intentat condicionar processos polítics.

A la llista hi hauria el finançament per part de la nord-americana ITT del cop d'Estat a Xile contra Allende, la participació de United Fruits -també dels EUA- en el cop per derrocar el president de Guatemala Jacobo Arbenz el 1954, la contribució de la mateixa companyia -ja amb el nom de Chiquita Brands- en el cop d'Estat del 2009 a Hondures contra Manuel Zelaya o l'amenaça dels bancs escocesos de marxar del país si en el referèndum d'independència del 2014 s'imposava el sí.

Iolanda Fresnillo va insistir en la presència de capital internacional en bona part de les companyies que han mogut la seu, per argumentar que el fet de ser "apàtrida, no implica que sigui apolític. El que busca el capital és estabilitat econòmica, perquè si hi ha inestabilitat política a mig i llarg termini sí que pot significar una pèrdua de beneficis". En aquesta mateixa línia, Carlos de Barrio, secretari de polítiques sectorials i sostenibilitat de CCOO de Catalunya, va comentar que l'impacte d'un moviment d'aquest tipus pot ser mínim a curt termini, però no en un període de temps més llarg.

"En termes econòmics, la situació d'incertesa és molt dolenta, perquè una companyia si té l'opció decidirà invertir en un altre territori on hi hagi estabilitat. I si no hi ha inversions, les plantes d'aquí perdran competitivitat i hi haurà acomiadaments", va advertir el dirigent sindical. Fresnillo va concloure subratllant que no podia negar-se que el trasllat de les seus tingui un impacte i no només a nivell d'imatge.