Sostenibilitat per a qui? La bretxa de gènere de les pensions manté milions de dones en situació de precarietat          

El futur de les pensions ha tornat a convertir-se en un dels temes fetitxe del Partit Popular i Vox a les portes de les eleccions del 29-N. Les dretes han centrat el tret en la sostenibilitat del sistema públic i la necessitat de reformar-lo, generant seriosos dubtes sobre la seva continuïtat, almenys tal com s'ha concebut fins ara. Per tractar-se d'una discussió de semblant calat, però, crida l'atenció l'escassa presència d'una altra qüestió que també compromet, encara que en termes molt diferents, la suficiència del sistema: la bretxa de gènere. Una desigualtat que, lluny de ser un problema hipotètic, té ja conseqüències molt concretes en el dia a dia de milions de dones que perceben prestacions considerablement inferiors a les dels homes.

Les pensions són un dels principals instruments de protecció econòmica de la població. Les últimes dades publicades per l'Institut Nacional de la Seguretat Social permeten fer-se una idea de la dimensió del sistema. Al setembre de 2026, hi havia 10.547.417 pensions contributives en vigor, de les quals 6.760.137 corresponien a jubilació i altres 2.343.844 a viduïtat.

Encara que les xifres generals no permeten apreciar per si soles les diferències entre els diners que els va arribar als homes i el que van percebre les dones, l'informe Anàlisi de la bretxa de gènere en les pensions -publicat pel Instituto de las Mujeres al setembre de 2025- ajuda a fer-se una idea. L'estudi va constatar que la pensió mitjana mensual d'ells se situava al gener d'aquell any en 1.564,53 euros, mentre que la d'elles era de 1.071,76 euros. El que suposa aproximadament un 31,5% menys. En 14 pagues, la diferència equival a prop de 6.900 euros anuals. D'aquesta forma, “la pensió contributiva mitjana de les dones supera per poc el llindar de pobresa (965 euros), situant a una part rellevant d'elles en una zona de vulnerabilitat econòmica persistent”, tal com també assenyala l'informe Feminització de la pobresa a Espanya 2025. A més, les dones representen el 72% de les persones beneficiàries de pensions no contributives de jubilació, la quantia mitjana de la qual se situava en 2024 en tot just 601 euros mensuals.

Si aquestes dades es comparen amb el panorama a nivell europeu, la bretxa es percep encara millor. Segons xifres d'Eurostat corresponents a 2024, publicats al febrer de 2026, les dones de 65 anys o més percebien a la Unió Europea una pensió mitjana un 24,5% inferior a la dels homes. Les majors diferències es registraven a Malta, amb un 40,3%; Països Baixos, amb un 36,3%; i Àustria, amb un 35,6%.

Si s'observen les mitjanes -que és l'import que divideix en dues meitats a les persones pensionistes, ordenades segons els seus ingressos, i és per tant menys sensible a l'existència de pensions excepcionalment elevades o reduïdes-, Espanya apareix entre els països amb majors desigualtats. En concret, la bretxa espanyola arribava llavors al 41,1% en la pensió mitjana, enfront del 24,9% del conjunt de la Unió Europea. Només Luxemburg, amb un 43,3%, presentava una diferència superior, mentre que Països Baixos ocupava la tercera posició, amb un 39,6%.

Abans de bretxa a les pensions hi va haver bretxa salarial         

Aquesta desigualtat és el resultat d'un conjunt de circumstàncies que comencen molt abans d'arribar a l'edat de jubilació. María Crespo Garrido, professora d'Hisenda Pública de la Universitat d'Alcalá, parla d'una triple penalització: la que deriva de les interrupcions laborals associades a les cures, la vinculada als salaris i les condicions d'ocupació i la que respon al propi disseny del sistema de pensions. "Les dones es jubilen amb pensions més baixes perquè han treballat en llocs on la remuneració ha estat més baixa que la dels homes", explica a Público.   

Mónica Melle, professora d'Economia de la Universitat Complutense de Madrid, coincideix a situar bona part del problema en el mercat de treball. "Hi ha sectors que són feminitzats i que són els pitjors pagats. Els sectors que tenen retribucions més altes solen ser encara majoritàriament dels homes", assenyala a Público. A aquesta segregació laboral s'afegeixen les dificultats per promocionar professionalment, la major presència de dones en ocupacions a temps parcial i les interrupcions relacionades amb l'atenció a persones menors i dependents. Totes aquestes circumstàncies repercuteixen en les cotitzacions i, amb el pas dels anys, en les prestacions que reben les treballadores.

Ara bé, les diferències tampoc es distribueixen de manera uniforme entre les pròpies dones. Crespo Garrido crida especialment l'atenció sobre la situació de les autònomes, sobre les quals recau un doble desavantatge. La professora recorda que tant les bases de cotització com la continuïtat de les aportacions condicionen la quantia de les prestacions i adverteix que "el sistema de pensions actual penalitza molt aquestes entrades i sortides del mercat de treball".

El problema, per tant, no està només en les diferències salarials; també té a veure amb la manera en què el sistema reconeix les diferents trajectòries professionals i les condicions en les quals es desenvolupen els treballs. Una qüestió que adquireix especial rellevància quan s'examinen els requisits per accedir a la jubilació anticipada en determinades ocupacions.

Al maig de 2025, l'Institut de les Dones va publicar, en col·laboració amb l'Associació Espanyola de Dret del Treball i de la Seguretat Social, l'informe Justícia social i perspectiva de gènere en l'accés a la jubilació anticipada, que examinava com els criteris utilitzats per reconèixer l'especial duresa de determinades professions poden perjudicar les treballadores de sectors feminitzats. D'aquí l'atenció que l'informe presta a les treballadores de la llar, les treballadores de cures, les netejadores i les cambreres de pis.

Una bretxa reconeguda en el Pacte de Toledo

La preocupació institucional per aquestes diferències no és nova. El Pacte de Toledo, creat el 1995 per orientar les reformes del sistema públic de pensions, va incorporar en la seva renovació de 2003 una recomanació específica sobre les dones i la protecció social. Més de dues dècades després, la bretxa de gènere continua formant part dels treballs de la seva comissió de seguiment al Congrés, que ha celebrat les seves últimes compareixences amb especialistes durant els primers mesos de 2026.

Evidentment, en aquest temps s'han produït avenços, encara que lents. María Crespo Garrido recorda que, segons l'OCDE, la diferència entre la durada esperada de les carreres laborals d'homes i dones a Espanya ha passat de superar els deu anys el 1980 a situar-se al voltant dels cinc el 2023. No obstant això, com també adverteix Melle, la reducció de la bretxa en les pensions avança lentament i les seves conseqüències segueixen sent especialment acusades entre les dones majors amb menys recursos. "Moltes dones majors tenen veritables problemes per arribar a final de mes", assenyala, posant el focus en els qui depenen de pensions de viduïtat i han d'afrontar amb elles l'encariment de la vida.

El sistema ha desenvolupat alguns instruments destinats a corregir aquestes diferències. Entre ells hi ha el complement per a la reducció de la bretxa de gènere, introduït el 2021 per compensar part del "perjudici" que la criança pot ocasionar sobre les carreres professionals. La seva quantia en 2026 és de 36,90 euros mensuals per fill o filla. Però la discussió sobre les mesures necessàries per reduir la desigualtat va força més enllà d'aquests complements.

Per Crespo Garrido, les reformes haurien d'actuar també sobre les causes que originen la bretxa. Per això, planteja mesures com reconèixer com cotitzats els períodes dedicats a cura de persones menors i dependents, i estudiar fórmules que introdueixin una major redistribució en el sistema, amb l'objectiu de "evitar que la pura contribució perpetuï desigualtats estructurals d'origen".    

Mónica Melle coincideix en la necessitat d'ampliar el reconeixement de les cures dins del sistema de pensions. L'economista considera, a més, que aquestes modificacions haurien d'acompanyar-se d'una revisió de les pensions de viduïtat i de les no contributives, prestacions de menor quantia en les quals les dones tenen una presència majoritària.

Ambdues expertes plantegen al seu torn la necessitat d'intervenir sobre el mercat laboral. Crespo Garrido defensa recórrer a incentius fiscals que afavoreixin l'accés de les dones a llocs de major responsabilitat i remuneració. En aquest sentit, recupera una proposta inclosa en el projecte de Pressupostos del 2019, que no va arribar a aprovar-se, per establir deduccions en l'impost de societats a les empreses que aconseguissin la paritat en els seus consells d'administració.

El seu plantejament s'estén a altres qüestions relacionades amb el finançament del sistema. Entre elles, proposa estudiar una revisió de les cotitzacions empresarials que tingui en compte les diferències de productivitat entre sectors. "Per què la cotització no es lliga a la productivitat?", es pregunta, en considerar que aplicar un mateix percentatge sobre els salaris suposa esforços econòmics molt diferents segons l'activitat i la capacitat de les empreses. "Quin problema hi ha en què es faci una anàlisi rigorosa de quin és l'aportació de cadascun dels sectors productius i, en funció d'això, [...] s'estableixi un sistema regressiu?", planteja.

Melle, per la seva banda, posa l'accent en les condicions que permetrien a les dones desenvolupar les seves carreres professionals sense assumir de manera desproporcionada les cures. Al seu judici, els canvis culturals i les mesures de conciliació han d'acompanyar-se d'una ampliació dels serveis públics. Per això, defensa la creació d'un sistema nacional de cures que permeti "incrementar places públiques de 0 a 3 anys i incrementar centres de dia per a gent gran".

Qualsevol resposta, en tot cas i com insisteix Crespo Garrido, requereix una perspectiva temporal que vagi més enllà. "Les opcions que s'hagin de donar no poden ser a curt termini, han de ser a llarg termini", argüeix. Una idea a tenir en compte quan, en realitat, les decisions que condicionaran les pensions futures s'estan prenent ja sobre les vides laborals i materials dels qui encara tenen per davant diverses dècades de cotització.