Predicadors al metro: ho vesteixen de 'bona fe' però se sent com una agressió

Viatjar en metro no és un mitjà de transport més. Fonamentalment, per dos motius. El primer, encara que sembli una obvietat o irrellevant, denota que es tracta d'una gran ciutat. A Espanya, només un grapat de capitals compten amb aquest servei, amb tot el que això implica en la societat actual: ritmes accelerats, estrès, grans distàncies... A més, és un mitjà eminentment popular. Sí, qualsevol pot utilitzar-lo, però per la seva principal característica —que no és altra que el poder traslladar a un gran nombre de gent alhora d'una forma més o menys econòmica—, fa que les classes altes acostumin a decantar-se pel cotxe particular o el taxi.

Encara que, sens dubte, si alguna cosa caracteritza el metro és que circula sota terra. És a dir, es tracta d'un habitacle tancat, submergit en el subsòl. O dit d'una altra manera: una vegada que es posa en marxa no hi ha escapatòria possible. Sona dramàtic, però és veritat. Una característica que diversos predicadors evangelistes han començat a aprofitar a Espanya, fonamentalment a Madrid, encara que no és descartable que el fenomen es traslladi a altres ciutats, per pregonar les seves creences. Ho fan, a més, gravant-se en vídeo i pujant-los a Internet, per així multiplicar-ne l'abast.

Estrès i violència en mitjans de transport

L'efecte que els mitjans de transport tenen en les persones és un fenomen àmpliament estudiat. La figura del conductor enfadat, aquesta persona que quan està al volant transforma per complet el seu caràcter, és de sobres coneguda. No obstant, aquest fenomen no és exclusiu de la carretera. Viatjar eleva l'agressivitat d'algunes persones i els motius per a això són molts i variats. És el que en psicologia s'anomena “violència de masses”, un concepte que la investigadora i psicòloga Dolores Mercado, en declaracions a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) per a la qual treballa, explica de la següent manera: “És un fenomen en el qual convergeixen certes característiques que fan que les persones es comportin d'una manera diferent de com ho fan en la seva vida ordinària”.

El transport diari, i més concretament el metro, reuneix diverses de les característiques que el converteixen en una potencial bomba de rellotgeria. D'una banda hi ha els factors personals. “Moltes persones que viatgen en el transport públic estan en una situació d'estrès, per exemple perquè creuen que no arribaran a temps, perquè voldrien viatjar assegudes, o perquè tenen la preocupació de no poder sortir a l'estació desitjada perquè hi ha qui els està bloquejant el pas”, explica Mercado. Als quals s'han d'afegir altres factors com el comportament dels altres, les mecàniques pròpies de les grans ciutats o la incertesa.

Encara que les declaracions de Mercado estan dirigides a explicar els diferents altercats violents que s'han produït al metro de Mèxic DF, la veritat és que són molt útils per entendre l'estat mental de molts passatgers en pujar al metro de Madrid, o d'altres grans ciutats europees. Se sumen, a més, a nombrosos estudis que demostren com el transport quotidià pot generar angoixa, estrès i sensació de vulnerabilitat quan l'entorn es percep com a insegur o caòtic. És en aquest context poc receptiu en què els predicadors han decidit fer acte de presència.

El paper del soroll

No queda aquí la cosa. Els predicadors, en la seva recerca d'atenció, són sorollosos i/o molestos. Sense entrar en excés en el contingut de les seves proclames, les quals estan fora de lloc en un Estat aconfessional que en l'article 16 de la Constitució garanteix als seus ciutadans la llibertat ideològica, religiosa i de culte, supeditant-la això sí a l'ordre públic, el que està clar és que fan per sentir-se. De fet, en ocasions porten micròfons o megàfons per cridar més l'atenció. És, en línies generals, soroll indesitjat, el qual juga un paper concret dins d'un espai tancat com un vagó de metro.

Al cap i a la fi, a les parets del passatge el discurs s'amplifica i recorda al passatger que no té escapatòria. Al carrer, on també actuen aquests predicadors, es pot passar de llarg. Aquí no, almenys no fins a la pròxima parada. L'al·locució del predicador, que a més solen interpel·lar directament l'audiència, interfereix amb el que molts dels viatgers tracten de fer en aquesta estona: ja sigui llegir, jugar amb el mòbil, dormir o, simplement, pensar en alguna cosa que els atribola. D'aquesta manera, la invasió de l'espai pel predicador no només és física, també és mental.

Una pràctica potencialment perillosa

En resum, es tracta d'una agressió. Almenys, es percep així. S'ha de contextualitzar, és clar, perquè hi ha agressions molt més greus. Però és una molèstia unilateral, evitable i que, a més, es produeix en un moment d'estrès intern.

El 2018, un grup de nou evangelistes alemanys van crear una estampida al metro de València en pujar-se al comboi amb una creu de color vermell de grans dimensions, un carret amb bíblies i pamflets i un megàfon. Entre les parades de Colón i la d'Alameda de la línia 5, van començar a emetre proclames religioses, la qual cosa va generar confusió i va deslligar el caos. El vagó estava ple i molts passatgers van tractar de fugir, empitjorant l'escena i generant diversos ferits pel camí. El 2023 el Tribunal Suprem els va condemnar per un delicte de lesions, la qual cosa va implicar una multa de 1.080 euros a cadascun dels jutjats i una indemnització conjunta de 13.606 euros a una jove que va resultar lesionada després de ser trepitjada per la multitud.

De moment el cas de València és anecdòtic, encara que cal tenir en compte que és un fenomen relativament nou a Espanya. No obstant això, serveix com a exemple de per què els vagons de metro no són púlpits. Sobretot, perquè es tracta d'una pertorbació innecessària en un ambient ja viciat per naturalesa, que pren per ostatges persones sense cap escapatòria. Per això, i encara que es vulgui disfressar d'un gest de ‘bona fe', es tracta d'una pràctica perniciosa ja des de la seva concepció.