Pazo de MeirásEl periple judicial del símbol més gran de l'espoli franquista arriba al Suprem al seu últim capítol

Amb les Torres de Meirás, a Sada (la Corunya), poden passar tres coses. Una: que el Tribunal Suprem declari que pertanyen a la família de Francisco Franco i obligui l'Estat a tornar-l'hi. Dos: que, al contrari, decideixi que és un bé de propietat pública i que no cal indemnitzar la família del tirà, perquè hauria quedat demostrat que aquest se'l va apropiar indegudament i que els seus hereus el van posseir de mala fe sent coneixedors dels delictes que el dictador hauria comès per aconseguir-lo –simulació de compravenda, frau, coacció, abús d'autoritat, immatriculació il·legal...–. I tres: que l'immoble construït per Emilia Pardo Bazán a finals del segle XIX i les seves gairebé 100 hectàrees de finques –més que tot el parc de l'Oest de Madrid– són de l'Estat, però que els descendents del dictador han de ser indemnitzats perquè desconeixien les il·legalitats d'origen.

Aquesta última és la tesi que va sostenir l'Audiència Provincial de la Corunya en una sentència de febrer de 2021, que va declarar nul·la la suposada donació de les Torres a Franco el 1938 afirmant que no es va tractar d'un regal personal sinó a la Prefectura de l'Estat, però que els seus hereus tindrien dret a recuperar les despeses de manteniment i millora en què haurien incorregut des de 1975. Un any abans, el 2020, la jutgessa de Primera Instància número 1 de la Corunya, Marta Canales, havia fallat en sentit contrari, entenent provada la mala fe possessòria dels Franco i denegant-los qualsevol possibilitat de rescabalament.

Els jutges de la Sala Primera de lo Civil del Tribunal Suprem, davant el qual han apel·lat en cassació tant la família del dictador com l'Advocacia de l'Estat, es van reunir aquest dijous al matí per deliberar i si escau votar sobre aquests recursos. Malgrat que ha corregut el rum-rum que la decisió podria conèixer-se aquest mateix dijous, fonts del Tribunal asseguren que el debat podria estendre's i que, al contrari del que ha succeït amb altres casos –com el de l'exfiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, no és probable que es filtri el resultat de la votació abans que es redactin i facin públiques la sentència definitiva i els seus fonaments. Una cosa que, segons les citades fonts, podria demorar-se setmanes.

"Que el veredicte faci justícia"

"Esperem que el veredicte faci justícia", sosté Benito Portela, alcalde de Sada per Sadamaioría -una organització local, independent però vinculada a la Anova de Xosé Manuel Beiras i Martiño Noriega,- el Govern de la qual, al costat d'altres institucions, associacions i particulars, ha forçat a l'Administració a executar accions judicials per recuperar les Torres. "Ha estat un treball enorme de moltes persones i institucions, de les associacions memorialistes, d'historiadors com Manuel Pérez Lorenzo i Carlos Babío [la investigació va trobar les proves clau dels delictes comesos per Franco que van permetre fonamentar la reclamació jurídica del pazo], de juristes com Miguel Torres Jack [representant legal del Concello de Sada], de l'exregidor d'Urbanisme Francisco Xosé Montouto, de la Deputación da Coruña, de l'Advocacia de l'Estat." 

Tornant a Meirás fa 88 anys, va ser llavors quan Franco es va fer amb l'immoble, el 1938, en plena guerra civil. El va rebre com a donació al cap d'Estat de la Junta Pro-Pazo del Caudillo, un organisme creat un any abans per falangistes i colpistes que suposadament va comprar les Torres als hereus d'Emilia Pardo de Bazán. Ho van fer amb diners obtinguts a través de requises i recaptacions forçoses entre llars i institucions de la província i mitjançant descomptes obligats en les nòmines de funcionaris i empleats públics. A tots se'ls assenyalava i represaliava si protestaven o s'oposaven a l'espoli. El 1941, el dictador va inscriure l'immoble al seu nom -no al de la Prefectura de l'Estat- amb documentació falsa, simulant la compra per un preu de 85.000 pessetes que en realitat mai va pagar.

"Són els Franco els que han d'indemnitzar l'Estat, no al revés" (Carlos Babío, historiador)

Des d'aleshores i durant tota la dictadura, els Franco van utilitzar les Torres no només com a residència estiuenca oficial –allà s'hi celebraven els consells de ministre estivals–, sinó com a nucli de la trama que van anar teixint el tirà i els seus per acumular la seva fortuna personal. Franco va crear societats anònimes al seu nom per gestionar la producció agrícola i fustera del pazo, tasques en les quals treballen funcionaris públics i fins i tot guàrdies civils. 

Aquestes empreses es nodrien de fons públics en materials i mà d'obra però les seves plusvàlues no anaven a parar a les arques de l'Estat, sinó al seu compte corrent. També va anar ampliant la finca des de les 67 hectàrees inicials a les més de 100 amb les quals va arribar a comptar espoliant cases i parcel·les a camperols de la zona. Algunes es van vendre anys després en diverses operacions immobiliàries per construir xalets i algunes de les urbanitzacions d'adossats que avui poblen Meirás.

Camperols expulsats de les seves finques

Una d'aquestes finques va ser la de l'àvia de Carlos Babío, l'historiador el treball del qual amb Manuel Pérez Lorenzo va permetre fonamentar la demanda de l'Estat contra els Franco. La seva àvia vivia en un habitatge confrontant al pazo de la qual va ser expulsada l'any 38 per engrossir la propietat dels Franco. El seu marit, Francisco Babío Portela, havia estat assassinat a cops pels feixistes tres anys abans per pertànyer a un sindicat agrari. A la vídua i als seus fills els van obligar a signar els documents de cessió de la finca a la seu central a la Corunya del Banc Pastor, propietat de Pedro Barrié de la Maza, testaferro de Franco i un dels principals impulsors de la Junta Pro-Pazo. El 1955 el tirà li va concedir el títol de comte de Fenosa, per Unión Fenosa –avui part de Naturgy–, l'empresa elèctrica que l'oligarca fent-se amb la propietat de José Miñones, un empresari republicà corunyès afusellat pels franquistes després del cop.

“El que nosaltres exigim és que es declari no només que el pazo no és dels Franco, sinó que van ser posseïdors de mala fe”, explica Babío, que mai ha reclamat que li retornin a la seva família la casa de la seva àvia sinó que, al contrari, defensa que aquesta també formi part del patrimoni de l'Estat amb la resta d'immobles espoliats. "L'Audiència Provincial diu en la seva sentència que la liquidació de l'estat possessori de les Torres ha d'establir-se el 1975, la data en què la va heretar la seva vídua [Carmen Polo, a qui l'exrei Joan Carles de Borbó va nomenar senyora de Meirás aquell mateix any], que coneixia perfectament la il·legalitat perquè hi va participar. Després la va llegar a la seva filla, Carmen Franco, quan va morir el 1988, i aquesta, als néts quan va morir el 2017. Tots sabien perfectament que era fruit d'un espoli. Són els Franco els que han d'indemnitzar l'Estat, no al revés”, sosté l'historiador, que posa d'exemple la quantitat que va rebre la família pels danys de l'incendi, mai aclarit del tot, que va patir l'immoble fa 38 anys, el 18 de febrer de 1978.

Les associacions memorialistes porten dècades reclamant la recuperació de les Torres de Meirás, en un procés que va començar a obrir-se camí quan l'Ajuntament de Sada, governat pel nacionalista Abel López Soto –l'avui regidor, Benito Portela, era el seu secretari– va demanar el 2007 a la Xunta que el declarés bé d'interès cultural (BIC) i obligués els Franco a obrir visites al públic. En aquells dies, la Conselleria de Cultura del Govern autonòmic, una coalició de PSOE i BNG liderada pel socialista Emilio Pérez Touriño, estava en mans d'Ánxela Bugallo, una professora universitària vinculada al BNG que va tramitar la demanda municipal i la declaració de BIC el 2008. Els Franco van respondre amb diversos litigis i van torpedinar durant anys les obertures al públic, però la Xunta, en mans d'Alberto Núñez Feijóo des del 2009, va retardar fins al setembre de 2017 la primera multa per incomplir les obligacions derivades de la declaració. Li va imposar 4.500 euros de sanció.

Pocs mesos abans, i amb la gestió del pazo ja en mans de la Fundación Franco, que feia apologia de la dictadura durant les visites públiques a Meirás, Feijóo s'havia negat a tramitar al Parlament de Galicia una proposta per reclamar la titularitat pública de les Torres. Per defensar aquesta negativa, el llavors portaveu del PP, César Fernández Gil –home de confiança i assessor del llavors president de la Diputació d'Ourense, Manuel Baltar, va usar cites de Carl Schmitt, un filòsof alemany activista del Partit Nazi d'Adolf Hitler. 

El propi Feijóo va donar per vàlida la tesi que Franco s'havia fet amb les Torres per voluntat popular: "Els gallecs no estem per la tasca de pager dues vegades el pazo de Meirás. El vam pagar l'any 1938 quan el vam donar a la família", va dir llavors.

Passivitat de la Xunta

El 2018, després de la mort de Carmen Polo i davant la passivitat de la Xunta , la família va posar les Torres a la venda per vuit milions d'euros. Per tractar d'evitar-ho, la llavors vicepresidenta de la Diputació de la Corunya pel BNG i avui alcaldessa de Santiago, Goretti Sanmartín, va exigir a Patrimoni Nacional i a l'Advocacia de l'Estat que, tenint en compte les proves aportades pels investigadors i historiadors sobre els suposats delictes comesos pels Franco per fer-se amb elles, iniciessin les accions judicials precises per reclamar la seva devolució –que no expropiació, com deia Feijóo– de l'immoble. "El paper de Goretti Sanmartín va ser clau en el procés", afirma Fernando Souto, expresident de la Comisión pola Recuperación da Memoria Histórica da Coruña. "Va ser el moment en què la demanda al carrer es va traslladar a la maquinària de l'Estat", coincideix Carlos Babío.

"Després que la Fundación Francisco Franco fes unes visites al pazo on feien apologia del dictador, i de les crítiques dels moviments socials i de memòria històrica, els vaig contestar que igual que en el seu moment històric la Diputació havia col·laborat perquè els Franco es fessin amb ell [a través de la Junta Pro-Pazo], ara col·laboraria en el contrari: la seva recuperació", explica l'alcaldessa de Santiago. "Amb associacions cíviques, les universitats i els ajuntaments implicats, Sada i la Corunya, vam constituir una Junta Pro-Devolució que va encarregar un informe jurídic i històric. Una vegada que es va demostrar que la venda havia estat simulada, ens vam posar en contacte amb l'Estat perquè prengués cartes en l'assumpte, perquè era l'Estat qui ho havia de reclamar oficialment", afegeix.

L'11 de juliol 2018, el Parlament de Galicia va aprovar per unanimitat reclamar exigir a l'Estat que iniciés accions judicials per recuperar el pazo. El PP va votar a favor i el seu llavors portaveu, Pedro Puy Fraga –nebot de Manuel Fraga , doctor en Dret i avui diputat al Congrés– va dir que la reclamació demostrava “la superioritat moral de la democràcia sobre la dictadura”. A què es va deure aquest canvi radical de postura del PP de Feijóo? "Probablement al triomf poques setmanes abans [l'1 juny] de la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy ", matisa Fernando Souto. "No és el mateix plantejar-li una exigència al teu propi partit sabent que el fiques en problemes, que disparar-li al rival", afegeix Babío.

L'historiador apunta també ara que el Tribunal Suprem hauria de tenir en compte l'antecedent de la seva pròpia jurisprudència amb les estàtues romàniques del pòrtic da gloria de la catedral de Santiago, propietat de l'Ajuntament, que Franco i Carmen Polo es van emportar a Meirás perquè la segona es va encapritxar d'elles després d'una visita al Consistori, i que acaben de ser recuperades després del llarg periple judicial, iniciat a l'octubre d'aquest mateix any, 2017, pel govern del llavors alcalde, Martiño Noriega.

El cert és que aquell procediment s'assembla al de les Torres, si no en el fons jurídic, sí almenys en el valor simbòlic que hauria de posar fi a la usurpació, en paraules de l'escriptora gallega Marilar Aleixandre, més emblemàtica del franquisme. També en la intriga que provoquen els temps processals. Al febrer 201 9, un jutjat de Primera Instància de Madrid, el 41, va desestimar la demanda de l'Ajuntament de Santiago, i l'Audiència Provincial de la capital de l'Estat va validar aquella sentència deu mesos després al·legant que "els béns reivindicats no estaven adequadament identificats". Al juny de l'any passat, però, el Tribunal Suprem va revocar les sentències anteriors i va declarar que les instàncies prèvies havien comès un "error patent en la valoració de la prova", i que les estàtues d'Isaac i Abraham esculpides al taller del Mestre Mateu pertanyen a l'Ajuntament de la capital de Galícia.

"La identificació de les estàtues reivindicades com les que estan en poder dels demandats és clara i es desprèn sense cap dubte dels documents aportats i de l'informe pericial emès sense possibilitat de dubte", diu la sentència. Dos dels jutges del Supremo que la van signar -Pedro José Vela Torres i Ignacio Sancho Gargallo, president de la Sala Primera- estan ara entre els que hauran de decidir si les Torres de Meirás també són propietat de la ciutadania, i no dels descendents del tirà que les hi va espoliar a tot un país.